Fitxa de la 1ª Etapa : La Farga de Moles – La Seu d’Urgell

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Senyalització molt deficient.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 1 : La Farga de Moles – La Seu d’Urgell

Tardor de 2018, dia 10 de novembre

   Comencem l’etapa d’avui amb la il·lusió de tots els començaments. Iniciem el GR-7 i això no és poca cosa, d’una manera o una altra, tots ens hem fet una idea de com serà aquest nou sender, de quines sorpreses ens depararà. Però no trobem cap punt emblemàtic on començar, on marcar una fita d’inici, on poder fer una fotografia ... La guia ens fa tirar carretera avall, baixar per unes escales cap a un càmping i començar a caminar paral·lels al riu Valira. No hem vist encara ni una sola senyal i el lloc és espantosament impersonal. Sort que a muntanya la verdor sempre suavitza un entorn poc atractiu. Una mica més endavant trobem el primer senyal damunt d’una roca, molt antic i despintat. Comencem a tenir la sensació que d’aquesta primera etapa del GR-7 ningú se’n fa càrrec perquè el recorregut és tan obvi que pràcticament no té pèrdua. El cert és que amb les indicacions de la topoguia n’hi ha ben bé prou.

   El camí baixa suaument paral·lel al riu i els colors vius de la tardor tenyeixen els vessants de les muntanyes. Ha plogut molt, moltíssim, i trobem bassals cada dos per tres mentre la Valira retruny baixant cabalosa cap a la Seu. Aquesta seria una caminada deliciosa i tranquil·la si no t’acompanyés en tot moment el soroll dels cotxes que, contínuament, pugen i baixen d’Andorra. En aquest sentit, un dels inconvenients que té el camí d’avui és que, quan has de creuar a l’altra riba, ho has de fer pels ponts de la carretera amb tots els cotxes que circulen rabents.

  

   

Sense cap mena de dubte el punt més interessant de l’itinerari d’avui és el monestir romànic de Sant Serni de Tavèrnoles, al municipi d’Anserall. Aquesta petita abadia benedictina situada a mig camí ral de la Seu a Andorra devia ser un lloc d’allotjament per als caminants ( el nom de Tavèrnoles probablement deriva del mot llatí tabernulas que vol dir hostal o hostalets al servei del viatger) Aquest edifici d’origen visigòtic està situat sens dubte en un indret magnífic, en una petita plana assolellada i fèrtil. Els Germans aprofitem el sol de tarda per dinar a recer del monestir. És un bon moment.

  

Després d’Anserall el GR ens fa passar per uns corriols bonics i atapeïts de vegetació. Ara anem paral·lels al curs del rec dels quatre pobles i ens allunyem progressivament de la Valira.

    Entrem a la Plana de la Seu, a tocar de la ciutat. L’Alt Urgell o Urgellet és una comarca que té un cert paral·lelisme amb la Cerdanya perquè, històricament, també ha fixat sobre el territori una ciutat-castell (Castellciutat) cap militar del comtat destinat a reconquerir la baixa Vall del Segre. La influència del Bisbat de la Seu d’Urgell s’irradiarà sobre Andorra, l’Alt Pallars i la muntanya mitjana del Berguedà.

   El camí traça un ampli cercle travessant camps conreats i s’encara cap a Castellciutat. La tarda declina i la llum es va apagant suaument. Quan baixem del turó del castell comencem a trobar les primeres cases de la Seu. Tornem a creuar la Valira i enfilem un carrer que ens portarà directament al centre de la Vila. S’ha fet fosc i la jornada d’avui s’acaba. Demà serà un altre dia i començarem amb ganes la segona etapa, a veure què ens trobarem!

L’HOSTAL

    Tenim sort que el camí que porta fins a l’hostal no té pèrdua perquè la nit que ens ha caigut al damunt és fosca com una gola de llop i les resplendors de la tempesta llunyana ara amb prou feines es veuen. Uns núvols baixos i espessos han acabat cobrint tota la plana. Caminem en silenci, cada u absort en els seus pensaments. La conversa amb el pagès ha estat força inquietant i ens ha deixat una sensació desagradable. Al cap d’una bona estona de caminar començo a parlar:

-       Què us ha semblat aquesta xerrada tan estranya amb el pagès? Semblava que l’home ens volia acollir a casa seva però en cap moment m’hi he sentit bé, còmoda.

-       Si jo he estat intranquil tota la estona, tenia una sensació estranya ...- comenta en Pol

-       I no parlem de les coses que ha dit, allò dels desapareguts a la muntanya, precisament del lloc on venim! – diu l’Ester

-       Si tu, això dóna molt mal rotllo! – exclama en Pere

    Es fa un silenci incòmode i finalment en Marc diu:

-       No ho sé, tinc la sensació que hem baixat cap aquí molt alegrement, a veure que passava i ara ...

-       Ara ja som aquí i amb aquesta nit tan tancada i amb la tempesta per allà dalt, el millor que podem fer és anar cap a l’hostal. I demà serà un altre dia! – l’interromp en Carles

    I així, amb una bona colla de dubtes i de preguntes ballant-nos pel cap continuem el nostre camí. És evident però que necessitem saber més coses.

    El silenci que ens envolta és aclaparador i només de tant en tant sentim el crit agut d’alguna au nocturna. Després d’un revolt del camí i a la sortida d’una pollancreda, ens troben de front els llums estantissos del grupet de cases de Comacric, tal i com ens ha indicat el pagès. Ens hi acosten acompanyats pels lladrucs incessants dels gossos i de seguida deduim quin és l’edifici de l’hostal. A fora hi ha aparcat un carro i un parell de cavalls que, en sentir-nos, renillen suaument. A part d’això no es veu ni una ànima. Ens acostem a la porta de l’hostal i truquem. Al cap de poc els obre l’hostaler:

-       Bona nit! Què se us ha perdut per ací, nois! – ens diu tot escrutant-nos de fit a fit amb posat seriós. Segur que s’ha fixat en la nostra indumentària.

-       Bona nit! – respon en Carles – volíem passar la nit, si això és possible.

-       I tant, i tant! Passeu endavant que avui no fa una nit per estar-se a fora – exclama l’hostaler.

    Ens fa deixar les motxilles al costat d’una mena de rebost i ens acompanya al menjador. L’ambient de l’estança és dens i carregat. S’hi barregen tota mena de fortors, de vi agre, de greix ranci, de sutge, de fum i aire resclosit. Una bafarada que tira d’esquena vaja! El terra és molt brut, amb una bona capa de pols i de terra. És l’hora de sopar i la gran sala, plena de taules llargues, és ocupada per una quinzena de persones que quan entrem es queden mirant-nos encuriosits. La majoria de mirades però, no són amables. Alguns comensals ens miren amb recel i d’altres amb oberta hostilitat. Un grup nombrós que està situat més al fons no ens fa ni cas i continuen discutint a crits. L’amo tampoc està pendent de nosaltres perquè a aquesta hora ja es veu que va desbordat de feina. Així doncs, entrem cohibits, fem una lleu salutació amb el cap i ens asseiem en una taula on hi cabem tots sis. Damunt la taula, un parell de llums d’oli fan una llum càlida. Al cap de poc arriba una noia jove tota atabalada portant plats gots i coberts que deixa damunt la taula. Al segon viatge porta un parell de gerres de fang, una d’aigua i l’altra de vi i una panera plena de llesques de pa. El mateix pa fosc que ens ha donat el pagès per berenar. Finalment arriba amb una olla fumejant que també deixa damunt la taula. Ens adreça un inaudible  “ Bon profit! ” i se’n va esperitada. Bé, sembla que ens haurem de servir nosaltres mateixos, deu ser l’estil de la casa! A l’olla hi ha una mena d’escudella barrejada d’aquelles que ressuscitarien un mort. La veritat és que amb tantes emocions se’ns ha despertat la gana. En Pere serveix unes platerades generoses i tots comencem a sopar en silenci. Bé però només al principi perquè, per no perdre el costum, comencem una conversa cantant les excel·lències d’aquella escudella que ens revigoritza per moments. La conversa sobre el menjar s’acaba bruscament quan tres individus s’acosten i comencen a increpar-nos amb un to força agressiu. Arrosseguen les paraules i es van interrompent l’un a l’altre contínuament. Sembla que ens estiguin recitant un enfilall de retrets però van tan borratxos que no s’entén res del que diuen. En aquestes l’Ester salta dient-los amb veu forta:

-       Podem sopar tranquils o no ? No entenem res del que esteu dient!

    Els altres callen en sec i es miren l’Ester entre sorpresos i emprenyats. L’aire es podria tallar amb un ganivet! En Marc xiuxiueja en veu baixa però prou alt per a que el sentim els altres:

-       A veure què faran ara aquests!

    En aquest moment  se sent un crit des del fons de la sala i veiem l’amo que ve cap a la taula amb grans gambades.

-       Casum ronda! Us he dit mil vegades que no molesteu els meus clients! Au va, foteu el camp i aneu a dormir la mona a casa! – diu cridant.

    Els tres borratxos se’n van remugant mentre ens van dirigint  mirades furibundes.

-       Nois em sap molt greu. No tornarà a passar. Disculpeu-me, ara tinc molta feina, vindré d’aquí a una estona. – i se’n va

Ens mirem tots espantats i en Carles, per descarregar una mica la tensió, diu:

-       Va, acabem-nos la sopa que freda no val res!

     Finalment, quan ens acabem l’escudella, al menjador només hi queden un parell d’individus que xerren a les taules del fons. La noia jove apareix de sobte i sense dir ni una sola paraula comença a desparar taula diligentment. Quan ha enllestit comencem a parlar, de fet és una conversa que tenim pendent des de fa una colla d’hores!

-       Escolteu, jo això no ho veig clar. Començo a tenir por de ... no ho sé! Què vol dir allò de que la gent se’n va cap allà dalt, a la muntanya, i ja no tornen? I a nosaltres, ens passarà el mateix si volem tornar per on hem vingut? – comenta en Pol preocupat

-       Què vols dir? – pregunta en Pere.

-       A veure, a veure, no sabem què els passa a aquesta gent, ni el pagès ho sabia! – intervé en Carles

-       Si i a mi m’ha semblat que aquest home no estava molt al cas de tot plegat ... hauríem de poder parlar amb algú amb més coneixement, més ... – li respon en Pol

    Sense adonar-nos-en, l’hostaler se’ns acosta amb una safata plena de gots petits i una gerra. S’asseu amb nosaltres i ens serveix el licor que resulta ser una mena de ratafia d’allò més reconfortant. L’home s’afegeix  a la conversa (de fet ja feia molta estona que devia voler parlar amb els forasters!)  El rebem amb una certa prevenció però el cert és que l’home, abans, ens ha salvat de la probable agressió d’aquells tres energúmens. Haurem de fer-li confiança doncs, sobretot perquè ens interessa saber més coses. L’hostaler comença a parlar i de seguida veiem que és molt més despert  i curiós que el pagès. En un moment determinat ens pregunta:

-       I per on heu vingut exactament, per on heu “entrat”, si és que es pot dir així! – i fa una mitja rialla estranya.

    Després d’uns segons de silenci, en Marc respon:

-       Pel Puig de la Força. Des del cim nosaltres esperàvem veure una altra cosa, uns pantans, però hem vist això...el vostre país. I aleshores hem decidit baixar, ens ha sorprès la tempesta i ...

-       Escolteu, no puc aguantar més i ho haig de preguntar: perquè ens mira tan malament la gent? Perquè gairebé se’ns tiren a sobre aquells borratxos? – l’interromp l’Ester nerviosa.

Es torna a fer un silenci tens mentre l’hostaler ens mira amb una cara estranya, com sospesant la situació. I al cap d’una estona respon:

-       Mireu, fa molts anys hi va haver un cas semblant al vostre. Una dotzena d’homes devien “passar” també per algun punt i en entrar en contacte amb la gent d’aquí de seguida van haver-hi problemes. La seva actitud era molt agressiva i alguns anaven armats perquè eren caçadors. Hi va haver enfrontaments amb la gent d’un poble de per aquí a la vora. Es varen sentir trets i un veí va resultar mort – s’atura un moment pensatiu i afegeix – Allò va acabar molt malament. Aquella gent va haver de fugir per cames perquè tot el poble se’ls va tirar al damunt. En van atrapar un, que també va tenir un trist final, però la resta es va escapar. Suposem que devien fugir per les muntanyes però no se’n va saber res més. No ... ara que ho recordo fa anys un pastor va trobar unes jaquetes de pell i una escopeta feta malbé. Però d’ells, ni rastre!

     Després de les paraules de l’hostaler, ens quedem pensatius intentant pair aquesta història tan truculenta. Finalment l’hostaler continua:

-       Ara entendreu que, després de tot el que va passar, la gent quedés molt ressentida i quan tornen a veure uns forasters vestits de manera estranya reaccionin d’aquesta manera.

    En Carles comenta:

-       Si, perquè si no arriba a ser per vos, aquells tres ves a saber què haurien fet. Ells i potser algun altre, que les cares que veiem no eren molt amistoses ...

-       Us estem molt agraïts per haver-nos ajudat – vaig dir.

-       A veure, jo el que no vull són problemes, que després venen els gendarmes i comencen a fer preguntes i això sempre és dolent per al negoci! Penseu que a hores d’ara, la notícia de la vostra arribada ja s’ha començat a escampar. Potser demà ja ho sabran fins i tot a Vilaplana.

-       Vilaplana? – pregunta en Pere.

-       La ciutat, la capital – respon l’hostaler – i creieu-me, això no és bo.

-       Nosaltres havíem pensat d’arribar-nos fins a la ciutat. Potser allà hi hauria algú que ens podria aconsellar, ajudar-nos en la nostra situació – comenta en Marc improvisant.

    L’hostaler se’l mira mentre mou el cap en senyal de desaprovació:   

-       Mireu, jo crec que és millor que no aneu a la ciutat, a Vilaplana. Allà hi ha gent de tota mena, és cert, però tothom va atrafegat, cada u va  a la seva. Si la notícia ja s’ha escampat podeu tenir problemes, més que aquí. Potser us costarà més del que us penseu trobar algú que us ajudi – es queda uns moments pensatiu i després afegeix – Si, penso que es millor que no aneu a la ciutat. Podríeu anar a Comalada que està aquí a prop. És un poble una mica especial, com us ho diria ... hi viuen els personatges més savis de la comarca. Hauríeu d’intentar parlar amb el Batlle, la màxima autoritat del poble. Si, parlar amb ell us podria ajudar!

    La conversa s’allarga encara una mica més però s’ha fet tard i l’hostaler ens ha preparat un parell d’habitacions per a passar la nit. Malgrat totes les emocions i el cansament alguns estem desvetllats i així en Marc, en Pol i jo sortim un moment a fora a prendre la fresca. S’ha aixecat un ventet fred que ha esbandit els núvols baixos i ara podem contemplar el cel estelat. Però també podem veure, com una anella circumdant, les muntanyes il·luminades intermitentment per aquelles llums estranyes. Parlem una estoneta en veu baixa de les pors i dels  temors que tenim per aquesta situació incerta. Ara som ben conscients que ens hem ficat en un bon embolic

-   Em sembla que hem estat una mica inconscients de decidir baixar del cim tan alegrement. Això potser tindrà més conseqüències que el sol fet d’allargar la excursió. – comenta en Marc

-   A mi el que em preocupa són les nostres famílies, com els avisem? Quan durarà això? Perquè els mòbils res de res ! – dic traient el mòbil de la butxaca i mostrant-lo: no hi ha gens de cobertura.

-   Bé un dia no passa res, ja ens ha passat alguna vegada, però si la cosa s’allarga ... – li respon en Marc

-   Començo a tenir por de la possibilitat de quedar-nos aquí atrapats i de no poder tornar per on hem vingut – comento angoixada.

-   Crec que el millor és fer el que ens ha dit l’hostaler, anar a veure  a aquesta gent de Comalada. Ara per ara no veig gaires més opcions ... estem fotuts eh ? – comenta en Pol

-   Si, potser em costarà dormir! - diu en Marc

-   Va, no hi donem més voltes! Demà ja ho veurem d’una altra manera! – els comento.

 Finalment ens venç la son i anem  a dormir amb els altres. Passem la nit intranquils i a trenc d’alba, veig que en Carles i en Pere ja s’han llevat i han sortit a una mena de galeria exterior de la casa. Després em comenten que han sortit a contemplar, una vegada més, aquests colors diferents que té el cel de la comarca.

    Després d’un bon esmorzar ens acomiadem de l’hostaler. No li podem pagar amb diners però l’home accepta un pagament en espècies: li donem un parell de cantimplores, una gorra, una lot i dues mantes tèrmiques. És evident però que estam en deute amb ell perquè ens ha ajudat força, si més no ens ha orientat una mica i estem més tranquils: ara sabem a on anem i perquè hi anem. Probablement no és el primer “cas”  semblant que l’amo de l’hostal s’ha trobat al llarg de la seva vida.

    Després de totes les trifulgues de les darreres hores ara tenim per davant uns deu quilòmetres de camí i la veritat és que tenim ganes de tornar a estirar les cames i aprofitar la caminada per posar en ordre les idees, parlar amb calma de tota la informació que ens ha donat l’hostaler, que no ha estat poca. Però també tenim temps per contemplar aquest nou paisatge que s’estén davant nostre. Tot està prou endreçat, els camps de conreu, els marges, els camins ben perfilats, els xiprers altíssims al costat de les cases llunyanes .  Així  passen un parell d’hores llargues. Finalment el camí inicia un suau ascens fins a una àmplia collada. Tan bon punt arribem al capdamunt, la vista s’eixampla i si bé continuen els camps, el relleu es fa més accidentat. A primer terme, a cosa d’uns vint minuts, veiem el poble de Comalada.