Fitxa de la 8ª Etapa : El Miracle – Santuari
de Pinós
Uns 12 Km. Etapa que pertany al
GR-7
Etapa més aviat planera amb pujada
final. És una etapa curta sense cap dificultat especial. La senyalització però
en alguns trams pot ser confusa.
Informació detallada de l’itinerari i
desnivells a la Guia
“Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC
Etapa 8 : El
Miracle – Santuari de Pinós
Tardor de 2019, dia
17 de novembre
La Catalunya
interior, la Catalunya Continental.
Aquí quan baixa la temperatura ho fa d’una manera rigorosa i a primera hora del
matí la boira cobreix amples extensions de la Depressió Central.
Avui és un d’aquests dies. Mentre esmorzem calentons dins el bar del Miracle,
contemplem l’exterior tot pensant que caldrà que ens abriguem de valent quan
sortim a caminar.
Comencem la ruta i ben aviat ens desviem per uns camins força agradables
que en un tres i no res ens porten fins a la casa de colònies infantils de La Carral, avui a ple
rendiment. Fa un fred que pela i la visibilitat és només d’unes desenes de
metres però , de moment, el sender està ben senyalitzat. Travessem durant una
bona estona camps llaurats que fan goig de veure, altres camps encara amb el
rostoll, claps de bosc amb roures i pins i així en una successió que sembla
infinita. Aquest paisatge uniforme i monòton pot semblar indiferenciat però si
vius al país cada racó té un nom, un caràcter, una història. Per poc que et
capbussis en la toponímia dels mapes descobreixes aquest petit univers que anem
travessant : Pla de la LLaüna,
Pla de Llobera, Plana de Nadal, Pla d’Espiola, La Trona, La Plana; el Bosc dels Sants,
... i així podríem seguir i seguir.
De cop i volta s’aixeca un vent gelat que no arriba a desfer la boira
però que fa caure dels arbres una pluja fina de glaç. És una sensació una mica
màgica. Recordem imatges de quan varem passar per aquí fa molts anys, quan
varem decidir allargar el GR-171 fins a Solsona. Recordem també que el GR feia
llargues tirades per la carretera i ara, en canvi, hi ha molta més alternança amb els camins.
Després de la Casa Cremada
el GR no encara la pujada per carretera fins al Santuari de Pinós, si no que es
desvia a l’esquerra per un camí (sembla una pista forestal de desembosc) que
puja fort. Aviat comencem a veure uns rètols de fusta que indiquen “La Ruta de la Sal” que no sabem si ve de
Cardona o de Súria. Han passat molts anys (tretze!) que varem trepitjar aquests
verals i avui ja es veu que la xarxa de senders s’ha ampliat molt i,
segurament, el propi GR-7 ha
sofert variacions.
Els Germans, francament, preferim caminar per aquest camí que puja de
valent i que ens permet enlairar-nos per damunt la boira. Ara ja llueix el sol
i deduïm que la direcció que portem és bona, cap a la Serra de Pinós. Aquesta
serra formaria part d’aquesta gran espina dorsal situada al sud de la comarca
del Solsonès que vertebra les conques del Llobregat i del Segre.
Quan arribem al capdamunt de la carena tenim un moment de confusió
perquè els senyals indiquen cap a l’esquerra (direcció Cardona) però no pot ser
perquè cap a la dreta, ensorrat, veiem el que sembla ser el poble de Pinós. Per
tant continuem cap a la dreta careners i aviat tornem a trobar senyals de GR (
definitivament avui això ha estat un embolic i ens n’hem sortit gràcies al
sentit comú i al coneixement que tenim de la contrada) Arribem a un conjunt de
cases que estan ben bé a un dels punts més enlairats d’aquesta carena, al
costat d’una antena de grans dimensions (924 m.). Just a sota, seguint el camí que
baixa, ja veiem el Santuari de Pinós i una bona estesa de cotxes aparcats. Hi
hem arribat de cop, gairebé sobtadament i sense esperar-nos-ho. I això sempre
és una bona sorpresa.
Avui podríem aplicar els raonaments que feia R.L. Stevenson al seu
“Viatge a les Cevenes” a l’etapa d’avui : sortim a caminar sense una necessitat
concreta d’anar enlloc, només pel plaer de fer-ho. Sortim de la comoditat i
escalfor del cotxe, de la nostra casa condicionada i caminem enmig de la boira,
el fred i el vent. Les botes s’humitegen, les mans se’ns glacen i petites
agulles de gel cauen dels arbres al nostre pas. A què donem més importància, a
arribar a un lloc concret o a descobrir tots els paisatges que travessem durant
la caminada? Caminant emmagatzemem imatges, emocions, sentiments ... aquest
podria ser el nostre llegat.
Avui el Santuari és ple de gent que segurament es quedarà a dinar al
petit restaurant del costat de l’església. Mentre esperem el cotxe que ens ha
de venir a buscar, visitem el Centre Geogràfic de Catalunya que està aquí al
costat. Es tracta d’una Rosa dels Vents esculpida en pedra situada en una mena
de mirador circular que, en dies clars, deu tenir una vista espectacular.
Acabem la jornada a Su, gaudint d’un bon dinar ben merescut!
