Fitxa de la 2ª Etapa : La Seu d’Urgell – Coll de Bancs

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa dura amb força desnivells, principalment de pujada. Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització molt bona.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 2 : La Seu d’Urgell – Coll de Bancs

Tardor de 2018, dia 11 de novembre

   Hi ha tantes maneres d’escriure com de caminar. O a l’inrevés: hi ha tantes maneres de caminar com d’escriure. Per a alguns de nosaltres caminar i escriure estan relacionats, s’assemblen. Primer caminem i després escrivim, o a l’inrevés també, depèn de cadascú. En el meu cas primer camino i després escric. Primer surto al camí i intento veure-ho tot amb “ulls de nen” com si el món fos sempre una autèntica novetat. Així tot serà nou: les sensacions,les imatges, els colors, les olors que se’m posen al davant. Després, cansat a casa, intento posar en ordre les idees en un full en blanc. Intentaré escriure sobre l’experiència viscuda, sobre el que he vist, sobre el que sé i sobre el que he après.

   

Sortim de la Seu pel Pont de la Palanca que travessa el Segre. El riu baixa impetuós i eixordador. No podem deixar-lo de contemplar, fins i tot admirar, durant uns minuts. Tenim la sensació de que aquí, en aquest punt, comença de veritat el GR-7.

    Les boires s’arrapen a la Plana de la Seu i un fred viu ens acompanya aquests primers metres. Aviat deixem l’asfalt i comencem a caminar per pistes de terra que porten a diverses masies. Quan entrem a la Vall de Casanoves la humitat ja es fa ben present i el torrent paral·lel retruny amb força. El camí comença a pujar i, després d’uns revolts, agafem un corriol que s’enfila de valent per la Carena de Cantacorbs. La pujada és forta i constant de manera que guanyem alçada ràpidament. Arribats al Turó de Cantacorbs (una mena de replà força ampli) la panoràmica ja és magnífica. Als nostres peus veiem la Seu i la Vall del Segre.

    L’Alt Urgell o Urgellet és una comarca d’alta muntanya menys extensa que la Cerdanya però que comparteix algunes característiques. Aigües amunt, el Segre travessa quilòmetres de congostos per poder superar les barreres de les serralades Prepirinenques. Venint de la Cerdanya (aigües avall) el Segre ha de travessar el Congost de Baridà. Al bell mig s’obre la Plana de la Seu o La Ribera com també l’anomenen. Una olla muntanyenca a 700 m. d’altitud rodejada per muntanyes impressionants: la mola gegant del Cadí i el Pirineu. Els dos rius principals de la comarca, el Segre i la Valira conflueixen a la Seu d’Urgell, la capital politico-administrativa. Davant nostre doncs, veiem aquesta plana agrícola fèrtil i humida, cruïlla de comunicacions del Pirineu català entre Andorra, les comarques de Lleida, la Cerdanya i França.

    Continuem pujant per aquesta carena (més aviat es tracta d’un llom enorme) i el cert és que les vistes segueixen essent excepcionals. És realment un paratge privilegiat. Els boscos estan en el seu esplendor tardoral i els colors grocs, ataronjats i rogencs contrasten amb el verd fosc dels pins. La serralada nevada del Cadí emmarca en tot moment la nostra ascensió. Fins i tot trobem algun banc situat estratègicament per a poder contemplar el paisatge!

   Seguim pujant per una pista precària fins que arribem a una zona més planera amb pastures. Aquí hi trobem pinedes de pi roig amb alzines, roures i algun cirerer, el color del qual contrasta vivament. Al sotabosc hi ha boixos, ginebrons, gatoses, rosers silvestres i farigoles. El clima d’aquesta comarca és mediterrani transformat per la muntanya i això es nota en la vegetació. El camí s’estreny i esdevé molt aeri, segueix pujant i flanqueja pel vessant solell de la muntanya. Al fons de la vall veiem unes cases rodejades de camps que suposem que són la Bastida d’Hortons. La pujada constant des de que hem sortit de la Seu ens ha obert la gana i decidim parar a dinar en una mena de turó enlairat amb vista a banda i banda. Arrecerats del vent, el sol escalfa suaument i en aquest racó de món s’hi està bé, molt bé. Són aquells bons moments que tan s’agraeixen a la muntanya.

    Ara comença un tram de l’etapa molt espectacular. Les margues vermelles donen un aspecte pelat i una mica lunar al paisatge (en algun punt ens sembla veure, fins i tot, materials volcànics) Els estrats, ben visibles en superfície, compliquen el recorregut. Per sort la senyalització del GR és molt bona i en cap moment errem el camí. El sender segueix pujant fins a assolir el Coll de Creus, un altre indret singular i emblemàtic, terriblement solitari. A poc a poc i després de la collada les terres roges van desapareixent i en iniciar una llarga baixada apareixen roques calcàries que formen tarteres als vessants de la muntanya. Caminem en silenci, cansats per la llarga jornada, cadascú absort en els seus pensaments perquè només és en el silenci que ens podem explorar a nosaltres mateixos i això, a la muntanya, es produeix sovint.

   Ja fa estona que mirem a l’horitzó intentant endevinar on és el Coll de Bancs i veiem l’aèria carretera dels cotxes molt amunt  fent revolts i més revolts. Però avui, no veurem el nostre destí ben bé fins el final de l’etapa.

   Arribem al fons de la vall per on baixa el Riu Bona. És un paratge preciós, il·luminat per un sol de tarda que no trigarà a pondre’s. Una llum càlida cau suaument sobre els prats, els troncs caiguts i les fulles dels arbres que tremolen amb el vent. Un altre moment que també recordarem.

   Després d’una estona de descans, enfilem una pista que va traçant giragonses tot pujant de manera constant. Els raigs de sol malden per filtrar-se entre les capçades dels pins rojalets. És el final de l’etapa i el cansament acumulat es nota i cadascú es concentra en l’esforç de l’ascensió, un cop més, en silenci. Coll de Bancs apareix de cop, sense avisar, després d’un últim revolt del camí. És un lloc remot, una cruïlla de carreteres secundàries. No hi ha res, només un cartell, uns bancs de pic-nic i una font que no raja. Això si, la vista és magnífica, aquesta vegada cap al sud, cap a l’intricat  Pre-pirineu.

   Amb alegria trobem els cotxes i les nostres companyes que ens han vingut a buscar. Compartim una estona de conversa agradable il·luminats per la llum neta de la posta fins que, finalment, decidim baixar a Tuixén a fer un beure que ens l’hem ben guanyat!

COMALADA

    Entrem al poble per un carrer ample i polsós. Per l’aparença de les cases sembla que es tracti d’un carrer principal, potser el carrer major. Aviat ens adonem que la nostra presència no passa desapercebuda perquè la gent del poble surt a tafanejar. La major part dels vilatans ens observen amb desconfiança i veiem com parlen entre ells tot assenyalant-nos. Un grup de criatures que estaven jugant al terra, s’acosten encuriosits i comencen a tocar-nos i a estirar-nos la roba. Sembla que vulguin demanar-nos alguna cosa però no diuen res, només ens miren amb uns ulls oberts com unes taronges. Un d’ells, el més menut, va brut com una guilla i porta una samarreta del Barça! El  10 i unes lletres grogues descolorides amb el nom de “Rivaldo”. Quan veiem això quedem paralitzats per la sorpresa: així doncs ... El crit estrident d’una mare ens treu de sobte del nostre estupor. Ve corrents cap a nosaltres i s’emporta la canalla a crits i empentes. Una mica més avall sentim un altre crit d’algú que ens increpa. Decidim fer via i continuar endavant tot accelerant el pas. Atabalats ens dirigim cap a una plaça que hi ha una mica més endavant. Tot i estar en un entorn rural veiem tot de  gent  ben vestida, elegant. I també veiem que hi ha establiments de tota mena: una farmàcia,una perruqueria, tendes de menjar, l’escola, ... Arribem a la plaça que és àmplia i amb uns grans plàtans que a l’estiu deuen proporcionar una ombra fresca. Ens acostem decidits a un grupet d’avis asseguts al voltant d’un banc i en Pere els pregunta amablement:

-  Bon dia! Perdoneu mestres, no podríeu pas dir-nos on podem trobar el Batlle?

    Els vells ens miren sorpresos i notem que, inevitablement, es fixen en la roba que portem. Al cap d’uns segons un d’ells respon:

-         Ara el trobareu allà al Casino – diu tot assenyalant un edifici amb el dit – a aquesta hora sol estar jugant al domino amb en Cresques, en Mingo, en Creus i la Paquita.

    Els agraïm la informació i anem cap al Casino tot creuant la Plaça. Entrem al local i automàticament totes les mirades es claven damunt nostre. Tot i que veiem alguna mirada recelosa, no ens sembla percebre tanta hostilitat com a l’hostal. L’ambient d’aquest Casino és fantàstic: les taules són plenes de gent que juga a cartes, prenen begudes i xerren animadament. Un parell de cambrers no paren d’anar amunt i avall. El més curiós del cas és que hi ha tants homes com dones. En Carles s’adreça a un cambrer i li demana per el Batlle. El noi du les mans ocupades i li fa un gest amb el cap assenyalant una taula del fons on cinc personatges juguen una partida de domino. Acompanyo en Carles i ens acostem al grupet mentre els altres quatre s’esperen drets al costat de l’escala. Quan hi arribem els pregunto:

-         Bon dia, que podríem parlar amb el Batlle?

    Tots cinc es queden mirant-nos sorpresos fins que finalment, un home rodanxó i amb barba blanca ens mira de dalt a baix i pregunta:

-         Què, us heu perdut?

-  Venim de part de l’hostaler de Comacric ... veureu, la història és una mica llarga i volíem parlar amb vos – respon en Carles sense fer cas de la pregunta

     L’home es queda mirant-nos de fit a fit durant uns segons. Després assenteix amb el cap com volent dir “ho he entès” i es dirigeix als altres dient-los

 -  Què us sembla amics, deixem la partideta aquí? Que per avui ja n’hi ha prou, en Cresques ens ha plomat com sempre!

    Tots somriuen còmplices i fan el gest d’aixecar-se. El Batlle també s’alça, em posa la mà cordialment damunt l’espatlla i ens diu:

 -   Anem nois, anem a casa que estarem més tranquils – i així sortim tots en comitiva del Casino tot seguint-lo. No cal dir que totes les mirades dels clients i dels cambrers es tornen a clavar damunt nostre.

    Un cop a fora, a la plaça, l’home ens mira i comenta:

-   Amb aquests vestits no podeu passar desapercebuts, com hi ha món!

    El seguim fins a casa seva a l’altra punta de la plaça. La casa és un edifici senyorial amb un portal enorme i al primer pis, una ampla galeria. L’interior de l’edifici és espaiós i noble. Ens instal·lem en una sala plena de butaques disposades al voltant d’una catifa i d’un gran llum central penjat del sostre. Una llum càlida entra per uns finestrals que donen a l’exterior. Aquesta llum que en un primer moment ens va semblar tan estranya i ara ja ens hi hem acostumat i la trobem fins i tot agradable. Un cop instal·lats, el Batlle comença a parlar:

-   He sentit rumors sobre la vostra arribada. Aquí les notícies corren ràpid i més si són sonades com és el cas. No m’esperava pas que l’endemà mateix apareixeríeu al Casino, davant de tothom ... – s’atura un moment i afegeix pensatiu – Però bé, conec l’hostaler i ... si, segurament deu haver estat ell!

    Tots ens el quedem mirant i finalment en Pol diu:

-   Si. Ha estat l’hostaler qui ens ha dit que vinguéssim fins aquí.

    L’home ens mira amb posat greu i finalment  comenta:

-   Mireu, no serà fàcil. No és el primer cas que veig, de gent com vosaltres que venen, no se com dir-ho, de l’altre costat de les muntanyes! Fa anys hi va haver un conflicte dels grossos amb un grup de caçadors crec que eren ... i es va crear molta desconfiança, molt ressentiment – s’atura amb cara de preocupació i continua – Jo soc el Batlle d’aquest poble i haig d’evitar que hi tornin a haver incidents. I quan us he vist palplantats allà al Casino he pensat: “Mare meva! i ara què!”

-   Què voleu dir? – pregunta en Carles

-   Doncs que la gent del poble ho viurà com una amenaça perquè recordaran els successos de fa vint anys i costarà molt fer-los entendre una altra cosa. Jo me la jugo perquè no sé qui sou, ni d’on veniu, ni res de res! Però vaja, veient les cares que feu es veu clar que us heu ficat en un bon embolic i que només voleu  sortir-vos-en!

    Aclaparats, ens el mirem assentint amb el cap i movent-nos neguitosos  a la cadira. El Batlle en un to conciliador ens diu:

-   A veure, fem una cosa, expliqueu-me tant bé com pugueu què us ha passat i veurem què podem fer. 

    I aleshores l’un rere l’altre anem explicant tot el que ens ha passat les darreres hores, els estranys fenòmens del Puig de la Força, la tempesta, la trobada amb el pagès, la nit a l’hostal de Comacric i l’arribada a Comalada. Aquesta vegada no amaguem cap detall perquè li confessem sense embuts la nostra por, el  temor de quedar-nos “atrapats” a la comarca i no poder tornar a casa. A l’altre món. En Batlle ens escolta amb atenció mentre va assentint amb el cap. Sembla ser coneixedor de la majoria de coses que li expliquem i només de tant en tant fa cara de sorprès. Quan hem acabat les nostres explicacions es queda pensatiu, en silenci mirant un punt indefinit del terra. Aquests  moments se’ns fan llargs i incòmodes fins que, finalment, en Batlle amb posat seriós, comença a parlar:

-   Mireu, farà cosa d’uns cent anys, hi va haver una sèrie de fenòmens meteorològics molt estranys, que no s’havien vist mai. Van ser unes tempestes elèctriques terribles, molt semblants a les que veieu aquests dies però molt més fortes. Allò va durar un parell de setmanes i no cal dir que la població estava molt atemorida. Quan les tempestes varen cessar la gent va respirar alleugerida pensant que tot havia passat i que tornaríem a la normalitat. Però aviat es va veure que no era així, les coses havien canviat i havien canviat per sempre. Arrel de les tempestes havia aparegut una mena de camp elèctric molt potent que rodejava el nostre país (la comarca que en dieu vosaltres) com una anella gegant que resseguia totes les muntanyes que encerclen la nostra terra. Havíem quedat tancats, no podíem sortir a l’exterior travessant les muntanyes i els colls per on sempre ho havíem fet perquè aquell maleït camp elèctric o el que fos ens ho impedia! Ningú podia travessar-lo a risc de deixar-hi la pell – s’atura uns moments pensatiu i després reprèn la explicació – Allò, ja us ho podeu imaginar, va ser un trasbals fenomenal. Què volia dir allò? Que havíem quedat tancats, aïllats de la resta del món? Que no podíem sortir d’aquests límits? Què ens passaria, quines conseqüències tindria tot plegat? Les primeres èpoques varen ser molt convulses, calia assumir la “nova” situació i no era fàcil. Hi va haver moltes revoltes, violència, pillatge ... si, va ser una època fosca i difícil. Però, a poc a poc, amb el pas dels anys la gent es va anar adaptant progressivament a la nova situació perquè passaven els anys i “l’anella” circumdant no desapareixia. El conjunt de terres que han quedat encerclades és força gran. Des del Puig de la Força, que dieu vosaltres, no podeu arribar a veure’n els límits. Això ha permès que el país hagi acabat sent autosuficient (amb moltes mancances es clar!) malgrat que no hi hagi intercanvis amb el món exterior. Les coses aquí han anat evolucionant és clar, però de ben segur que ha estat una evolució molt diferent de la del vostre món.

    Després d’aquesta explicació  es produeix un silenci expectant. Tots intentem assimilar tot el que hem sentit que, per si sol, ja és difícil. En Marc aleshores intervé i pregunta:

-   I tota aquesta gent que ens han explicat que intenten creuar aquest ... cercle i no tornen, a on van a parar? Què se’n sap?

-  Mireu, això és com tot. Al principi davant de la situació extraordinària la gent tenia curiositat, volia saber, investigar, descobrir. Va ser al principi quan hi va haver més intents de fugida. I el cert és que de tota aquesta gent no se’n va saber mai més res. Amb el temps, veient que això no canviava i comprovats els perills de les, diguem-ne, expedicions, l’interès va anar disminuint i la gent va intentar adaptar-se i viure la vida amb normalitat.

    Després de les paraules del Batlle ens quedem pensatius i, perquè no dir-ho, preocupats. Sembla que tots estiguem pensant el mateix:” I ara què? Que serà de nosaltres? Com podrem sortir d’aquí?” Tot plegat sembla difícil, molt difícil. El Batlle endevina la nostra angoixa i ens diu:

-   Nois, s’ha fet tard. Permeteu-me que us convidi a dinar i, a la tarda, faré venir en Creus que és el més científic de la colla a veure si ell us pot ajudar i donar alguna idea. Si us sembla doncs, anem a dinar!

    I així ens aixequem tots disposats a ajudar en el que faci falta. En aquestes arriba la Carmina, la dona del Batlle. Al principi queda ben sorpresa però de seguida accepta amb normalitat que avui hi ha convidats a dinar. Durant el dinar la conversa és més distesa i ara són el Batlle i la Carmina els que pregunten i volen saber com són les coses i què ha passat a l’altre món. I aquí s’ha de reconèixer que ens costa força explicar-nos. Com ho faríeu si haguéssiu d’explicar a algú com és el món d’ara i què és el que ha passat el darrer segle? Que complicat! Però, en fi, ho fem tan bé com podem i amb la millor voluntat. En observar les expressions de la cara del Batlle intento endevinar els seus pensaments. I a vegades tinc la sensació que l’home deu pensar: “Buf! Deu n’hi do com estan les coses a l’altre món! Potser ja m’està bé com estem aquí, més tranquils!”

    Després del dinar i la sobretaula, el Batlle surt a buscar en Creus i la Carmina, ajudada per l’Ester i en Pere, desparen taula i endrecen la cuina. Els altres tornem al saló i continuem discutint d’això i d’allò altre. En Marc pregunta:

-   Com és possible que dues comarques diferents comparteixin un mateix espai físic? Perquè és així oi? Costa d’entendre ...

O en Pol qüestiona:

-   No entenc què és aquesta radiació electromagnètica que envolta la comarca, d’on surt, què la produeix?

I jo comento:

-   I les tempestes, aquestes tempestes tan estranyes amb una regularitat determinada, ... perquè ? Tampoc  ho entenc.

    De cop i volta sentim crits i sorolls que venen de la plaça. Tots callem de cop i escoltem amb atenció. No hi ha dubte, ens arriba el soroll de moltes veus que criden enfront de la casa. M’aixeco i ,dissimuladament, em poso a mirar a través de la cortina d’un dels finestrals del saló. I veig un grup d’una vintena de persones cridant i protestant sorollosament davant el portal. Un individu llarg i prim s’acosta a la porta i colpeja impetuosament amb el picaporta. Aleshores la gentada calla una mica i només se sent una remor somorta. Ara si que estem espantats, i a sobre el Batlle no hi és! Què passarà ara? Aleshores veiem com la Carmina surt de la cuina, baixa les escales i se’n va cap al portal. L’obre i amb pas decidit es dirigeix cap al grup que espera uns metres més enllà. Dos homes i una dona, d’aspecte malgirbat, s’avancen per parlar amb ella. Jo, darrera la cortina, no perdo detall de la situació i els ho vaig explicant tot en veu baixa. Però no puc sentir el que diuen perquè la finestra és tancada. Veig però, com discuteixen i observo que la Carmina controla prou bé la situació. Es nota que exerceix una certa autoritat moral sobre aquella gent. Passen uns minuts interminables fins que a la fi, no se sap ben bé com, la Carmina acaba convencent tota aquella trepa que, a poc a poc, van marxant. Els portaveus encara es queden una estona més discutint fins que al final se’n van com els altres.

    La tensió d’aquests moments ens ha deixat molt tocats, molt espantats. Ens hem agrupat tots al saló, esperant que la Carmina torni i ens expliqui què passa. Mentrestant en Pere exclama:

-   Escolteu, això no fa bona pinta. És qüestió d’intentar marxar i ràpid, com sigui!

-    Si, però cap a on? Per on varem venir? No ho sé ... – pregunta en Marc.

    Callem de cop perquè sentim la Carmina pujar les escales. Quan arriba al replà veiem que fa cara de preocupació i, en passar pel costat del saló, ens adreça una mirada estranya. Tots esperem que ens doni alguna explicació però, en comptes d’això, se’n va sense dir-nos res cap a les cambres del fons del passadís.

    Ara si que ens hem quedat ben descol·locats i neguitosos! No sabem què dir ni què fer i aquesta estona mentre esperem que torni el Batlle, es fa insuportablement llarga. En Carles, que és el que sembla estar menys afectat per la situació, després d’estar força estona pensatiu ens diu:

-   Escolteu, les tempestes! Ens han dit que són cada tres o quatre anys i que solen durar uns tres o quatre dies. I si precisament són les tempestes  les que alteren el potent camp electromagnètic que envolta la comarca? Potser es forma una mena de “portal”, de finestra, no sé com dir-ho, que permet “passar” d’un món a l’altre. I nosaltres hem travessat aquest portal “precisament” durant una tempesta o ben poc abans de que esclatés ...

-   Interessant teoria! – tots ens girem i veiem el Batlle acompanyat per l’home que acaba de parlar, un individu prim i de rostre angulós.

-   Nois us presento en Creus, un dels científics més importants de per ací – fa les presentacions en Batlle. I en Creus després d’un somriure i d’una encaixada de mans entra directament en matèria:

-   És cert que les anomenades “fugides” cap al món exterior sempre s’han produït en temps de bonança. Ningú ha gosat aventurar-se durant les tempestes que, com heu pogut comprovar, són força inquietants. Podria ser ... – es queda un moment pensatiu – nosaltres no tenim suficients coneixements per a saber-ho però podria ser que les tempestes alteressin el camp electromagnètic circumdant. El que ja no sé és si això us permetrà passar a l’altra banda...

-   Però Creus, bé que estan aquí, d’alguna manera o altra han passat, com aquella parella de fa vint anys recordes? O aquell grupet de quan nosaltres érem joves o en fi ... de tots els altres casos que ens han contat. – li diu en Batlle

    I jo, impacient, els torno a preguntar:

-   I què se n’ha fet d’aquella gent si ho recordeu?

-   No ho sé, tots varen voler marxar i no n’hem sabut mai més res. La gent comenta que han mort perquè s’han anat trobant restes de roba, sabates, algun estri ... però mai s’ha trobat cap cadàver, ni ossos, ni res. Els casos que jo recordo, la gent va marxar en època de bonança – comenta en Creus.

    La conversa continua una bona estona més. A l’ambient es respira una certa excitació perquè, per primera vegada després de tot aquest temps, veiem que hi ha una possibilitat, per remota que sigui. Millor això que res. La resta de la tarda la passem més relaxadament. Seguim discutint els pros i els contres però la decisió ja està presa: demà al matí sortirem ben d’hora cap al Puig de la Força. Un amic de la família ens acompanyarà en un carro.

    Després de tot el que ha passat ningú no gosa sortir al carrer. Ara la casa de la Carmina i el Batlle ens sembla el lloc més acollidor del món, d’aquest món. Aquí tenim més opcions d’estar sans i estalvis, protegits de tots els perills que ens amenacen, de les supersticions i  de les enormes diferències culturals que ens separen de la gent de la Comarca. Els amfitrions i els seus amics han estat providencials, sense ells probablement no tindríem cap possibilitat de resoldre la nostra situació. Ara calia apostar per aquella carta (la solució proposada per en Carles) No sabíem si era una carta guanyadora però, comptat i debatut, era la única que teníem.

    Cau la nit sobre Comalada i la lluminària de les llunyanes tempestes omple els carrers de llums fantasmagòriques.   

              

Fitxa de la 1ª Etapa : La Farga de Moles – La Seu d’Urgell

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Senyalització molt deficient.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 1 : La Farga de Moles – La Seu d’Urgell

Tardor de 2018, dia 10 de novembre

   Comencem l’etapa d’avui amb la il·lusió de tots els començaments. Iniciem el GR-7 i això no és poca cosa, d’una manera o una altra, tots ens hem fet una idea de com serà aquest nou sender, de quines sorpreses ens depararà. Però no trobem cap punt emblemàtic on començar, on marcar una fita d’inici, on poder fer una fotografia ... La guia ens fa tirar carretera avall, baixar per unes escales cap a un càmping i començar a caminar paral·lels al riu Valira. No hem vist encara ni una sola senyal i el lloc és espantosament impersonal. Sort que a muntanya la verdor sempre suavitza un entorn poc atractiu. Una mica més endavant trobem el primer senyal damunt d’una roca, molt antic i despintat. Comencem a tenir la sensació que d’aquesta primera etapa del GR-7 ningú se’n fa càrrec perquè el recorregut és tan obvi que pràcticament no té pèrdua. El cert és que amb les indicacions de la topoguia n’hi ha ben bé prou.

   El camí baixa suaument paral·lel al riu i els colors vius de la tardor tenyeixen els vessants de les muntanyes. Ha plogut molt, moltíssim, i trobem bassals cada dos per tres mentre la Valira retruny baixant cabalosa cap a la Seu. Aquesta seria una caminada deliciosa i tranquil·la si no t’acompanyés en tot moment el soroll dels cotxes que, contínuament, pugen i baixen d’Andorra. En aquest sentit, un dels inconvenients que té el camí d’avui és que, quan has de creuar a l’altra riba, ho has de fer pels ponts de la carretera amb tots els cotxes que circulen rabents.

  

   

Sense cap mena de dubte el punt més interessant de l’itinerari d’avui és el monestir romànic de Sant Serni de Tavèrnoles, al municipi d’Anserall. Aquesta petita abadia benedictina situada a mig camí ral de la Seu a Andorra devia ser un lloc d’allotjament per als caminants ( el nom de Tavèrnoles probablement deriva del mot llatí tabernulas que vol dir hostal o hostalets al servei del viatger) Aquest edifici d’origen visigòtic està situat sens dubte en un indret magnífic, en una petita plana assolellada i fèrtil. Els Germans aprofitem el sol de tarda per dinar a recer del monestir. És un bon moment.

  

Després d’Anserall el GR ens fa passar per uns corriols bonics i atapeïts de vegetació. Ara anem paral·lels al curs del rec dels quatre pobles i ens allunyem progressivament de la Valira.

    Entrem a la Plana de la Seu, a tocar de la ciutat. L’Alt Urgell o Urgellet és una comarca que té un cert paral·lelisme amb la Cerdanya perquè, històricament, també ha fixat sobre el territori una ciutat-castell (Castellciutat) cap militar del comtat destinat a reconquerir la baixa Vall del Segre. La influència del Bisbat de la Seu d’Urgell s’irradiarà sobre Andorra, l’Alt Pallars i la muntanya mitjana del Berguedà.

   El camí traça un ampli cercle travessant camps conreats i s’encara cap a Castellciutat. La tarda declina i la llum es va apagant suaument. Quan baixem del turó del castell comencem a trobar les primeres cases de la Seu. Tornem a creuar la Valira i enfilem un carrer que ens portarà directament al centre de la Vila. S’ha fet fosc i la jornada d’avui s’acaba. Demà serà un altre dia i començarem amb ganes la segona etapa, a veure què ens trobarem!

L’HOSTAL

    Tenim sort que el camí que porta fins a l’hostal no té pèrdua perquè la nit que ens ha caigut al damunt és fosca com una gola de llop i les resplendors de la tempesta llunyana ara amb prou feines es veuen. Uns núvols baixos i espessos han acabat cobrint tota la plana. Caminem en silenci, cada u absort en els seus pensaments. La conversa amb el pagès ha estat força inquietant i ens ha deixat una sensació desagradable. Al cap d’una bona estona de caminar començo a parlar:

-       Què us ha semblat aquesta xerrada tan estranya amb el pagès? Semblava que l’home ens volia acollir a casa seva però en cap moment m’hi he sentit bé, còmoda.

-       Si jo he estat intranquil tota la estona, tenia una sensació estranya ...- comenta en Pol

-       I no parlem de les coses que ha dit, allò dels desapareguts a la muntanya, precisament del lloc on venim! – diu l’Ester

-       Si tu, això dóna molt mal rotllo! – exclama en Pere

    Es fa un silenci incòmode i finalment en Marc diu:

-       No ho sé, tinc la sensació que hem baixat cap aquí molt alegrement, a veure que passava i ara ...

-       Ara ja som aquí i amb aquesta nit tan tancada i amb la tempesta per allà dalt, el millor que podem fer és anar cap a l’hostal. I demà serà un altre dia! – l’interromp en Carles

    I així, amb una bona colla de dubtes i de preguntes ballant-nos pel cap continuem el nostre camí. És evident però que necessitem saber més coses.

    El silenci que ens envolta és aclaparador i només de tant en tant sentim el crit agut d’alguna au nocturna. Després d’un revolt del camí i a la sortida d’una pollancreda, ens troben de front els llums estantissos del grupet de cases de Comacric, tal i com ens ha indicat el pagès. Ens hi acosten acompanyats pels lladrucs incessants dels gossos i de seguida deduim quin és l’edifici de l’hostal. A fora hi ha aparcat un carro i un parell de cavalls que, en sentir-nos, renillen suaument. A part d’això no es veu ni una ànima. Ens acostem a la porta de l’hostal i truquem. Al cap de poc els obre l’hostaler:

-       Bona nit! Què se us ha perdut per ací, nois! – ens diu tot escrutant-nos de fit a fit amb posat seriós. Segur que s’ha fixat en la nostra indumentària.

-       Bona nit! – respon en Carles – volíem passar la nit, si això és possible.

-       I tant, i tant! Passeu endavant que avui no fa una nit per estar-se a fora – exclama l’hostaler.

    Ens fa deixar les motxilles al costat d’una mena de rebost i ens acompanya al menjador. L’ambient de l’estança és dens i carregat. S’hi barregen tota mena de fortors, de vi agre, de greix ranci, de sutge, de fum i aire resclosit. Una bafarada que tira d’esquena vaja! El terra és molt brut, amb una bona capa de pols i de terra. És l’hora de sopar i la gran sala, plena de taules llargues, és ocupada per una quinzena de persones que quan entrem es queden mirant-nos encuriosits. La majoria de mirades però, no són amables. Alguns comensals ens miren amb recel i d’altres amb oberta hostilitat. Un grup nombrós que està situat més al fons no ens fa ni cas i continuen discutint a crits. L’amo tampoc està pendent de nosaltres perquè a aquesta hora ja es veu que va desbordat de feina. Així doncs, entrem cohibits, fem una lleu salutació amb el cap i ens asseiem en una taula on hi cabem tots sis. Damunt la taula, un parell de llums d’oli fan una llum càlida. Al cap de poc arriba una noia jove tota atabalada portant plats gots i coberts que deixa damunt la taula. Al segon viatge porta un parell de gerres de fang, una d’aigua i l’altra de vi i una panera plena de llesques de pa. El mateix pa fosc que ens ha donat el pagès per berenar. Finalment arriba amb una olla fumejant que també deixa damunt la taula. Ens adreça un inaudible  “ Bon profit! ” i se’n va esperitada. Bé, sembla que ens haurem de servir nosaltres mateixos, deu ser l’estil de la casa! A l’olla hi ha una mena d’escudella barrejada d’aquelles que ressuscitarien un mort. La veritat és que amb tantes emocions se’ns ha despertat la gana. En Pere serveix unes platerades generoses i tots comencem a sopar en silenci. Bé però només al principi perquè, per no perdre el costum, comencem una conversa cantant les excel·lències d’aquella escudella que ens revigoritza per moments. La conversa sobre el menjar s’acaba bruscament quan tres individus s’acosten i comencen a increpar-nos amb un to força agressiu. Arrosseguen les paraules i es van interrompent l’un a l’altre contínuament. Sembla que ens estiguin recitant un enfilall de retrets però van tan borratxos que no s’entén res del que diuen. En aquestes l’Ester salta dient-los amb veu forta:

-       Podem sopar tranquils o no ? No entenem res del que esteu dient!

    Els altres callen en sec i es miren l’Ester entre sorpresos i emprenyats. L’aire es podria tallar amb un ganivet! En Marc xiuxiueja en veu baixa però prou alt per a que el sentim els altres:

-       A veure què faran ara aquests!

    En aquest moment  se sent un crit des del fons de la sala i veiem l’amo que ve cap a la taula amb grans gambades.

-       Casum ronda! Us he dit mil vegades que no molesteu els meus clients! Au va, foteu el camp i aneu a dormir la mona a casa! – diu cridant.

    Els tres borratxos se’n van remugant mentre ens van dirigint  mirades furibundes.

-       Nois em sap molt greu. No tornarà a passar. Disculpeu-me, ara tinc molta feina, vindré d’aquí a una estona. – i se’n va

Ens mirem tots espantats i en Carles, per descarregar una mica la tensió, diu:

-       Va, acabem-nos la sopa que freda no val res!

     Finalment, quan ens acabem l’escudella, al menjador només hi queden un parell d’individus que xerren a les taules del fons. La noia jove apareix de sobte i sense dir ni una sola paraula comença a desparar taula diligentment. Quan ha enllestit comencem a parlar, de fet és una conversa que tenim pendent des de fa una colla d’hores!

-       Escolteu, jo això no ho veig clar. Començo a tenir por de ... no ho sé! Què vol dir allò de que la gent se’n va cap allà dalt, a la muntanya, i ja no tornen? I a nosaltres, ens passarà el mateix si volem tornar per on hem vingut? – comenta en Pol preocupat

-       Què vols dir? – pregunta en Pere.

-       A veure, a veure, no sabem què els passa a aquesta gent, ni el pagès ho sabia! – intervé en Carles

-       Si i a mi m’ha semblat que aquest home no estava molt al cas de tot plegat ... hauríem de poder parlar amb algú amb més coneixement, més ... – li respon en Pol

    Sense adonar-nos-en, l’hostaler se’ns acosta amb una safata plena de gots petits i una gerra. S’asseu amb nosaltres i ens serveix el licor que resulta ser una mena de ratafia d’allò més reconfortant. L’home s’afegeix  a la conversa (de fet ja feia molta estona que devia voler parlar amb els forasters!)  El rebem amb una certa prevenció però el cert és que l’home, abans, ens ha salvat de la probable agressió d’aquells tres energúmens. Haurem de fer-li confiança doncs, sobretot perquè ens interessa saber més coses. L’hostaler comença a parlar i de seguida veiem que és molt més despert  i curiós que el pagès. En un moment determinat ens pregunta:

-       I per on heu vingut exactament, per on heu “entrat”, si és que es pot dir així! – i fa una mitja rialla estranya.

    Després d’uns segons de silenci, en Marc respon:

-       Pel Puig de la Força. Des del cim nosaltres esperàvem veure una altra cosa, uns pantans, però hem vist això...el vostre país. I aleshores hem decidit baixar, ens ha sorprès la tempesta i ...

-       Escolteu, no puc aguantar més i ho haig de preguntar: perquè ens mira tan malament la gent? Perquè gairebé se’ns tiren a sobre aquells borratxos? – l’interromp l’Ester nerviosa.

Es torna a fer un silenci tens mentre l’hostaler ens mira amb una cara estranya, com sospesant la situació. I al cap d’una estona respon:

-       Mireu, fa molts anys hi va haver un cas semblant al vostre. Una dotzena d’homes devien “passar” també per algun punt i en entrar en contacte amb la gent d’aquí de seguida van haver-hi problemes. La seva actitud era molt agressiva i alguns anaven armats perquè eren caçadors. Hi va haver enfrontaments amb la gent d’un poble de per aquí a la vora. Es varen sentir trets i un veí va resultar mort – s’atura un moment pensatiu i afegeix – Allò va acabar molt malament. Aquella gent va haver de fugir per cames perquè tot el poble se’ls va tirar al damunt. En van atrapar un, que també va tenir un trist final, però la resta es va escapar. Suposem que devien fugir per les muntanyes però no se’n va saber res més. No ... ara que ho recordo fa anys un pastor va trobar unes jaquetes de pell i una escopeta feta malbé. Però d’ells, ni rastre!

     Després de les paraules de l’hostaler, ens quedem pensatius intentant pair aquesta història tan truculenta. Finalment l’hostaler continua:

-       Ara entendreu que, després de tot el que va passar, la gent quedés molt ressentida i quan tornen a veure uns forasters vestits de manera estranya reaccionin d’aquesta manera.

    En Carles comenta:

-       Si, perquè si no arriba a ser per vos, aquells tres ves a saber què haurien fet. Ells i potser algun altre, que les cares que veiem no eren molt amistoses ...

-       Us estem molt agraïts per haver-nos ajudat – vaig dir.

-       A veure, jo el que no vull són problemes, que després venen els gendarmes i comencen a fer preguntes i això sempre és dolent per al negoci! Penseu que a hores d’ara, la notícia de la vostra arribada ja s’ha començat a escampar. Potser demà ja ho sabran fins i tot a Vilaplana.

-       Vilaplana? – pregunta en Pere.

-       La ciutat, la capital – respon l’hostaler – i creieu-me, això no és bo.

-       Nosaltres havíem pensat d’arribar-nos fins a la ciutat. Potser allà hi hauria algú que ens podria aconsellar, ajudar-nos en la nostra situació – comenta en Marc improvisant.

    L’hostaler se’l mira mentre mou el cap en senyal de desaprovació:   

-       Mireu, jo crec que és millor que no aneu a la ciutat, a Vilaplana. Allà hi ha gent de tota mena, és cert, però tothom va atrafegat, cada u va  a la seva. Si la notícia ja s’ha escampat podeu tenir problemes, més que aquí. Potser us costarà més del que us penseu trobar algú que us ajudi – es queda uns moments pensatiu i després afegeix – Si, penso que es millor que no aneu a la ciutat. Podríeu anar a Comalada que està aquí a prop. És un poble una mica especial, com us ho diria ... hi viuen els personatges més savis de la comarca. Hauríeu d’intentar parlar amb el Batlle, la màxima autoritat del poble. Si, parlar amb ell us podria ajudar!

    La conversa s’allarga encara una mica més però s’ha fet tard i l’hostaler ens ha preparat un parell d’habitacions per a passar la nit. Malgrat totes les emocions i el cansament alguns estem desvetllats i així en Marc, en Pol i jo sortim un moment a fora a prendre la fresca. S’ha aixecat un ventet fred que ha esbandit els núvols baixos i ara podem contemplar el cel estelat. Però també podem veure, com una anella circumdant, les muntanyes il·luminades intermitentment per aquelles llums estranyes. Parlem una estoneta en veu baixa de les pors i dels  temors que tenim per aquesta situació incerta. Ara som ben conscients que ens hem ficat en un bon embolic

-   Em sembla que hem estat una mica inconscients de decidir baixar del cim tan alegrement. Això potser tindrà més conseqüències que el sol fet d’allargar la excursió. – comenta en Marc

-   A mi el que em preocupa són les nostres famílies, com els avisem? Quan durarà això? Perquè els mòbils res de res ! – dic traient el mòbil de la butxaca i mostrant-lo: no hi ha gens de cobertura.

-   Bé un dia no passa res, ja ens ha passat alguna vegada, però si la cosa s’allarga ... – li respon en Marc

-   Començo a tenir por de la possibilitat de quedar-nos aquí atrapats i de no poder tornar per on hem vingut – comento angoixada.

-   Crec que el millor és fer el que ens ha dit l’hostaler, anar a veure  a aquesta gent de Comalada. Ara per ara no veig gaires més opcions ... estem fotuts eh ? – comenta en Pol

-   Si, potser em costarà dormir! - diu en Marc

-   Va, no hi donem més voltes! Demà ja ho veurem d’una altra manera! – els comento.

 Finalment ens venç la son i anem  a dormir amb els altres. Passem la nit intranquils i a trenc d’alba, veig que en Carles i en Pere ja s’han llevat i han sortit a una mena de galeria exterior de la casa. Després em comenten que han sortit a contemplar, una vegada més, aquests colors diferents que té el cel de la comarca.

    Després d’un bon esmorzar ens acomiadem de l’hostaler. No li podem pagar amb diners però l’home accepta un pagament en espècies: li donem un parell de cantimplores, una gorra, una lot i dues mantes tèrmiques. És evident però que estam en deute amb ell perquè ens ha ajudat força, si més no ens ha orientat una mica i estem més tranquils: ara sabem a on anem i perquè hi anem. Probablement no és el primer “cas”  semblant que l’amo de l’hostal s’ha trobat al llarg de la seva vida.

    Després de totes les trifulgues de les darreres hores ara tenim per davant uns deu quilòmetres de camí i la veritat és que tenim ganes de tornar a estirar les cames i aprofitar la caminada per posar en ordre les idees, parlar amb calma de tota la informació que ens ha donat l’hostaler, que no ha estat poca. Però també tenim temps per contemplar aquest nou paisatge que s’estén davant nostre. Tot està prou endreçat, els camps de conreu, els marges, els camins ben perfilats, els xiprers altíssims al costat de les cases llunyanes .  Així  passen un parell d’hores llargues. Finalment el camí inicia un suau ascens fins a una àmplia collada. Tan bon punt arribem al capdamunt, la vista s’eixampla i si bé continuen els camps, el relleu es fa més accidentat. A primer terme, a cosa d’uns vint minuts, veiem el poble de Comalada.