Fitxa de la 6ª Etapa : Joanetes – Rupit

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2

Etapa molt muntanyenca i atractiva. Cal anar ben calçat. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.
No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil de la Etapa 6ª

Etapa 6 : Joanetes – Rupit

Tardor de 2017, dia 26 de novembre

   Avui farà un bon sol i el dia serà net i clar, gaudirem d’unes bones vistes de ben segur. Travessant la Plana d’en Bas la silueta del Puigsacalm es retalla magnífica a la nostra dreta. Enfront, les estribacions de la Serra de Llancers arriben fins a la mateixa plana. Allà dalt, enfilada en un contrafort de la muntanya hi ha l’encimbellada Ermita de Sant Miquel.

   Quan ens disposem a deixar la plana, just al costat d’un mas, el GR es perd. Segurament ho han fet expresament per tal de que el camí no passi pel costat de la casa. Hem de comentar que a la Garrotxa és on més vegades ens ha passat això de que, intencionadament, ens desvien el sender. És una circumstància lamentable.

  Després de la conseqüent marrada tornem a trobar el sender: un atractiu corriol que no deixa de pujar acostant-nos a la carena. Travessem un bosc humit amb boixos, boix grèvol, roures, avellaners, aurons i falgueres. Flanquegem per uns prats ondulats puntejats per lloses enormes on les vaques pasturen plàcidament. Aviat comencem a tenir bones vistes sobre la Vall d’en Bas. Hem pujat molt i ja som a tocar d’una primera carena. Després tornem a flanquejar per un camí que va pel mig del bosc. Els nostres peus trepitgen una molsuda catifa de fulles seques: la sensació és molt agradable! Seguim amunt travessant la fageda fins a arribar a un collet molt estret que sembla excavat a la roca: és el Portell de Sant Miquel. Això vol dir que ja hem arribat a Sant Miquel de Castelló.

 Aquest és un d’aquells indrets que són molt atractius i que costen d’oblidar. L’ermita i i l’edifici del refugi estan edificats damunt la mateixa roca i la vista sobre la vall és espectacular. Antigament aquí hi havia hagut el Castell de Castelló ( del qual ara només en queden les ruïnes) perquè sense cap mena de dubte aquest era un punt estratègic per a controlar l’accés a la vall.

   Els Germans ens entretenim una bona estona contemplant la vista. Des d’aquí es veu tot.

   Després de l’ermita canviem de vessant i el paisatge comença a canviar. Entrem en una zona d’àmplies pastures, de prats oberts i el nostre camí puja suaument mentre va serpentejant fins a Falgars d’en Bas ( el poble, garrotxí encara, conserva el nom de la vall veïna ) Es nota que el Collsacabra és a prop perquè la vegetació comença a canviar i a esdevenir més seca: alzines, roures, ginebrons, boixos, argelagues i plantes aromàtiques de tota mena. La roca que predomina ara és la calcària i van apareixent moltes zones amb margues grises. Hem substituït la frondositat de les fagedes per uns boscos molt més esclarissats.

   La panoràmica s’eixampla cap a migdia i continúa fent molt bon sol però el dia és fred i ens hem d’abrigar de valent. Acostant-nos a la impressionant i vertical cinglera del Pla d’Aiats decidim parar a dinar en un agradable revolt del camí. Les vistes comencen a ser espectaculars de veritat.

   Com ja hem comentat anteriorment el GR-2 no disposa de guia escrita com els altres senders i quan entres a la pàgina web de la FEEC et dóna una informació molt esquemàtica. Aquest sender és força antic i el que és evident és que al llarg dels anys ha anat canviant el seu recorregut. Ara mateix, si agafem com a referència el Mapa Comarcal de Catalunya 1:50.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el GR-2 hi apareix marcat però el seu recorregut difereix força del que estem recorrent nosaltres actualment. Per a posar un exemple, el traçat “antic” s’acostava molt als cingles d’Aiats i després baixava pel torrent de l’Alou fins a Pruit. En canvi ara es desvia cap al Coll de Pixanúvies i passa per Renyins i la Rovira abans d’arribar a Pruit. Davant d’aquestes circumstàncies doncs, els Germans acabem tirant dels tracks i del GPS ( sempre tens la sensació però, que hi ha una part de la informació que la perds)

   Després de dinar continuem el nostre camí. Ens desviem cap al Coll de Pixanúvies tot recorrent l’àmplia carena de la Serra de Mateus en suau baixada. És una carena llarga, ampla i a banda i banda la vista és espectacular. La tardor avançada tenyeix la vegetació amb colors grocs, ocres i ataronjats. Ho hem dit al principi i ho corroborem ara: aquesta etapa és preciosa i convidem a tots els senderistes a fer-la a poder ser a la tardor.

   Trepitgem la terra grisa de les margues i comencem a veure pertot els primers relleus calcaris: ara si que ja hem entrat de ple a Collsacabra. La llum de tarda dóna més matisos al paisatge amb unes tonalitats més amables, més càlides. Després de la Rovira i Renyins el sender s’encaixa i baixa més fort fins a arribar a un collet amb una creu de terme rovellada i antiga ( com deia abans, un track o un GPS no et donen informació sobre com s’anomena, per exemple, un indret tan entranyable com aquest) En un tres i no res arribem a Rupit amb la seva bonica església de Sant Andreu. Rupit i Pruit és un municipi de la comarca d’Osona situat a la subcomarca del Collsacabra. En origen els dos pobles ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona però no va ser fins el 1977 que es van fusionar. Pruit és petit amb una població dispersa però Rupit va ser, ja des de l’edat mitjana, la població més important de Collsacabra avui només superada per l’Esquirol. Avui en dia Rupit té molta importància des del punt de vista turístic. El poble, restaurat fins a l’infinit, ha esdevingut una mena de pessebre ple de turistes, botigues i restaurants. No serem nosaltres qui negarem que Rupit és molt pintoresc i bonic però cal saber que els caps de setmana està ple de gom a gom i no solament dels amants de la natura i la muntanya!

   De Pruit a Rupit s’hi arriba en un tancar i obrir d’ulls encara que ja portis un bon grapat de quilòmetres a les cames. Els Germans arribem al pàrquing que han habilitat a l’entrada de la població i ens confonem amb la gentada que torna de visitar el poble. S’ha fet fosc, fa fred i ens hem guanyat una bona coca de forner amb una beguda calentona. 

Fitxa de la 5ª Etapa : Santa Pau – Joanetes

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-2

Etapa mitjana. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.
No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR-2 Etapa 5

Etapa 5 : Santa Pau – Joanetes

Tardor de 2017, dia 22 d’octubre

   Comencem a caminar amb un sol  lluminós, net. El paisatge, sempre verd, sembla suspés en l’aire matinal. Hi ha molta humitat, molta, com si hagués plogut fa poc. Però no, som a la Garrotxa dins el Parc Natural de la zona volcànica, una de les regions més humides de Catalunya. Sortint de Santa Pau, compartim les primeres passes del dia amb una parella d’avis que passegen un gos petit. Ens saludem tot desitjant-nos un bon dia. Ells , segurament, faran una passejada breu. La nostra serà força més llarga.

   Travessem una plana àmplia i aprofitem aquests moments per gaudir d’aquest solet de primera hora perquè sembla que avui el dia s’ennuvolarà. Abans de començar l’ascensió pels vessants del Volcà de Santa Margarida, ens trobem un cartell interpretatiu sobre la formació del con del Volcà de Rocanegra a partir d’una erupció poc explosiva.

                                     Entre Olot i Santa Pau la presència de formacions volcàniques defineix un paisatge molt característic. Aquestes formacions estan constituïdes per materials basàltics que es presenten en forma de corrents de lava compacta (pedra ferral) o corrents de lava porosa ( pedra tosca) Un altra forma de material volcànic molt abundant és el pedruscall de projecció o “lapilli” (greda). Les grederes de Santa Pau són molt importants i procedeixen dels volcans de Santa Margarida, de la Roureda, de l’Olivera, de Puig Safont i de Puig Martinyà. Les formes ben conservades d’aquests cons i d’aquests dipòsits ens parlen de la seva jovenesa.

   El Germans, abans de continuar el nostre camí, observem encuriosits el turó cònic del Volcà de Rocanegra format per diferents capes de piraclasts, cendres, lapilli i blocs.

   Quan arribem a la cruïlla decidim arribar-nos fins al Volcà de Santa Margarida. Aquest espai natural és molt concorregut, ple de gent que baixa fins a l’ermita i passegen per l’interior del cràter. Nosaltres ens quedem amb una bonica visió aèria d’aquest lloc tan emblemàtic. Hem de continuar.

   Els boscos són verds, tupits i sembla que la tardor vagi amb retard. Freixes, avellaners, aurons, falgueres, ... també roures, castanyers i alzines als vessants més assolellats. Ara el nostre camí tira avall, en direcció a la Fageda d’en Jordà. Creuem el Volcà del Torrent i parem a Sant Miquel Sacot a fer un petit refrigeri. Tots aquests verals estan cada vegada més concorreguts de gent de tota mena. És nota molt que la Fageda d’en Jordà és un focus d’atracció turística molt potent. Abans d’entrar-hi de ple, passem just pel costat de la fàbrica de productes d’alimentació (bàsicament làctics) de “La Fageda”. Sembla que aquest establiment també organitza moltes visites guiades.

   Travessant la fageda la gernació és espectacular. En cap moment caminem sols, cosa que els Germans hi estem poc acostumats. Les nostres caminades gairebé sempre són solitàries. En canvi aquí hi ha molta gent, molta. És la massificació que pateixen determinats indrets en agafar fama. La Fageda d’en Jordà és una meravella, sens dubte, però us podem assegurar que Catalunya és plena de fagedes comparables!

   Després del nucli de cases de Can Jordà, tornem a sortir a camp obert. L’horitzó s’eixampla i el sol sembla voler tornar a esqueixar els núvols. Damunt nostre, a mà esquerra tenim les estribacions de la Serra del Corb. De cop i volta el GR trenca bruscament a l’esquerra i s’enfila pels vessants de la Serra. Tornem a travessar una fageda ben tupida amb un sotabosc de falgueres. El sol malda per filtrar-se entre les fulles. Preciós.

    Al cap de poca estona ensopeguem amb l’Ermita de Sant Martí, una petita església romànica situada al costat del magnífic Mas de l’Antiga que presideix la vall. Té una curiosa escalinata d’accés i una porxada amb teulada a dues vessants. El campanar és d’espadanya d’un sol ull.

    Nosaltres però, seguim fins a l’església de Sant Miquel del Corb que és considerada una de les més antigues de la Garrotxa (preromànica). Si bé en un bon principi només tenia una sola nau amb volta de canó durant el romànic es va modificar i va aparèixer el campanar de torre amb teulada a quatre vessants. Els Germans decidim dinar sota el porxo. Aquí el temps transcorre a un altre ritme, més assossegat. Tornem a estar sols: ja ho trobavem a faltar!

   Després de dinar el GR inicia un prolongat descens enmig de la fageda. De tant en tant, algun clap enmig del bosc, ens permet donar una ullada al fons de la vall, amb Olot al fons. Ens encarem clarament cap a Les Preses però no veiem la població fins que ja hi som ben bé a sobre (aquí els boscos són molt espessos) Avui però no entrarem al poble, el creuem i donem les darreres passes del dia travessant la Plana d’en Bas. El contrast és potent: malgrat estar rodejats de muntanyes, l’amplitud del cel amb la simfonia de nuvols és espectacular. Arribem cansats a Can Trona, final d’etapa.