Fitxa de la 9ª Etapa : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera
Uns 17 Km . Etapa que pertany al
GR-7
Etapa força planera i més aviat de
baixada, sense cap dificultat especial. Comentar que més de la meitat del
recorregut es fa per asfalt.
Informació detallada de l’itinerari i
desnivells a la Guia
“Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC
Etapa 9 : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera
Hivern de 2020, dia
26 de gener
Quan arribem al santuari, el bar és
ple de gom a gom. Taules i més taules plenes de caçadors amb els seus crits i
les seves rialles, amb les seves cerveses i els seus esmorzars de forquilla.
Sembla evident que avui no podrem seure però, per sorpresa nostra, hi ha una
petita sala annexa que ens permet instal·lar-nos amb comoditat i fer un bon
“esmorzar de germanor”. La cambra té una finestra amb un petit balcó que ens permet
veure que estem força alts i que a fora hi ha una llum neta, clara. Alguna
ullada de sol ens deixa veure un mar de boires baixes arrapades al terra.
L’espectacle és preciós.
Però avui el dia no serà així. Venim mentalitzats de que haurem de fer molta
carretera i ens ho prenem amb filosofia. A grans trets anem baixant i a mesura
que ho fem ens endinsem més i més en la boira, cada vegada més espessa. No es
veu res a banda i banda del nostre camí, avui caminem i prou, quilòmetre rere
quilòmetre. Cap referència, cap visió, cap panoràmica, només la línia freda
d’un track damunt la pantalla del mòbil.
Caminar és una activitat lenta i, segurament, aquest és el seu gran
atractiu. De fet l’home és un animal lent, que destaca per la seva resistència.
Podríem estar caminant hores o dies (en aquestes coses ben poques vegades ens
hi parem a pensar!) Caminar doncs, ens vincula, d’una manera o una altra, amb
el nostre passat ancestral.
I avui que caminarem, que només caminarem perquè gairebé no podem veure
res, venen a tomb algunes reflexions de Rebecca Solnit del seu llibre “ Van Der
Lust. Una historia del caminar”.
Caminar té una història molt llarga, una història feta per poetes,
filòsofs, pelegrins, insurrectes, rodamóns, viatgers, vianants, turistes,
“flanêurs”, senderistes, excursionistes, ... Perquè caminar representa una
relació molt antiga i profunda entre el cos, el món i la imaginació. Quan
nosaltres avui sortim a caminar a la muntanya, al camp, a la ciutat o a on
sigui, el temps que hi passem no és un temps de feina o un temps productiu
però, és molt important remarcar-ho, sense aquest temps la nostra ment
s’ensopeix, es torna avorrida, domesticada.
Per això sempre ha estat tan important la lluita per l’espai lliure, per
la preservació de la natura i també per l’espai públic. Aquesta lluita
acompanya la lluita pel temps lliure. Un temps per a poder recórrer, caminar,
per a poder estar en aquest espai lliure. Si aquests dos elements, espai lliure
i temps lliure, no van lligats, la nostra imaginació, la nostra creativitat i
la nostra llibertat seran destruïdes pel consumisme.
Nosaltres quedem per caminar de la mateixa manera que podríem quedar per
menjar o per fer un beure. Així, mentre caminem, conversem, compartim
experiències, contemplem la natura, comprenem el paisatge o fem volar la
imaginació.
Caminar pot ser una activitat cultural, un plaer, un viatge o,
simplement, una manera de moure’s.
Quan ens queixem de que el cotxe colonitza els nostres paisatges i el
nostre entorn estem dient que els vehicles acaben suprimint els llocs per on
podríem caminar. Ningú espera que la gent camini per un polígon industrial, per
un suburbi o per les grans esteses de carrers residencials entre altres coses
perquè és molt avorrit i perquè tens la sensació de que no hi ha un lloc on
anar.
Poder caminar doncs per espais lliures on sigui possible preservar la
relació fonamental “cos – món – imaginació” podria ser una “espècie indicadora”
que en ecologia reflecteix la salut d’un ecosistema, en aquest cas d’una
societat.
Durant tots aquests anys fent senderisme hem vist moltes coses, hem
viscut moments inoblidables, hem gaudit de la natura i dels silencis del camí.
Hem caminat també pels camps de la imaginació i hem pogut escriure aquests dietaris
de ruta per compartir, per deixar constància d’una experiència pròpia viscuda
amb intensitat.
I compartint les reflexions de Kilian Jornet direm que hem sortit a la
muntanya amb humilitat, sense fer soroll. Tots els paisatges que hem travessat
ja hi eren abans que nosaltres hi passéssim i continuaran allà quan nosaltres
ens n’anem. Hem procurat que les nostres passes no es notin, deixant només unes
petjades que el vent de la nit esborrarà.
La boira no s’ha aixecat en tot el dia i només al final, arribant a
l’estació de Sant Pere Sallavinera, el cel ens ofereix una petita treva. Per
uns moments la nuvolada s’esqueixa i fins i tot sembla que deixi de fer fred.
Unes taules de fusta i un entorn ben endreçat ens conviden a parar-nos a dinar.
Aquests àpats a l’aire lliure moltes vegades són un autèntic plaer!
Per avui l’etapa ja ha acabat. Caminem per uns quants trams més de
carretera, travessem l’Eix Transversal i ja som a Sant Pere. Anem a fer un
beure al Casino del poble i, cansats, comentem les anècdotes de la jornada. Amb
la feina feta el temps s’escola sense pressa i, quan ja ho hem recollit tot,
ens acomiadem i pugem als cotxes. La porta es tanca amb un cop sec. S’ha
acabat. Tornem a casa.
---
Han passat els anys (catorze des que varem començar a fer senderisme!) i
les circumstàncies personals, la rutina i una certa desmotivació ens han fet
prendre la decisió de fer una aturada de les nostres sortides. Probablement més
endavant podrem reprendre la nostra activitat amb més ganes i energia. Això,
per tant no vol ser un comiat si no un “a reveure!”
Salut i muntanya!
Equip redactor del bloc:
Jordi Mallol
Joan Millán
"Los recuerdos no pueblan nuestra soledad, como suele decirse; al contrario, la hacen más profunda". (Gustave Flaubert)
ResponEliminaHoy me dio por hacer la etapa que faltaba en este largo peregrinar por la existencia, la etapa de la nostalgia, de las reminiscencias, del desbloqueo emocional que me tenía paralizado desde que supe lo del germá solidari. Antes de iniciar ese camino místico y catártico quise adentrarme en este blog levantado sobre senderos Gran Reserva y sobre pisadas que borra el polvo pero no el olvido, blog sembrado de recuerdos gratos y de ingratos recuerdos gratos, de camaradería y silencios necesarios para el éxtasis, de esfuerzo, de incertidumbre, de meteoros traicioneros y de un lenguaje balsámico, como si el placer supremo de caminar fuera semejante al de mecerse en la rama de un viejo roble al arrullo cadencioso del “ponent”. Quería encontrar entre sus páginas lenitivo a la perplejidad, al duelo injusto por temprano; quería atravesar una “puerta astral”, que diría el germá somiador, por la cual escapar de esa gran pena que se había instalado en la región más indefensa de mi alma.
De repente me encontré, solo y poseído por un magnetismo ingobernable, haciendo el sendero que desde Arbúcies conduce al Castell de Montsoriu (PR-C 201) entre pinos, cedros, castaños y alcornoques. No había visto mañana de noviembre más radiante desde los inicios épicos de la familia de caminantes que habíamos fundado tres ilusos emparentados por la misma tierra-sangre, tres Germans nacidos del mismo libre albedrío. Era un día en que el mundo había amanecido desierto, mañana ideal para transformar en vida nueva la corrosiva nostalgia que sentía por lo andado en compañía del germá solidari. Límpida luz de primavera en otoño apabullando, cegando, dorando con delicadeza la cerviz de un peregrino que salió a encontrarse clandestinamente con el germá Joan para subir juntos hasta el Castell gótic de Montsoriu, casi sin hablar, casi sin mirarnos porque había que contemplar el paisaje, como en una etapa cualquiera de las muchas que afrontamos por tierras catalanas. No hubo lamentos ni petición de explicaciones al caprichoso destino. El Joan siempre fue un tipo legal y agradecido que ahora también sabe disfrutar de la ausencia. Y yo, por fin, podré aprender a caminar solo porque sé que él siempre estará ahí, expectante, vigilante, ausente.
Ohhhh ! que bonic.
EliminaGracias Ricardo, ciertamente siempre estará con nosotros.
Un abrazo,
Mercè.