dilluns, 10 de febrer del 2020


Fitxa de la 9ª Etapa : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa força planera i més aviat de baixada, sense cap dificultat especial. Comentar que més de la meitat del recorregut es fa per asfalt.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC







Etapa 9 : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Hivern de 2020, dia 26 de gener


   Quan arribem al santuari, el bar és ple de gom a gom. Taules i més taules plenes de caçadors amb els seus crits i les seves rialles, amb les seves cerveses i els seus esmorzars de forquilla. Sembla evident que avui no podrem seure però, per sorpresa nostra, hi ha una petita sala annexa que ens permet instal·lar-nos amb comoditat i fer un bon “esmorzar de germanor”. La cambra té una finestra amb un petit balcó que ens permet veure que estem força alts i que a fora hi ha una llum neta, clara. Alguna ullada de sol ens deixa veure un mar de boires baixes arrapades al terra. L’espectacle és preciós.


   Però avui el dia no serà així. Venim mentalitzats de que haurem de fer molta carretera i ens ho prenem amb filosofia. A grans trets anem baixant i a mesura que ho fem ens endinsem més i més en la boira, cada vegada més espessa. No es veu res a banda i banda del nostre camí, avui caminem i prou, quilòmetre rere quilòmetre. Cap referència, cap visió, cap panoràmica, només la línia freda d’un track damunt la pantalla del mòbil.


   Caminar és una activitat lenta i, segurament, aquest és el seu gran atractiu. De fet l’home és un animal lent, que destaca per la seva resistència. Podríem estar caminant hores o dies (en aquestes coses ben poques vegades ens hi parem a pensar!) Caminar doncs, ens vincula, d’una manera o una altra, amb el nostre passat ancestral.

   I avui que caminarem, que només caminarem perquè gairebé no podem veure res, venen a tomb algunes reflexions de Rebecca Solnit del seu llibre “ Van Der Lust. Una historia del caminar”.

   Caminar té una història molt llarga, una història feta per poetes, filòsofs, pelegrins, insurrectes, rodamóns, viatgers, vianants, turistes, “flanêurs”, senderistes, excursionistes, ... Perquè caminar representa una relació molt antiga i profunda entre el cos, el món i la imaginació. Quan nosaltres avui sortim a caminar a la muntanya, al camp, a la ciutat o a on sigui, el temps que hi passem no és un temps de feina o un temps productiu però, és molt important remarcar-ho, sense aquest temps la nostra ment s’ensopeix, es torna avorrida, domesticada.


    Per això sempre ha estat tan important la lluita per l’espai lliure, per la preservació de la natura i també per l’espai públic. Aquesta lluita acompanya la lluita pel temps lliure. Un temps per a poder recórrer, caminar, per a poder estar en aquest espai lliure. Si aquests dos elements, espai lliure i temps lliure, no van lligats, la nostra imaginació, la nostra creativitat i la nostra llibertat seran destruïdes pel consumisme.

   Nosaltres quedem per caminar de la mateixa manera que podríem quedar per menjar o per fer un beure. Així, mentre caminem, conversem, compartim experiències, contemplem la natura, comprenem el paisatge o fem volar la imaginació.


   Caminar pot ser una activitat cultural, un plaer, un viatge o, simplement, una manera de moure’s.

   Quan ens queixem de que el cotxe colonitza els nostres paisatges i el nostre entorn estem dient que els vehicles acaben suprimint els llocs per on podríem caminar. Ningú espera que la gent camini per un polígon industrial, per un suburbi o per les grans esteses de carrers residencials entre altres coses perquè és molt avorrit i perquè tens la sensació de que no hi ha un lloc on anar.

   Poder caminar doncs per espais lliures on sigui possible preservar la relació fonamental “cos – món – imaginació” podria ser una “espècie indicadora” que en ecologia reflecteix la salut d’un ecosistema, en aquest cas d’una societat.


   Durant tots aquests anys fent senderisme hem vist moltes coses, hem viscut moments inoblidables, hem gaudit de la natura i dels silencis del camí. Hem caminat també pels camps de la imaginació i hem pogut escriure aquests dietaris de ruta per compartir, per deixar constància d’una experiència pròpia viscuda amb intensitat.



   I compartint les reflexions de Kilian Jornet direm que hem sortit a la muntanya amb humilitat, sense fer soroll. Tots els paisatges que hem travessat ja hi eren abans que nosaltres hi passéssim i continuaran allà quan nosaltres ens n’anem. Hem procurat que les nostres passes no es notin, deixant només unes petjades que el vent de la nit esborrarà.


  La boira no s’ha aixecat en tot el dia i només al final, arribant a l’estació de Sant Pere Sallavinera, el cel ens ofereix una petita treva. Per uns moments la nuvolada s’esqueixa i fins i tot sembla que deixi de fer fred. Unes taules de fusta i un entorn ben endreçat ens conviden a parar-nos a dinar. Aquests àpats a l’aire lliure moltes vegades són un autèntic plaer!

   Per avui l’etapa ja ha acabat. Caminem per uns quants trams més de carretera, travessem l’Eix Transversal i ja som a Sant Pere. Anem a fer un beure al Casino del poble i, cansats, comentem les anècdotes de la jornada. Amb la feina feta el temps s’escola sense pressa i, quan ja ho hem recollit tot, ens acomiadem i pugem als cotxes. La porta es tanca amb un cop sec. S’ha acabat. Tornem a casa.



---


   Han passat els anys (catorze des que varem començar a fer senderisme!) i les circumstàncies personals, la rutina i una certa desmotivació ens han fet prendre la decisió de fer una aturada de les nostres sortides. Probablement més endavant podrem reprendre la nostra activitat amb més ganes i energia. Això, per tant no vol ser un comiat si no un “a reveure!”

Salut i muntanya!

Equip redactor del bloc:

Jordi Mallol
Joan Millán  









diumenge, 19 de gener del 2020

Etapa 7 : Solsona - El Miracle





Tardor de 2019, dia 6 d'octubre

Aquesta etapa és exactament la mateixa que vàrem fer el dia 11 de Novembre de 2006, però en sentit invers (del Miracle a Solsona).

Ens remetem doncs a la ressenya que vàrem escriure en aquell moment i que descriu prou bé aquest recorregut.


Aquelles eren les primeres etapes que fèiem de senderisme i ara, després de tretze anys, ens hem decidit a seguir el  GR-7 del principi fins al final.

En certa mesura, hem tornat als orígens.




SOLSONA




                                                                      EL MIRACLE 

divendres, 10 de gener del 2020


Fitxa de la 8ª Etapa :  El Miracle – Santuari de Pinós

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa més aviat planera amb pujada final. És una etapa curta sense cap dificultat especial. La senyalització però en alguns trams pot ser confusa.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC





Etapa 8 : El Miracle – Santuari de Pinós

Tardor de 2019, dia 17 de novembre


   La Catalunya interior, la Catalunya Continental. Aquí quan baixa la temperatura ho fa d’una manera rigorosa i a primera hora del matí la boira cobreix amples extensions de la Depressió Central. Avui és un d’aquests dies. Mentre esmorzem calentons dins el bar del Miracle, contemplem l’exterior tot pensant que caldrà que ens abriguem de valent quan sortim a caminar.


   Comencem la ruta i ben aviat ens desviem per uns camins força agradables que en un tres i no res ens porten fins a la casa de colònies infantils de La Carral, avui a ple rendiment. Fa un fred que pela i la visibilitat és només d’unes desenes de metres però , de moment, el sender està ben senyalitzat. Travessem durant una bona estona camps llaurats que fan goig de veure, altres camps encara amb el rostoll, claps de bosc amb roures i pins i així en una successió que sembla infinita. Aquest paisatge uniforme i monòton pot semblar indiferenciat però si vius al país cada racó té un nom, un caràcter, una història. Per poc que et capbussis en la toponímia dels mapes descobreixes aquest petit univers que anem travessant : Pla de la LLaüna, Pla de Llobera, Plana de Nadal, Pla d’Espiola, La Trona, La Plana; el Bosc dels Sants, ... i així podríem seguir i seguir.


   De cop i volta s’aixeca un vent gelat que no arriba a desfer la boira però que fa caure dels arbres una pluja fina de glaç. És una sensació una mica màgica. Recordem imatges de quan varem passar per aquí fa molts anys, quan varem decidir allargar el GR-171 fins a Solsona. Recordem també que el GR feia llargues tirades per la carretera i ara, en canvi,  hi ha molta més alternança amb els camins. Després de la Casa Cremada el GR no encara la pujada per carretera fins al Santuari de Pinós, si no que es desvia a l’esquerra per un camí (sembla una pista forestal de desembosc) que puja fort. Aviat comencem a veure uns rètols de fusta que indiquen “La Ruta de la Sal” que no sabem si ve de Cardona o de Súria. Han passat molts anys (tretze!) que varem trepitjar aquests verals i avui ja es veu que la xarxa de senders s’ha ampliat molt i, segurament, el propi GR-7 ha sofert variacions.



    Els Germans, francament, preferim caminar per aquest camí que puja de valent i que ens permet enlairar-nos per damunt la boira. Ara ja llueix el sol i deduïm que la direcció que portem és bona, cap a la Serra de Pinós. Aquesta serra formaria part d’aquesta gran espina dorsal situada al sud de la comarca del Solsonès que vertebra les conques del Llobregat i del Segre.


   Quan arribem al capdamunt de la carena tenim un moment de confusió perquè els senyals indiquen cap a l’esquerra (direcció Cardona) però no pot ser perquè cap a la dreta, ensorrat, veiem el que sembla ser el poble de Pinós. Per tant continuem cap a la dreta careners i aviat tornem a trobar senyals de GR ( definitivament avui això ha estat un embolic i ens n’hem sortit gràcies al sentit comú i al coneixement que tenim de la contrada) Arribem a un conjunt de cases que estan ben bé a un dels punts més enlairats d’aquesta carena, al costat d’una antena de grans dimensions (924 m.). Just a sota, seguint el camí que baixa, ja veiem el Santuari de Pinós i una bona estesa de cotxes aparcats. Hi hem arribat de cop, gairebé sobtadament i sense esperar-nos-ho. I això sempre és una bona sorpresa.


   Avui podríem aplicar els raonaments que feia R.L. Stevenson al seu “Viatge a les Cevenes” a l’etapa d’avui : sortim a caminar sense una necessitat concreta d’anar enlloc, només pel plaer de fer-ho. Sortim de la comoditat i escalfor del cotxe, de la nostra casa condicionada i caminem enmig de la boira, el fred i el vent. Les botes s’humitegen, les mans se’ns glacen i petites agulles de gel cauen dels arbres al nostre pas. A què donem més importància, a arribar a un lloc concret o a descobrir tots els paisatges que travessem durant la caminada? Caminant emmagatzemem imatges, emocions, sentiments ... aquest podria ser el nostre llegat.



   Avui el Santuari és ple de gent que segurament es quedarà a dinar al petit restaurant del costat de l’església. Mentre esperem el cotxe que ens ha de venir a buscar, visitem el Centre Geogràfic de Catalunya que està aquí al costat. Es tracta d’una Rosa dels Vents esculpida en pedra situada en una mena de mirador circular que, en dies clars, deu tenir una vista espectacular.



   Acabem la jornada a Su, gaudint d’un bon dinar ben merescut!





divendres, 5 de juliol del 2019


Fitxa de la 6ª Etapa : Hostal del Pla – Solsona

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-7.
Etapa més aviat planera però força llarga. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització força precària ( fins i tot en algun punt amb errors respecte la variant GR 7-5)
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC.







Etapa 6 : Hostal del Pla – Solsona

Primavera del 2019,  dia 5 de maig


   Avui comencem l’etapa a l’Hostal del Pla. Enfront nostre tenim l’immens Pla de Riart que es perd fins l’horitzó i a la nostra esquena deixem l’accidentat Prepirineu solsonès pel qual hem trescat les darreres etapes. Canviem d’escenari, canviem de registre i comencem animats perquè avui fa un dia magnífic. Tirem endavant doncs, cap als horitzons amplis que l’estenen davant nostre.


   Ara som al bell mig de Catalunya, a l’anomenat Altiplà Central, una extensa “terra de pas” inclosa dins la Depressió Central Catalana. L’Altiplà Central és un gran llom ondulat de terres altes ( entre 650 i 900 m.) que va de nord a sud des del Prepirineu fins a les capçaleres dels rius que davallen cap a la mediterrània. Es tracta d’un immens llom d’erosió que travessa transversalment tota la Depressió Central separant les conques hidrogràfiques del Segre (Ribera Salada i Llobregós) i del Llobregat (Cardener, Aigua d’Ora i Riu Negre). Aquesta “Dorsal Central Catalana”, a grans trets, aniria des del Solsonès (aquí els altiplans són més estrets i discontinus) baixant cap al Bages, la Segarra i part de l’Anoia amb uns horitzons molt més amplis.


   Comencem a caminar pel Pla de Riart amb la sensació de que baixem suaument tot i que gairebé no es nota. Anem paral·lels a la carretera i podem assistir a una multitudinària cursa popular de bicicletes i veient com esbufeguen alguns dels participants, arribem a la conclusió de que sí, que el pla puja de valent!


    De cop i volta, el pla s’acaba bruscament i comencem a baixar fort mentre ens endinsem en boscos mixtes de roure i pinassa. Aquestes terres tenen un marcat caràcter continental, amb una gran amplitud tèrmica. D’aquí quatre dies aquesta travessa serà molt dura de realitzar per les elevades temperatures. La vegetació doncs, majoritàriament instal·lada sobre un substrat calcari, te un caràcter mediterrani atenuat.



   Baixant, baixant seguint el curs d’un torrent arribem a les envistes del Castell de Lladurs, encimellat dalt del Serrat del Castell. Ocupa l’extrem sud-oriental del Pla de Riart dins el terme de Lladurs, a la riba dreta del riu Cardener. Ens estem una bona estona contemplant l’esvelta silueta i plantejant-nos si paga la pena pujar-hi. Probablement sí però l’etapa és llarga i comença a fer força calor. Un altre dia serà!


   En aquest tram del sender hi ha una certa confusió perquè els pals indicadors metàl·lics marquen com si estiguéssim seguint la variant 7-5 i no és cert, estem seguint el GR-7 pròpiament dit.

   Travessem pel mig els edificis de Can Burrells i ja fem una bona tirada fins a Olius seguint el curs del Cardener. Només arribar ens sorprèn trobar-hi un cementiri ben curiós : el cementiri modernista d’Olius. Es veu que a finals del segle XIX el cementiri estava molt deteriorat i el bisbe de Solsona, Vidal i Barraquer, va encarregar un nou projecte al costat del torrent i enmig d’unes roques enormes que s’havien desprès. L’arquitecte Bernardí Martorell i Rius modernista influït per Gaudí i Domènec i Montaner, va integrar els nínxols enmig de les roques, els desnivells i la vegetació. El cementiri és obert i passejar-s’hi una estona és tota una experiència. Val la pena fer-li una visita.


   Ja fa estona que caminem i decidim dinar a l’ombra d’uns porxos de nova construcció. L’espai és agradable i endreçat i s’hi està bé. Ja fa temps que observem que els pobles petits d’arreu de Catalunya estan força arreglats; es nota que en els darrers anys s’hi ha fet una inversió pública important. Es recuperen i, si es dóna el cas, es restauren els llocs d’interès i comencen a ser abundants els plafons informatius. D’aquí a començar a senyalitzar petits itineraris pels punts d’interès local només hi ha un pas que en molts casos ja s’ha fet. Tot això ajudaria un turisme de proximitat, sostenible i no massificat. Qualsevol indret pot resultar un punt d’interès per a ser visitat. En aquest sentit el model turístic francès podria ser paradigmàtic.


   Havent dinat ens acostem a les restes del Castell d’Olius que no es veuen perquè el Mas Torreta és una masia fortificada que es va edificar al damunt. Dins d’aquest conjunt hi ha l’església, el Molí dels cups i l’edifici de l’escola. L’església és un edifici notable d’una sola nau de volta de canó i amb una cripta sota el presbiteri. L’edifici de l’antiga escola va ser enderrocat i se’n va fer un de nou. Ara ja no és una escola, és una vivenda particular però la casa conserva aquell estil inconfusible i entranyable de les escoles rurals de Catalunya.



   Ens tornem a posar en marxa i anem travessant camps d’ordi i de blat clapejats per les roselles. El vent mou suaument l’immens mar d’espigues. L’espectacle és magnífic. L’etapa d’avui és d’aquelles que es poden considerar de “transició” però no per això està mancada d’atractius. Ja hem comentat altres vegades que aquests atractius els Germans som capaços de trobar-los arreu.


   Solsona s’acosta a poc a poc però hi arribarem sobtadament, després d’un revolt del camí un cop passat el cementiri municipal. Com a Sant Llorenç de Morunys, no hi ha massa transició entre la ciutat i els camps del voltant.

   Avui hem caminat força quilòmetres però l’etapa ha estat tranquil·la, relaxada i, arribats a bon port, gaudim d’una bona cervesa ben fresca mentre contemplem les muralles de Solsona. 
















divendres, 24 de maig del 2019


Fitxa de la 4ª Etapa : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys

Uns 16 km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa força dura sobretot pels desnivells. El tram inicial del camí de baixada des de Coll de Port és un autèntic trencacames. Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons ( recomanable l’ús de bastons). Senyalització en algun tram deficitària.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC




Etapa 4 : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys


Primavera del 2019, dia 24 de març


     El poble de Tuixent està situat a la capçalera de la Vall de la Vansa que és una vall longitudinal formada per la confluència de la Vall de Josa i la Vall de la Mola, entre les Serres Interiors (Cadinell i Cadí al nord) i les Serres Exteriors (Port del Comte i Serra del Verd al sud) del Prepirineu. En la confluència de les dues valls Tuixent presenta un aspecte aturonat. Enmig d’abruptes relleus calcaris coberts de bosc, el poble aprofita una clotada margosa per a instal·lar-hi conreus de cereals i patates. Aquestes riberes més meridionals de l’Alt Urgell depenen encara de la Seu d’Urgell però n’estan més desconnectades i són més autònomes.


   Sortir del poble torna a ser complicat, com sempre, però finalment trobem el sender ben al fons de la vall travessant els camps de pastura, plens de bestiar. Aviat enfilem un corriol molt bonic que puja dret entre murs de pedra seca. Aquest primer tram és agradable, molt equilibrat, travessant marges, camps i pastures. Quan el sender entra dins un bosc de pi rojalet comencen les pistes forestals. Ens sorprèn una mica que el camí que encara una pujada molt pronunciada, amb prou feines flanqueja i tira pel dret. Acabes tornant a tenir la sensació de que aquests camins no s’han fet per caminar, són camins de desembosc, per a que hi passin les màquines, no les persones. Esbufegant pugem molt amunt en relativament poca estona. Quan ja estem molt alts, ara sí, el sender comença a fer ziga-zagues. Així ja anem millor i ja podem començar a parar a contemplar el paisatge. El Cadí se’ns presenta imponent davant nostre, amb la carena nevada i , una mica més enllà, distingim el Pedraforca sense la seva silueta característica.


   Quan comencem a veure el sol, la pista ja planeja i quan s’acosta  el canvi de vessant, la llum és més clara i l’airet més prim, més fresc. Sortim a Coll de Port per darrera. Hi ha un mirador sobre el Cadí i el Pirineu espectacular. El restaurant i el refugi encara són tancats a aquesta hora però ens asseiem a la terrassa a reposar una estona i a fer un mos. La temperatura és ideal i el sol escalfa suaument. Ens hi estaríem més estona si no ens esperés encara una llarga baixada. Aquí canviarem de comarca, entrem al Solsonès.



   Fins i tot la guia indica que el proper tram del sender és complicat i es recomana no fer-lo en temps plujós. Ens ho mirem amb deteniment i comprovem que el GR baixa, literalment, per una torrentera! Això no és un camí, és una acumulació de blocs de pedra de totes les mides encaixonats dins un torrent d’una pendent brutal! Tan malament ho veiem que decidim fer aquest primer tram de baixada per carretera. Un cop superat aquest tros enfilem novament el GR que, efectivament, va baixant per una mena de camí-torrent que baixa pel dret, travessant ara aquí, ara allà, la serpentejant carretera.


   Per a nosaltres aquesta mena de camins són molt desagradables perquè estàs tota l’estona mirant el terra pendent només d’on poses els peus i sempre amb el perill d’una relliscada. I això, per les cames i els genolls és una tortura. Potser no hi ha alternativa, no ho sabem. Potser el traçat del camí tradicional era, precisament, el recorregut actual de la carretera. Malauradament els senderistes ens trobem, de tant en tant, en circumstàncies adverses com aquestes. Per sort això no passa molt sovint perquè si no n’hi hauria per plegar! Venim a gaudir, no a patir!


   El fort pendent a poc a poc va suavitzant-se i apareixen solitàries les cases de Ca n’Arreplegany i Can Poma. Ara ja hem sortit a camp obert però la contrada segueix essent molt feréstega i totes aquestes feixes mig enrunades ens fan veure que aquí la vida devia ser molt dura.

   El sender segueix encara el curs del torrent però ara el pendent és suau i el soroll del corrent d’aigua neta ens fa una agradable companyia. Comencen a aparèixer els pollancres, els freixes, els prats i les bardisses en un allargassat bosc de ribera.



   La Coma i Pedra és un municipi dispers situat al nord del Solsonès sota la Serra del Verd i el Port del Comte. Quan arribem a les primeres cases de la Coma ja és l’hora de dinar i decidim fer-ho a l’àrea de lleure situada just al costat de les Fonts del Cardener. El naixement d’aquest riu és espectacular amb una colla de salts d’aigua que brollen de les parets rocoses.


   El riu Cardener és el principal afluent del riu Llobregat. Neix aquí, al peu del Port del Comte i de la Serra del Verd però també recull les aigües de la Serra de les Comes, del Pedraforca i de la Serra d’Ensija. És un dels rius importants del Prepirineu amb una conca d’uns 1400 Km2 i comprèn part de les comarques del Solsonès, Berguedà, Bages i l’Anoia. Al segle IX i X va ser la frontera occidental de la Catalunya Vella i més endavant va esdevenir un eix de comunicacions de gran interès econòmic (indústria cotonera, explotacions potàssiques, ...)


   A partir d’ara ja no el deixarem fins a Sant Llorenç. Després de dinar veiem un cartell informatiu que explica que el camí fins a Sant Llorenç de Morunys ha estat recuperat i forma part de la xarxa de camins de la Vall de Lord ( i sembla que el GR-7 també passa per aquí) Ens animem força perquè això és tota una altra perspectiva : un camí ben arranjat, ben senyalitzat, paral·lel en tot moment al curs del Cardener ... què més volem! Els primers metres, entre la Coma i Pedra són una delícia, amb indrets encantadors. Després el camí s’endinsa en un bosc madur d’alzines, roures i pi roig. Però progressivament la senyalització es va fent més escassa, tornem a fer algun tram de carretera, dels senyals del GR també en trobem ben pocs i, a empentes i rodolons, arribem fins a la Font de la Puda. Només arribar-hi ja sentim la pudor de les seves aigües sulfuroses. Al costat de la font, una petita bassa recull les aigües i si es vol hom pot fer-hi una remullada. Aquesta aigua, utilitzada amb moderació té diversos beneficis per a la pell i la circulació. A principis del segle XX aquesta font va tenir una gran afluència de gent de la Vall de Lord que hi passaven bones estones d’esbarjo i gaudien de les propietats mineromedicinals de les aigües. Avui però aquest indret es veu silenciós i solitari, gairebé abandonat.

   A partir d’aquest punt el recorregut és pràcticament planer i no té pèrdua possible fins a arribar al Càmping del Solsonès. Són força hores de caminar en condicions dures i això es fa sentir: estem  cansats. El tram final, quan Sant Llorenç apareix retallat davant nostre, és fins i tot agradable amb corriols i caminois que  van travessant feixes, camps de conreus i torrents. Sant Llorenç dels Morunys, una altra de les poblacions on ja hi hem estat fent senderisme, en aquella ocasió seguint el GR-1. Ens agrada tornar-hi.

  













Fitxa de la 3ª Etapa : Coll de Bancs –Tuixent

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa força suau i tranquil·la amb un desnivell bàsicament de baixada. Senyalització correcte
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC







Etapa 3 : Coll de Bancs – Tuixent

Primavera de 2019, dia 23 de març


   Tornem a la solitud de Coll de Bancs. Comencem l’etapa a primera hora de la tarda, sense veure ni una ànima i amb un silenci només trencat pel xiulet del vent. Fa molt bon dia i la llum és aquella llum neta de l’alta muntanya. Caminem pel vessant solei i aviat apareixen davant dels nostres ulls àmplies panoràmiques : la Serra del Port de Comte amb la carena nevada, la Serra del Verd, el Coll de Port i, a baix de tot, la Vall del Riu Mola cap a on ens dirigim.


   La primera imatge que tens d’un paisatge és molt significativa perquè les coses llunyanes s’uneixen estretament a les coses  properes en un equilibri perfecte. No analitzes res perquè encara no has començat a orientar-te. Senzillament estàs sota l’impacte que t’ha produït. En certa mesura quan t’orientes el paisatge desapareix i acabes perdent la intensitat de la primera imatge. Determinats geògrafs aposten per unes estratègies singulars que consisteixen a aprendre a no orientar-nos ( fer com si no coneguéssim un lloc) per a poder recuperar la primera imatge d’un paisatge. Així restauraríem una experiència plena, significativa, a través de l’estratègia de la desorientació.


   Per als senderistes, que seguir les traces d’un GR ens ajuda precisament a no perdre’ns, tot això pot semblar contradictori però no ho és del tot. D’aquests temes n’han parlat escriptors com Baudelaire i Thoreau que han escrit força sobre el fet de caminar. Una geografia poètica seria l’art de deixar-se impregnar pel paisatge paral·lelament a la voluntat de comprendre’l.



   Palla, rostolls i herba seca cruixen sota els nostres peus. Tot està molt sec perquè fa molts dies que no plou. Aquest camí pel qual comencem a baixar té algun tram empedrat i els murs de pedra seca l’emmarquen durant llargues tirades. Es veu clarament que és un antic camí, ara recuperat pel GR. És molt més gratificant quan veus que el sender passa per camins ancestrals que quan enfila pistes forestals o un tallafoc qualsevol. Parem sovint a fer fotografies perquè el conjunt és bonic i harmoniós. El pi roig s’alterna amb l’alzina i el garric. L’estrat arbustiu està format per boixos, gatoses, arços, rosers silvestres i les sempre presents aromàtiques.

   Arribem a Fórnols i trobem el poble desert i silenciós. Gaudim de l’aigua fresca de la font i de la llum càlida de la tarda. En aixecar el cap veiem el poble de Cornellana més amunt, encimellat al vessant de la muntanya. Sembla que aquests pobles visquin arrecerats sota la protecció de l’impressionant barrera del Cadí que els preserva de les inclemències del nord.


   Seguim baixant per camins pedregosos fins al fons de la vall per on passa el riu Mola. Arribem al càmping i reposem una estona aprofitant la placidesa de la tarda. Al restaurant una colla d’amics xerren tranquil·lament després de dinar. Tothom està tranquil i ningú sembla tenir pressa. Nosaltres tampoc. Aquestes caminades relaxades i plàcides poden arribar a ser un autèntic plaer.



   Creuem el riu i deixem el càmping enrere. Seguim ara una pista planera que travessa un bosc madur de pinassa i pi roig. La llum del sol es filtra tènuement a través del brancatge. Després d’una bona estona de caminar en silenci sortim de sobte a camp obert i veiem el poble de Tuixent enfilat dalt d’un turó. Les seves cases encara estan il·luminades pel darrer sol del dia i això dóna al poble un aspecte acollidor i proper. Avui dormirem aquí, demà serà un altre dia i haurem d’encarar una altra etapa molt més dura.





FUGIDA


    Ens llevem molt d’hora, a trenc d’alba. El cel continua tenyit amb tots aquests colors estranys, desconeguts. En Marc i jo que no podíem dormir i ja fa estona que ens hem vestit, decidim fer una petita caminada per un dels carrers que desemboquen a la plaça però que, per l’altre extrem, va a parar als afores de la Comalada. Intranquils arribem fins als primers camps i aquí el paisatge s’eixampla. Mirem cap a la llunyania i comprovem, alleujats, que les tempestes encara il·luminen l’horitzó.
    La notícia és molt ben rebuda per la colla. Tothom s’ha aixecat, s’ha vestit i ens disposem a fer un bon esmorzar que ens està preparant la Carmina ajudada per el Batlle i en Pol. És un esmorzar de forquilla que ens ha d’ajudar a encarar la incertesa d’aquest viatge, d’aquesta fugida, ... costa trobar la definició adequada per al que anem a fer!  Durant l’àpat comentem els últims detalls i escoltem les darreres recomanacions i consells. No tenim gaire temps, en Miquel, amb el carro, deu estar al caure. Aquest moment té un punt d’emoció continguda per part de tots. Només hem estat unes hores amb aquesta gent però el cert és que s’ha creat un vincle emocional important. Ens admira la implicació que han tingut el Batlle, la Carmina i els seus amics, ens ho han donat tot a canvi de res, ni tan sols de saber si tot plegat haurà sortit bé o no. Un cop acabat l’esmorzar  ens permetem una breu sobretaula mentre esperem en Miquel. Aleshores el Batlle, endevinat els nostres pensaments, ens comenta:
-   Nois només podem desitjar-vos que això surti bé. Però encara que sortís bé, siguem optimistes, nosaltres tampoc ho sabrem. Si vosaltres aconseguiu arribar al vostre “món”, no veig la manera de com ens ho podeu arribar a fer saber – es queda uns moments pensatiu i encara afegeix – a més tinc la sospita de que, un cop allà, ningú creurà la vostra història!
    Ens quedem tots muts i pensatius davant d’aquesta reflexió. La veritat és que, ocupats i enderiats en planificar la fugida, ningú s’ha parat a pensar en aquest detall.
-   Ja ho veurem Batlle. Però ara hem de posar els cinc sentits en aquesta expedició desesperada que anem a fer. A veure com ens surt! – comenta en Carles
-  En tot cas sempre us estarem molt agraïts per tot el que heu fet per nosaltres, no us oblidarem mai. Us tindrem a les nostres oracions, que es deia abans! – bromeja en Pere
-    Si però a mi em sap molt greu que no pugueu saber si ens n’hem sortit o no! – dic jo contariada
-   Noia ... – fa l’Ester aixecant les espatlles com dient “què hi farem!”
    En aquestes la Carmina fa un crit des del pis de baix:
-   Ha arribat en Miquel!
    Ens aixequem, agafem les motxilles i baixem en silenci cap a la porta principal. A fora ens espera un home cepat i rialler que condueix un carro prou gran per a que hi càpiguen bé tots.
-   Què nois, esteu a punt? –  diu en Miquel amb un somriure franc.
    D’un en un ens acomiaden d’el Batlle i la Carmina amb encaixades de mans, petons i alguna abraçada emocionada. A més d’un se li humitegen els ulls.
-   Au va, que és tard i vol ploure! – les paraules expeditives d’en Miquel ens fan reaccionar i l’un darrere l’altre ens enfilem al carro. Ens posen en marxa i travessem la plaça en direcció al carrer major. Les figures d’el Batlle i la Carmina s’empetiteixen davant el portal mentre aixequen el braç i fan un gest ample de comiat.
    A aquesta hora del matí els carrers són buits encara, no es veu ni una ànima tret d’un parell de pagesos que es deuen encaminar cap al tros. El trot compassat i monòton dels cavalls ressona per les parets de les cases. Tots estem en silenci, fins i tot en Miquel que sembla ser un home de poques paraules. Deixem enrere les darreres cases de Comalada i enfilem pel camí que comença a pujar suaument cap a la collada. De fet, segons ens han explicat, desfarem el camí que nosaltres hem fet a peu aquests dos darrers dies. Un cop dalt del coll el camí comença a davallar cap a aquella plana immensa on els camps de cereals i farratges s’estenen fins l’horitzó. El dia s’ha anat tapant i la llum del matí es torna feble i grisa. En Pol trenca el silenci i ens fa una observació:
-   És curiós, aquests dies tot ha estat parlar de tempestes i més tempestes però no ha caigut ni una sola gota! Però en canvi ara ... – fa un gest senyalant el cel.
-    Avui plourà, ja en podeu estar ben segurs. Abans del migdia ja la tindrem a sobre – en Miquel intervé per donar-nos la bona notícia.
-    Només ens falta això! – es queixa en Marc
-    Germans què hi farem! Ens haurem de conformar! – comenta en Pere
    Continuem distrets una estona parlant del temps, la pluja i les tempestes. En Carles, pensatiu, no intervé en la conversa i durant tota l’estona no deixa de mirar les resplendors que intermitentment apareixen a l’horitzó per damunt dels núvols. Se’l veu preocupat. Ell ha tingut la idea, la possibilitat de poder creuar per una mena de portal o el que sigui cap a l’altre costat. Però una cosa és tenir la idea i l’altre és portar-ho a terme. Això de ficar-se ara dins la tempesta no fa massa gràcia. Comptat i debatut però sembla que no tinguem cap altra opció. Una pluja fina, gairebé imperceptible trenca el fil dels seus pensaments.
-   Ja hi som! Ja comença a ploure. Tapeu-vos que no ho sembla però aquest plugim acaba calant! –  comenta l’Ester.
-   Només ens falta aquesta! – torna a queixar-se en Marc.
-   Marc no siguis pesat que això ja ho has dit abans! – el renyo empipada
    Ens cobrim tots amb les capelines i ens quedem ben quiets, per mullar-nos el mínim possible. El viatge esdevé monòton i pesat. El dia s’ha tapat del tot i amb prou feines hi podem veure gaire més enllà d’un centenar llarg de metres. El carro passa molt a la vora del conjunt de cases de Comacric i entre les boires ens sembla veure el massís casalot de l’hostal. En Miquel però no s’entreté i tira enllà guiant els cavalls amb un trot viu. És evident que té ganes d’acabar amb això i tornar cap a casa. Quin dia més desavinent, maleït sia!
    Continuem de dret cap al Puig de la Força. Aquest camí és prou rectilini i pràcticament travessa de punta apunta aquesta enorme plana cultivada. És evident que amb el carro fem molta més via que a peu però avui, aquest viatge se’ns fa interminable. En aquestes notem com el trot dels cavalls es fa més suau i el carro va alentint el pas. Ens adonem que els camps de blat i ordi ja s’han acabat i ara tenim davant uns ermots amb matolls i arbres baixos. El camí fa un revolt pronunciat com si anés a canviar de direcció. Enmig del matollar es veu un senderó molt desdibuixat que se’n va enllà cap als primers flancs de la muntanya. En Miquel atura el carro i ens diu:
-   Fins aquí us puc acompanyar en carro. Per pujar a la muntanya heu de continuar a peu. Si seguiu aquest caminet ja veureu que, a poc a poc, es comença a enfilar. Després em sembla recordar que es travessa un bosc de roures i després ja venen els pendents finals fins al cim – s’atura uns moments pensatiu i afegeix – cap a aquella zona és on comencen les “vibracions” ... allò no fa cap gràcia us ho ben asseguro!
    En Miquel es queda mirant fixament en direcció al Puig de la Força que ara apareix totalment tapat per les boires. Tots baixem en silenci del carro,  carreguem les motxilles a l’esquena i ens disposem a emprendre la marxa. L’Ester s’adreça a en Miquel:
-   Moltes gràcies Miquel per tot, no oblidarem la teva generositat.
-   Mireu, en Batlle m’ha explicat més o menys el que voleu fer. Jo no hi entenc d’aquestes coses. Si m’ho demanéssiu a mi segurament us diria que jo no hi aniria cap allà dalt però, repeteixo, no hi entenc. O sigui que us desitjo sort, de tot cor! – ens diu en Miquel
    Ens acomiadem d’ell amb un somriure. El carro dóna mitja volta i se’n va per on ha vingut. Ens el quedem mirant una estona mentre desapareix entre la boirina. I ara, per primera vegada des de fa moltes hores, ens sentim sols molt sols, gairebé desemparats.
-   Au som-hi! Que sembla que plogui més, no ens entretinguem! – diu en Pol
    Comencem a desfer el camí que varem fer a l’anada. Ara és molt important recordar tots els detalls per intentar passar pels mateixos llocs. Per sort tenim bona orientació i anem refent el camí. La tempesta ja no és una resplendor llunyana, ara la tenim al damunt i els trons retrunyen fort amb un so sec i esquerdat. La veritat és que l’espectacle impressiona força però intentem concentrar-nos en l’ascensió. En aquesta ocasió els bastons de muntanya ens ajuden a conservar l’equilibri i no relliscar perquè la pluja, força més intensa, comença a enfangar el camí a base de bé. Travessem el bosquet de roures de pressa i seguim amunt pels pendissos que ja porten fins al cim. Les falgueres mullades ens deixen els camals dels pantalons ben xops. Tot plegat comença a ser un calvari : l’esforç de la pujada, la pluja persistent, la maleïda tempesta, el fang, ... i ara si, ara comencem a percebre clarament la vibració. I ens torna a envair aquella sensació estranya, desagradable però seguim amunt sense parar, sense entretenir-nos. Ara estem més espantats que a l’anada perquè sabem que allò és perillós i, inevitablement, recordem tot el que ens han explicat.
-   Au va que falta poc, amunt! – els anima en Marc.
Comencem a estar rebentats i en Pol i jo ens hem quedat uns metres enrere.
-   No us separeu! – crida l’Ester però les seves paraules queden ofegades pel terrible espetec d’un tro. Al mateix temps tot queda il·luminat per la llum freda del llamp que de ben segur ha caigut molt a prop.
-   Seguim tu, que ara veig que això és perillós de veritat! – comenta en Pere.
Ens tornem a agrupar i enfilem els darrers metres abans del cim. La vibració és intensa però suportable, més o menys com el record que tenim del camí d’anada. La cortina d’aigua s’ha fet més espessa i la visibilitat es redueix per moments. A ma esquerra veiem la creu de ferro del cim però aquesta vegada no ens hi entretenim gens, seguim endavant buscant el grau per on varem accedir al cim. En un primer moment no el trobem i comencem a buscar-lo desesperadament, l’un per aquí i l’altre per allà.
-   Ei, no ens separem! – crida en Carles.
Són moments crítics, d’angoixa, que posen al descobert totes les pors acumulades durant aquests dies. Però en aquestes l’Ester crida:
-   Per aquí, és per aquí!
Efectivament, reconeixem els arbres baixos i la roca que emmarca el final del grau. Atropelladament ens dirigim cap allà com si, efectivament, estessim fugint desesperadament de la Comarca. A mesura que ens acostem al grau comença el xiulet i la vibració es va convertint en aquell zumzeig tan fort de la primera vegada.
-   Si això dura molt no ho podré aguantar! – crida l’Esther amb cara de dolor.
-   Seguim! – crida en Carles.
Però dura poc, només uns segons i de cop i volta tornem a sentir aquella mena de so estrany “plop!” com si esclatés una bombolla gegant i tot s’acaba: la vibració, el zumzeig, aquell xiulet agut que se`t fica dins el cervell, ... tot. Silenci. Només una pluja fina i persistent que segueix caient. La inèrcia de la corredissa final encara ens fa avançar uns metres a batzegades, ensopegant però de l’esforç, la tensió acumulada i l’esgotament acabem deixant-nos caure al terra exhausts. Ens quedem estesos de qualsevol manera a pocs metres de les pendents verticals del grau. S’ha acabat. Hem aconseguit “passar” a l’altre costat, podrem arribar fins al cotxe i tornar a casa.
    Estirada de boca terrosa em giro lentament i em quedo panxa enlaire, entomant la pluja que cau suaument damunt el meu rostre. Obro els ulls i miro el cel. La llum! La llum ha canviat, ja no es aquella llum estranya de la Comarca. És la llum de sempre, la que he vist tota la vida. Com és possible que em vingui de cop una alegria tan gran per una cosa tan ... simple, tan normal ! Em venen ganes de plorar i, galta avall, les llàgrimes es barregen amb les gotes de la pluja. Una agradable sensació de benestar m’envaeix de sobte i si fos per mi m’hi quedaria encara una estona. Però les paraules d’en Carles em treuen del meu ensonyament:
-   Tornem a casa! Va Anem!
---

    La Maria deixa la tassa damunt la taula i es queda callada mirant pensativa un punt indeterminat del terra de parquet. Els dos agents que se l’han escoltat tota l’estona sense interrompre-la, es relaxen apaguen la gravadora i comencen a desar les coses.
-  Senyora Comes, ha estat molt amable en donar-nos la seva versió dels fets. Ens sap greu haver-li fet perdre tan de temps però, en fi, haig de dir-li que ens ha fet una descripció molt detallada de tot el que els va passar. De segur que ens serà de gran ajuda – comenta la noia
-   Moltes gràcies de veritat! – diu el noi
La Maria trenca el fil dels seus pensaments i se’ls mira amb un somriure amable:
-   No ha estat res. M’ha anat molt bé poder-ho explicar. En certa mesura és com si ho necessités. Gràcies a vosaltres per la vostra paciència.
S’alcen tots tres i la Maria els acompanya fins la porta. S’acomiaden cordialment i ella tanca suaument la porta. S’hi repenja un moment  i tanca els ulls. No sap ben bé perquè però té una agradable sensació d’alleujament, com si s’hagués tret un pes de sobre. Des del fons del pis, la veu de la Marta trenca la màgia d’aquest moment:
-   Mare, què fem per sopar? 
Valldoreix, 20 de desembre de 2014