Fitxa de la 9ª Etapa : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força planera i més aviat de baixada, sense cap dificultat especial. Comentar que més de la meitat del recorregut es fa per asfalt.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 9 : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Hivern de 2020, dia 26 de gener

   Quan arribem al santuari, el bar és ple de gom a gom. Taules i més taules plenes de caçadors amb els seus crits i les seves rialles, amb les seves cerveses i els seus esmorzars de forquilla. Sembla evident que avui no podrem seure però, per sorpresa nostra, hi ha una petita sala annexa que ens permet instal·lar-nos amb comoditat i fer un bon “esmorzar de germanor”. La cambra té una finestra amb un petit balcó que ens permet veure que estem força alts i que a fora hi ha una llum neta, clara. Alguna ullada de sol ens deixa veure un mar de boires baixes arrapades al terra. L’espectacle és preciós.

   Però avui el dia no serà així. Venim mentalitzats de que haurem de fer molta carretera i ens ho prenem amb filosofia. A grans trets anem baixant i a mesura que ho fem ens endinsem més i més en la boira, cada vegada més espessa. No es veu res a banda i banda del nostre camí, avui caminem i prou, quilòmetre rere quilòmetre. Cap referència, cap visió, cap panoràmica, només la línia freda d’un track damunt la pantalla del mòbil.

   Caminar és una activitat lenta i, segurament, aquest és el seu gran atractiu. De fet l’home és un animal lent, que destaca per la seva resistència. Podríem estar caminant hores o dies (en aquestes coses ben poques vegades ens hi parem a pensar!) Caminar doncs, ens vincula, d’una manera o una altra, amb el nostre passat ancestral.

   I avui que caminarem, que només caminarem perquè gairebé no podem veure res, venen a tomb algunes reflexions de Rebecca Solnit del seu llibre “ Van Der Lust. Una historia del caminar”.

   Caminar té una història molt llarga, una història feta per poetes, filòsofs, pelegrins, insurrectes, rodamóns, viatgers, vianants, turistes, “flanêurs”, senderistes, excursionistes, ... Perquè caminar representa una relació molt antiga i profunda entre el cos, el món i la imaginació. Quan nosaltres avui sortim a caminar a la muntanya, al camp, a la ciutat o a on sigui, el temps que hi passem no és un temps de feina o un temps productiu però, és molt important remarcar-ho, sense aquest temps la nostra ment s’ensopeix, es torna avorrida, domesticada.

    Per això sempre ha estat tan important la lluita per l’espai lliure, per la preservació de la natura i també per l’espai públic. Aquesta lluita acompanya la lluita pel temps lliure. Un temps per a poder recórrer, caminar, per a poder estar en aquest espai lliure. Si aquests dos elements, espai lliure i temps lliure, no van lligats, la nostra imaginació, la nostra creativitat i la nostra llibertat seran destruïdes pel consumisme.

   Nosaltres quedem per caminar de la mateixa manera que podríem quedar per menjar o per fer un beure. Així, mentre caminem, conversem, compartim experiències, contemplem la natura, comprenem el paisatge o fem volar la imaginació.

   Caminar pot ser una activitat cultural, un plaer, un viatge o, simplement, una manera de moure’s.

   Quan ens queixem de que el cotxe colonitza els nostres paisatges i el nostre entorn estem dient que els vehicles acaben suprimint els llocs per on podríem caminar. Ningú espera que la gent camini per un polígon industrial, per un suburbi o per les grans esteses de carrers residencials entre altres coses perquè és molt avorrit i perquè tens la sensació de que no hi ha un lloc on anar.

   Poder caminar doncs per espais lliures on sigui possible preservar la relació fonamental “cos – món – imaginació” podria ser una “espècie indicadora” que en ecologia reflecteix la salut d’un ecosistema, en aquest cas d’una societat.

   Durant tots aquests anys fent senderisme hem vist moltes coses, hem viscut moments inoblidables, hem gaudit de la natura i dels silencis del camí. Hem caminat també pels camps de la imaginació i hem pogut escriure aquests dietaris de ruta per compartir, per deixar constància d’una experiència pròpia viscuda amb intensitat.

   I compartint les reflexions de Kilian Jornet direm que hem sortit a la muntanya amb humilitat, sense fer soroll. Tots els paisatges que hem travessat ja hi eren abans que nosaltres hi passéssim i continuaran allà quan nosaltres ens n’anem. Hem procurat que les nostres passes no es notin, deixant només unes petjades que el vent de la nit esborrarà.

  La boira no s’ha aixecat en tot el dia i només al final, arribant a l’estació de Sant Pere Sallavinera, el cel ens ofereix una petita treva. Per uns moments la nuvolada s’esqueixa i fins i tot sembla que deixi de fer fred. Unes taules de fusta i un entorn ben endreçat ens conviden a parar-nos a dinar. Aquests àpats a l’aire lliure moltes vegades són un autèntic plaer!

   Per avui l’etapa ja ha acabat. Caminem per uns quants trams més de carretera, travessem l’Eix Transversal i ja som a Sant Pere. Anem a fer un beure al Casino del poble i, cansats, comentem les anècdotes de la jornada. Amb la feina feta el temps s’escola sense pressa i, quan ja ho hem recollit tot, ens acomiadem i pugem als cotxes. La porta es tanca amb un cop sec. S’ha acabat. Tornem a casa.

---

   Han passat els anys (catorze des que varem començar a fer senderisme!) i les circumstàncies personals, la rutina i una certa desmotivació ens han fet prendre la decisió de fer una aturada de les nostres sortides. Probablement més endavant podrem reprendre la nostra activitat amb més ganes i energia. Això, per tant no vol ser un comiat si no un “a reveure!”

Salut i muntanya!

Equip redactor del bloc:

Jordi Mallol

Joan Millán