Fitxa de la 16ª Etapa: Sant Llorenç dels Morunys – Sant Martí de Cavallera

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però amb algun fort desnivell. Cal tenir un mínim entrenament de fons i cal anar ben calçat perquè els camins són molt pedregosos.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 16 :  Sant Llorenç dels Morunys - Sant Martí de Cavallera

Estiu de 2015, dia 18 de setembre

    Aquest matí de dissabte és radiant. Després d'un bon esmorzar els Germans comencem a caminar. Fa una mica de fred i els primers metres de l'etapa transcorren per les urbanitzacions de les afores del poble. La gran majoria de les cases són grans, riques, amb uns jardins impecables. Tot plegat dóna al barri un cert aire de benestar. Aviat deixem els carrers i agafem un camí que ens portarà fins a Sant Serni. La petita ermita romànica del S XI, amb el seu petit cementiri envoltat per un mur de pedra dóna pas al camí que va cap al Santuari de Lord per un costat i cap a Coll de Jou per l'altre. Nosaltres tirem amunt, cap a Can Pasqual i després del corriol prenem una pista que acabarà transformant-se en un pedregar que en alguns llocs sembla una tartera! Mare meva, quina manera de començar la jornada! La pujada és forta i esgotadora: de fet és un camí ben poc atractiu.

    Els senderistes som conscients que mantenir la xarxa de senders en condicions ha de ser una tasca complexa i per tant agraïm sincerament la feina que fan la FEEC, l'Associació Catalana de Senderisme i els clubs excursionistes. En aquests casos però, es troba a faltar una elecció més encertada, més atractiva per fer el trajecte de Sant Llorenç fins a Coll de Jou. És només un suggeriment amable.

    A Coll de Jou la panoràmica és espectacular. Al nord tenim les espectaculars parets de la Serra de Querol i cap al sud el paisatge s'obre àmpliament i s'orienta cap a la Catalunya continental i Lleida, cap al Bages i, molt més avall, cap a Barcelona. Estem en ple Prepirineu, en el domini dels materials calcaris fortament plegats (Serra de Querol, Serra Seca, Serrat d'Odèn) El Solsonès és una terra central dins la Catalunya Vella, zona de pas i d'influències diverses, on limiten el català oriental i occidental. Aquí es dóna precisament la curiosa barreja dialectal anomenada xipella.

 

Un corriol pedregós inicia un prolongat descens cap a migdia. La vista se'n va instintivament cap a sud perquè, malgrat la calitja, l'amplitud és brutal. Observem pel llom d'una muntanya els cotxes que baixen cap a Solsona per la carretera LV4241b i que passaran pel Pla de la Batalla, el Cap d'Estaques i l'Hostal del Pla. És una visió ben curiosa. Una mica més endavant trobem en el nostre camí un conjunt d'edificis (Cal Pubilló i Puig Arnau) ben restaurats que ens fan pensar en una mena de Vilar Rural ( de fet en aquest cas es tracta d'un "poble rural") Tot això són noves formes de turisme familiar que s'han escampat amb força pel país. Són allotjaments rurals en un entorn singular on es pot gaudir de la natura, les excursions per l'entorn i les activitats pròpies dels Vilars.

   

El sender s'encaixa ara per sota de les parets del cingle i les baumes, les roques fumades per la primitiva ocupació i els salts d'aigua es van alternant en un tram del recorregut molt atractiu.  Quan camines per aquests llocs singulars (i com diu David Le Breton)  tens una sensació agradable i estranya a la vegada. És com si et trobessis sota la mirada, sota l'esperit d'aquests indrets. Com si hi hagués un "geni" dels llocs que és diferent d'un indret a un altre.

    Creuem el torrent i, a prop del poblet de Canalda, podem observar gent escalant per aquestes parets que, com la Roca de Canalda, voregen els 2000 m. Una mica més endavant entrem al bosc de Cavallera format per uns roures magnífics. L'espai és tan acollidor que decidim dinar-hi asseguts damunt l'herba. Aquí el temps s'atura i l'estona passa a un altre ritme més plàcid, més contemplatiu. Tornant a Le Breton quan canviem d'un lloc a un altre el "geni" d'aquest altre lloc ens convida a comportar-nos de manera diferent. És difícil d'explicar però, en aquestes coses, els Germans hi hem pensat més d'una vegada.

   

En aquest tram, el recorregut del sender va, a granstrets, paral·lel a la carretera L-401 que va cap a Odèn i Cambrils. El relleu és molt accidentat i els camins són difícils. Recorrem una zona de relleus montserratins amb conglomerats i roca calcària i la vegetació que ens anem trobant bàsicament està formada pel pi roig, el roure i el boix.

      

    Quan el camí surt de l'encaixonament que representa passar per sota els cingles, de seguida es torna a obrir cap al sud i la vista, magnífica, s'eixampla novament. Això és una constant de l'etapa d'avui. Veiem a l'horitzó el conjunt de cases de Sant Martí de Cavallera, el destí de l'etapa d'avui. A mesura que ens hi atansem veiem que al costat hi ha unes estructures enormes, com si fossin dues gàbies descomunals. Efectivament, en apropar-nos-hi ho podem apreciar. Es veu que es tracta d'un negoci de cria de rapinyaires a gran escala, els principals clients del qual són gent rica dels països àrabs. La veritat és que la infraestructura, vista de la vora impressiona. Realitats complexes i fins i tot qüestionables que conviuen amb el turisme i amb els modes de vida més tradicionals del país.

    Però avui als Germans ens interessa més la deliciosa ermita de Sant Martí de Cavallera, punt final de l'etapa d'avui. Una petita esglesiola romànica curosament restaurada. La tarda declina suaument mentre esperem l'arribada dels cotxes que ens han de recollir.