FUGIDA
Ens llevem molt d’hora, a trenc d’alba. El cel continua
tenyit amb tots aquests colors estranys, desconeguts. En Marc i jo que no podíem
dormir i ja fa estona que ens hem vestit, decidim fer una petita caminada per
un dels carrers que desemboquen a la plaça però que, per l’altre extrem, va a
parar als afores de la Comalada. Intranquils arribem fins als primers camps i
aquí el paisatge s’eixampla. Mirem cap a la llunyania i comprovem, alleujats,
que les tempestes encara il·luminen l’horitzó.
La notícia és molt ben rebuda per
la colla. Tothom s’ha aixecat, s’ha vestit i ens disposem a fer un bon esmorzar
que ens està preparant la Carmina ajudada per el Batlle i en Pol. És un
esmorzar de forquilla que ens ha d’ajudar a encarar la incertesa d’aquest
viatge, d’aquesta fugida, ... costa trobar la definició adequada per al que
anem a fer! Durant l’àpat comentem els
últims detalls i escoltem les darreres recomanacions i consells. No tenim gaire
temps, en Miquel, amb el carro, deu estar al caure. Aquest moment té un punt
d’emoció continguda per part de tots. Només hem estat unes hores amb aquesta
gent però el cert és que s’ha creat un vincle emocional important. Ens admira
la implicació que han tingut el Batlle, la Carmina i els seus amics, ens ho han
donat tot a canvi de res, ni tan sols de saber si tot plegat haurà sortit bé o
no. Un cop acabat l’esmorzar ens
permetem una breu sobretaula mentre esperem en Miquel. Aleshores el Batlle,
endevinat els nostres pensaments, ens comenta:
-
Nois només podem desitjar-vos que això surti bé. Però encara que sortís
bé, siguem optimistes, nosaltres tampoc ho sabrem. Si vosaltres aconseguiu
arribar al vostre “món”, no veig la manera de com ens ho podeu arribar a fer
saber – es queda uns moments pensatiu i encara afegeix – a més tinc la sospita
de que, un cop allà, ningú creurà la vostra història!
Ens quedem tots muts i pensatius davant d’aquesta reflexió. La veritat
és que, ocupats i enderiats en planificar la fugida, ningú s’ha parat a pensar
en aquest detall.
-
Ja ho veurem Batlle. Però ara hem de posar els cinc sentits en aquesta
expedició desesperada que anem a fer. A veure com ens surt! – comenta en Carles
-
En tot cas sempre us estarem molt agraïts per tot el que heu fet per
nosaltres, no us oblidarem mai. Us tindrem a les nostres oracions, que es deia
abans! – bromeja en Pere
-
Si però a mi em sap molt greu que no pugueu saber si ens n’hem sortit o
no! – dic jo contariada
-
Noia ... – fa l’Ester aixecant les espatlles com dient “què hi farem!”
En aquestes la Carmina fa un crit
des del pis de baix:
-
Ha arribat en Miquel!
Ens aixequem, agafem les motxilles i baixem en silenci cap a la porta
principal. A fora ens espera un home cepat i rialler que condueix un carro prou
gran per a que hi càpiguen bé tots.
-
Què nois, esteu a punt? – diu en
Miquel amb un somriure franc.
D’un en un ens acomiaden d’el Batlle i la Carmina amb encaixades de
mans, petons i alguna abraçada emocionada. A més d’un se li humitegen els ulls.
-
Au va, que és tard i vol ploure! – les paraules expeditives d’en Miquel
ens fan reaccionar i l’un darrere l’altre ens enfilem al carro. Ens posen en
marxa i travessem la plaça en direcció al carrer major. Les figures d’el Batlle
i la Carmina s’empetiteixen davant el portal mentre aixequen el braç i fan un
gest ample de comiat.
A aquesta hora del matí els carrers són buits encara, no es veu ni una
ànima tret d’un parell de pagesos que es deuen encaminar cap al tros. El trot
compassat i monòton dels cavalls ressona per les parets de les cases. Tots
estem en silenci, fins i tot en Miquel que sembla ser un home de poques
paraules. Deixem enrere les darreres cases de Comalada i enfilem pel camí que
comença a pujar suaument cap a la collada. De fet, segons ens han explicat, desfarem
el camí que nosaltres hem fet a peu aquests dos darrers dies. Un cop dalt del
coll el camí comença a davallar cap a aquella plana immensa on els camps de
cereals i farratges s’estenen fins l’horitzó. El dia s’ha anat tapant i la llum
del matí es torna feble i grisa. En Pol trenca el silenci i ens fa una
observació:
-
És curiós, aquests dies tot ha estat parlar de tempestes i més tempestes
però no ha caigut ni una sola gota! Però en canvi ara ... – fa un gest
senyalant el cel.
-
Avui plourà, ja en podeu estar ben segurs. Abans del migdia ja la
tindrem a sobre – en Miquel intervé per donar-nos la bona notícia.
-
Només ens falta això! – es queixa en Marc
-
Germans què hi farem! Ens haurem de conformar! – comenta en Pere
Continuem distrets una estona parlant del temps, la pluja i les
tempestes. En Carles, pensatiu, no intervé en la conversa i durant tota
l’estona no deixa de mirar les resplendors que intermitentment apareixen a
l’horitzó per damunt dels núvols. Se’l veu preocupat. Ell ha tingut la idea, la
possibilitat de poder creuar per una mena de portal o el que sigui cap a
l’altre costat. Però una cosa és tenir la idea i l’altre és portar-ho a terme.
Això de ficar-se ara dins la tempesta no fa massa gràcia. Comptat i debatut
però sembla que no tinguem cap altra opció. Una pluja fina, gairebé
imperceptible trenca el fil dels seus pensaments.
-
Ja hi som! Ja comença a ploure. Tapeu-vos que no ho sembla però aquest
plugim acaba calant! – comenta l’Ester.
-
Només ens falta aquesta! – torna a queixar-se en Marc.
-
Marc no siguis pesat que això ja ho has dit abans! – el renyo empipada
Ens cobrim tots amb les capelines i ens quedem ben quiets, per
mullar-nos el mínim possible. El viatge esdevé monòton i pesat. El dia s’ha
tapat del tot i amb prou feines hi podem veure gaire més enllà d’un centenar
llarg de metres. El carro passa molt a la vora del conjunt de cases de Comacric
i entre les boires ens sembla veure el massís casalot de l’hostal. En Miquel
però no s’entreté i tira enllà guiant els cavalls amb un trot viu. És evident
que té ganes d’acabar amb això i tornar cap a casa. Quin dia més desavinent,
maleït sia!
Continuem de dret cap al Puig de la Força. Aquest camí és prou rectilini
i pràcticament travessa de punta apunta aquesta enorme plana cultivada. És
evident que amb el carro fem molta més via que a peu però avui, aquest viatge
se’ns fa interminable. En aquestes notem com el trot dels cavalls es fa més
suau i el carro va alentint el pas. Ens adonem que els camps de blat i ordi ja
s’han acabat i ara tenim davant uns ermots amb matolls i arbres baixos. El camí
fa un revolt pronunciat com si anés a canviar de direcció. Enmig del matollar
es veu un senderó molt desdibuixat que se’n va enllà cap als primers flancs de
la muntanya. En Miquel atura el carro i ens diu:
-
Fins aquí us puc acompanyar en carro. Per pujar a la muntanya heu de
continuar a peu. Si seguiu aquest caminet ja veureu que, a poc a poc, es
comença a enfilar. Després em sembla recordar que es travessa un bosc de roures
i després ja venen els pendents finals fins al cim – s’atura uns moments
pensatiu i afegeix – cap a aquella zona és on comencen les “vibracions” ...
allò no fa cap gràcia us ho ben asseguro!
En Miquel es queda mirant fixament en direcció al Puig de la Força que
ara apareix totalment tapat per les boires. Tots baixem en silenci del
carro, carreguem les motxilles a
l’esquena i ens disposem a emprendre la marxa. L’Ester s’adreça a en Miquel:
-
Moltes gràcies Miquel per tot, no oblidarem la teva generositat.
-
Mireu, en Batlle m’ha explicat més o menys el que voleu fer. Jo no hi
entenc d’aquestes coses. Si m’ho demanéssiu a mi segurament us diria que jo no
hi aniria cap allà dalt però, repeteixo, no hi entenc. O sigui que us desitjo
sort, de tot cor! – ens diu en Miquel
Ens acomiadem d’ell amb un somriure. El carro dóna mitja volta i se’n va
per on ha vingut. Ens el quedem mirant una estona mentre desapareix entre la
boirina. I ara, per primera vegada des de fa moltes hores, ens sentim sols molt
sols, gairebé desemparats.
-
Au som-hi! Que sembla que plogui més, no ens entretinguem! – diu en Pol
Comencem a desfer el camí que varem fer a l’anada. Ara és molt important
recordar tots els detalls per intentar passar pels mateixos llocs. Per sort
tenim bona orientació i anem refent el camí. La tempesta ja no és una resplendor
llunyana, ara la tenim al damunt i els trons retrunyen fort amb un so sec i
esquerdat. La veritat és que l’espectacle impressiona força però intentem
concentrar-nos en l’ascensió. En aquesta ocasió els bastons de muntanya ens
ajuden a conservar l’equilibri i no relliscar perquè la pluja, força més
intensa, comença a enfangar el camí a base de bé. Travessem el bosquet de
roures de pressa i seguim amunt pels pendissos que ja porten fins al cim. Les
falgueres mullades ens deixen els camals dels pantalons ben xops. Tot plegat
comença a ser un calvari : l’esforç de la pujada, la pluja persistent, la
maleïda tempesta, el fang, ... i ara si, ara comencem a percebre clarament la vibració.
I ens torna a envair aquella sensació estranya, desagradable però seguim amunt
sense parar, sense entretenir-nos. Ara estem més espantats que a l’anada perquè
sabem que allò és perillós i, inevitablement, recordem tot el que ens han
explicat.
-
Au va que falta poc, amunt! – els anima en Marc.
Comencem a estar rebentats i en Pol i
jo ens hem quedat uns metres enrere.
-
No us separeu! – crida l’Ester però les seves paraules queden ofegades
pel terrible espetec d’un tro. Al mateix temps tot queda il·luminat per la llum
freda del llamp que de ben segur ha caigut molt a prop.
-
Seguim tu, que ara veig que això és perillós de veritat! – comenta en
Pere.
Ens tornem a agrupar i enfilem els
darrers metres abans del cim. La vibració és intensa però suportable, més o
menys com el record que tenim del camí d’anada. La cortina d’aigua s’ha fet més
espessa i la visibilitat es redueix per moments. A ma esquerra veiem la creu de
ferro del cim però aquesta vegada no ens hi entretenim gens, seguim endavant buscant
el grau per on varem accedir al cim. En un primer moment no el trobem i
comencem a buscar-lo desesperadament, l’un per aquí i l’altre per allà.
-
Ei, no ens separem! – crida en Carles.
Són moments crítics, d’angoixa, que
posen al descobert totes les pors acumulades durant aquests dies. Però en
aquestes l’Ester crida:
-
Per aquí, és per aquí!
Efectivament, reconeixem els arbres
baixos i la roca que emmarca el final del grau. Atropelladament ens dirigim cap
allà com si, efectivament, estessim fugint desesperadament de la Comarca. A
mesura que ens acostem al grau comença el xiulet i la vibració es va convertint
en aquell zumzeig tan fort de la primera vegada.
-
Si això dura molt no ho podré aguantar! – crida l’Esther amb cara de
dolor.
-
Seguim! – crida en Carles.
Però dura poc, només uns segons i de
cop i volta tornem a sentir aquella mena de so estrany “plop!” com si esclatés
una bombolla gegant i tot s’acaba: la vibració, el zumzeig, aquell xiulet agut
que se`t fica dins el cervell, ... tot. Silenci. Només una pluja fina i
persistent que segueix caient. La inèrcia de la corredissa final encara ens fa
avançar uns metres a batzegades, ensopegant però de l’esforç, la tensió
acumulada i l’esgotament acabem deixant-nos caure al terra exhausts. Ens quedem
estesos de qualsevol manera a pocs metres de les pendents verticals del grau.
S’ha acabat. Hem aconseguit “passar” a l’altre costat, podrem arribar fins al
cotxe i tornar a casa.
Estirada de boca terrosa em giro lentament i em quedo panxa enlaire,
entomant la pluja que cau suaument damunt el meu rostre. Obro els ulls i miro
el cel. La llum! La llum ha canviat, ja no es aquella llum estranya de la
Comarca. És la llum de sempre, la que he vist tota la vida. Com és possible que
em vingui de cop una alegria tan gran per una cosa tan ... simple, tan normal !
Em venen ganes de plorar i, galta avall, les llàgrimes es barregen amb les
gotes de la pluja. Una agradable sensació de benestar m’envaeix de sobte i si fos
per mi m’hi quedaria encara una estona. Però les paraules d’en Carles em treuen
del meu ensonyament:
-
Tornem a casa! Va Anem!
---
La Maria deixa la tassa damunt la taula i es queda callada mirant
pensativa un punt indeterminat del terra de parquet. Els dos agents que se
l’han escoltat tota l’estona sense interrompre-la, es relaxen apaguen la
gravadora i comencen a desar les coses.
-
Senyora Comes, ha estat molt amable en donar-nos la seva versió dels
fets. Ens sap greu haver-li fet perdre tan de temps però, en fi, haig de dir-li
que ens ha fet una descripció molt detallada de tot el que els va passar. De
segur que ens serà de gran ajuda – comenta la noia
-
Moltes gràcies de veritat! – diu el noi
La Maria trenca el fil dels seus
pensaments i se’ls mira amb un somriure amable:
-
No ha estat res. M’ha anat molt bé poder-ho explicar. En certa mesura és
com si ho necessités. Gràcies a vosaltres per la vostra paciència.
S’alcen tots tres i la Maria els
acompanya fins la porta. S’acomiaden cordialment i ella tanca suaument la
porta. S’hi repenja un moment i tanca
els ulls. No sap ben bé perquè però té una agradable sensació d’alleujament,
com si s’hagués tret un pes de sobre. Des del fons del pis, la veu de la Marta
trenca la màgia d’aquest moment:
-
Mare, què fem per sopar?
Valldoreix, 20 de desembre de
2014
