Fitxa de la 4ª Etapa : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys

Uns 16 km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força dura sobretot pels desnivells. El tram inicial del camí de baixada des de Coll de Port és un autèntic trencacames. Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons ( recomanable l’ús de bastons). Senyalització en algun tram deficitària.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 4 : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys

Primavera del 2019, dia 24 de març

     El poble de Tuixent està situat a la capçalera de la Vall de la Vansa que és una vall longitudinal formada per la confluència de la Vall de Josa i la Vall de la Mola, entre les Serres Interiors (Cadinell i Cadí al nord) i les Serres Exteriors (Port del Comte i Serra del Verd al sud) del Prepirineu. En la confluència de les dues valls Tuixent presenta un aspecte aturonat. Enmig d’abruptes relleus calcaris coberts de bosc, el poble aprofita una clotada margosa per a instal·lar-hi conreus de cereals i patates. Aquestes riberes més meridionals de l’Alt Urgell depenen encara de la Seu d’Urgell però n’estan més desconnectades i són més autònomes.

   Sortir del poble torna a ser complicat, com sempre, però finalment trobem el sender ben al fons de la vall travessant els camps de pastura, plens de bestiar. Aviat enfilem un corriol molt bonic que puja dret entre murs de pedra seca. Aquest primer tram és agradable, molt equilibrat, travessant marges, camps i pastures. Quan el sender entra dins un bosc de pi rojalet comencen les pistes forestals. Ens sorprèn una mica que el camí que encara una pujada molt pronunciada, amb prou feines flanqueja i tira pel dret. Acabes tornant a tenir la sensació de que aquests camins no s’han fet per caminar, són camins de desembosc, per a que hi passin les màquines, no les persones. Esbufegant pugem molt amunt en relativament poca estona. Quan ja estem molt alts, ara sí, el sender comença a fer ziga-zagues. Així ja anem millor i ja podem començar a parar a contemplar el paisatge. El Cadí se’ns presenta imponent davant nostre, amb la carena nevada i , una mica més enllà, distingim el Pedraforca sense la seva silueta característica.

   Quan comencem a veure el sol, la pista ja planeja i quan s’acosta  el canvi de vessant, la llum és més clara i l’airet més prim, més fresc. Sortim a Coll de Port per darrera. Hi ha un mirador sobre el Cadí i el Pirineu espectacular. El restaurant i el refugi encara són tancats a aquesta hora però ens asseiem a la terrassa a reposar una estona i a fer un mos. La temperatura és ideal i el sol escalfa suaument. Ens hi estaríem més estona si no ens esperés encara una llarga baixada. Aquí canviarem de comarca, entrem al Solsonès.

   Fins i tot la guia indica que el proper tram del sender és complicat i es recomana no fer-lo en temps plujós. Ens ho mirem amb deteniment i comprovem que el GR baixa, literalment, per una torrentera! Això no és un camí, és una acumulació de blocs de pedra de totes les mides encaixonats dins un torrent d’una pendent brutal! Tan malament ho veiem que decidim fer aquest primer tram de baixada per carretera. Un cop superat aquest tros enfilem novament el GR que, efectivament, va baixant per una mena de camí-torrent que baixa pel dret, travessant ara aquí, ara allà, la serpentejant carretera.

   Per a nosaltres aquesta mena de camins són molt desagradables perquè estàs tota l’estona mirant el terra pendent només d’on poses els peus i sempre amb el perill d’una relliscada. I això, per les cames i els genolls és una tortura. Potser no hi ha alternativa, no ho sabem. Potser el traçat del camí tradicional era, precisament, el recorregut actual de la carretera. Malauradament els senderistes ens trobem, de tant en tant, en circumstàncies adverses com aquestes. Per sort això no passa molt sovint perquè si no n’hi hauria per plegar! Venim a gaudir, no a patir!

   El fort pendent a poc a poc va suavitzant-se i apareixen solitàries les cases de Ca n’Arreplegany i Can Poma. Ara ja hem sortit a camp obert però la contrada segueix essent molt feréstega i totes aquestes feixes mig enrunades ens fan veure que aquí la vida devia ser molt dura.

   El sender segueix encara el curs del torrent però ara el pendent és suau i el soroll del corrent d’aigua neta ens fa una agradable companyia. Comencen a aparèixer els pollancres, els freixes, els prats i les bardisses en un allargassat bosc de ribera.

   La Coma i Pedra és un municipi dispers situat al nord del Solsonès sota la Serra del Verd i el Port del Comte. Quan arribem a les primeres cases de la Coma ja és l’hora de dinar i decidim fer-ho a l’àrea de lleure situada just al costat de les Fonts del Cardener. El naixement d’aquest riu és espectacular amb una colla de salts d’aigua que brollen de les parets rocoses.

   El riu Cardener és el principal afluent del riu Llobregat. Neix aquí, al peu del Port del Comte i de la Serra del Verd però també recull les aigües de la Serra de les Comes, del Pedraforca i de la Serra d’Ensija. És un dels rius importants del Prepirineu amb una conca d’uns 1400 Km2 i comprèn part de les comarques del Solsonès, Berguedà, Bages i l’Anoia. Al segle IX i X va ser la frontera occidental de la Catalunya Vella i més endavant va esdevenir un eix de comunicacions de gran interès econòmic (indústria cotonera, explotacions potàssiques, ...)

   A partir d’ara ja no el deixarem fins a Sant Llorenç. Després de dinar veiem un cartell informatiu que explica que el camí fins a Sant Llorenç de Morunys ha estat recuperat i forma part de la xarxa de camins de la Vall de Lord ( i sembla que el GR-7 també passa per aquí) Ens animem força perquè això és tota una altra perspectiva : un camí ben arranjat, ben senyalitzat, paral·lel en tot moment al curs del Cardener ... què més volem! Els primers metres, entre la Coma i Pedra són una delícia, amb indrets encantadors. Després el camí s’endinsa en un bosc madur d’alzines, roures i pi roig. Però progressivament la senyalització es va fent més escassa, tornem a fer algun tram de carretera, dels senyals del GR també en trobem ben pocs i, a empentes i rodolons, arribem fins a la Font de la Puda. Només arribar-hi ja sentim la pudor de les seves aigües sulfuroses. Al costat de la font, una petita bassa recull les aigües i si es vol hom pot fer-hi una remullada. Aquesta aigua, utilitzada amb moderació té diversos beneficis per a la pell i la circulació. A principis del segle XX aquesta font va tenir una gran afluència de gent de la Vall de Lord que hi passaven bones estones d’esbarjo i gaudien de les propietats mineromedicinals de les aigües. Avui però aquest indret es veu silenciós i solitari, gairebé abandonat.

   A partir d’aquest punt el recorregut és pràcticament planer i no té pèrdua possible fins a arribar al Càmping del Solsonès. Són força hores de caminar en condicions dures i això es fa sentir: estem  cansats. El tram final, quan Sant Llorenç apareix retallat davant nostre, és fins i tot agradable amb corriols i caminois que  van travessant feixes, camps de conreus i torrents. Sant Llorenç dels Morunys, una altra de les poblacions on ja hi hem estat fent senderisme, en aquella ocasió seguint el GR-1. Ens agrada tornar-hi.