Fitxa de la 2ª Etapa Alp – Coll de Pal

Uns 13 Km. Itinerari que pertany al GR-4 
Etapa relativament curta però amb un fort desnivell (1000 m.) tot de pujada. Cal tenir entrenament de fons i a l’estiu protegir-se del sol.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

             

Etapa  2 :  Alp – Coll de Pal

Estiu del 2011, dia 10 de juliol

   

    Amb un dia radiant, els germans comencem a caminar pels costeruts carrers del poble fins a encarar la carretera que porta a la Masella. Aviat la deixem i comencem a travessar un terreny de bosquines esclarissades, torrents obagosos i lloms pelats d’arbres però coberts de tota mena d’herbes florides (al Pirineu la primavera s’allarga). Des d’aquí veiem clarament les tres vies de comunicació al fons de la vall: el tren que baixa xiulant com si tingués pressa per entrar, per fi, a la Cerdanya, la transitada carretera que ve de la Collada de Tosses i la carretereta, més tranquil·la, que va cap a la Molina.

                   

    Arribats al Coll de la Castellana podem gaudir d’un primer punt de bona vista sobre la Cerdanya. Aquesta comarca és la única plana interior important que hi ha al Pirineu Català. No es tracta d’un espai tancat, aïllat del món exterior però en moments puntuals de la història (en temps de ràtzies i invasions) la comarca ha tingut la capacitat d’aillar-se i esdevenir un món autosuficient. Un refugi, a partir del qual, es varen crear els nuclis de repoblament i de nova expansió de la Reconquesta. Els germans, enfilats al Roc de la Castellana, donem una primera mirada encuriosida a aquesta singular comarca.

    A partir d’aquest punt el GR continua per unes pistes amples que van pujant en direcció a Masella. Travessem el Bosc de la Pleta, bosc de pi roig frondós i ben explotat. Distrets collint maduixes silvestres, els germans acabem perdent el senyal però tant és, la direcció és clara: amunt, amunt fins a la carretera i l’estació d’esquí de la Masella, on el tornem a trobar. Aquí el sender enfila directament per les pistes d’esquí. Cal reconèixer que, en ple estiu, aquesta no és una opció gaire encertada: superfícies amples i desolades, pendents importants i, sobretot, sense ni un arbre que ens protegeixi d’aquest sol de justícia. Per sort aviat ens desviem per un camí que travessa un agradable i obagós bosc de pins i avets. Altitudinalment aquests són els darrers boscos que trobem al nostre Pirineu. El pi negre és l’arbre que s’enfila més amunt fins als 2.300 metres. Per damunt seu només trobem el domini dels prats alpins, sense cap mena de vegetació arbòria.

    La pista surt del bosc i comença a traçar un ampli semicercle a l’entorn d’una plana farcida d’instal·lacions pertanyents a l’estació d’esquí: telecadires, remuntadors, cabines de control, grades de fusta (per descansar i per veure les acrobàcies de “Snow board”) i senyals de tota mena.       

   

    L’escenari provoca una certa impressió, tan desèrtic, tan absurd en l’instant en que nosaltres el travessem. Costa poc però, imaginar-se l’escena de formiguer humà que deu haver-hi en aquest indret els caps de setmana d’hivern.

   

             

     

   Arribats al primer coll, s’acaben els telecadires i la vista s’eixampla però no és fins el Coll de la Mola que les panoràmiques de la Cerdanya s’amplien considerablement. Quan contemples la Cerdanya des d’un punt elevat (com és ara el nostre cas) l’espectacle i la sorpresa sempre són els mateixos: enmig d’altes muntanyes poblades de boscos, s’estén una àmplia plana amb camps de blat i prats de dall emmarcats per fileres de pollancres i verns. Els pobles s’instal·len  a les vores de la plana formant una mena de cinturó i, al bell mig, situada sobre un turó, Puigcerdà, la Vila per antonomàsia. Tot plegat recorda una mica el “Bocage” anglès amb alguns matisos però. El clima benigne dóna un cert to mediterrani a aquesta plana d’alta muntanya, amb conreus de cereals propis d’altres contrades. Si la veiem tant verda és més perquè es rega abundosament que no pas per la pròpia pluviometria. Els germans doncs, abans de canviar de vessant, ens quedem amb aquesta imatge verda i ordenada de la comarca i els seus ramats de vaques i cavalls pasturant pels camps.

    Emprenem el darrer tram d’aquesta etapa seguint un camí planer que voreja el vessant de la Tossa d’Alp. Passem per sota de les telecabines que pugen de l’estació de la Molina i veiem, amb sorpresa, que van plenes: cada cabina allotja una persona i la seva bicicleta. I ara recordem que, uns centenars de metres enrere, hem vist com un grup de ciclistes equipats amb cascs i tota mena de proteccions baixaven rabents per les pelades pistes d’esquí. Avui a la muntanya la oferta d’activitats de lleure s’ha ampliat considerablement. En part això té una certa lògica perquè la temporada d’esquí sovint és curta i irregular i, d’una manera o una altra, cal rendibilitzar totes aquestes instal·lacions. Els germans continuem el nostre camí tot pensant que, malgrat tot, aquests paratges naturals tant modificats no deixen de tenir un cert aire de parc d’atraccions.

              

    

    A poc a poc els darrers arbres acaben desapareixent i ja només queden els lloms gegants d’unes muntanyes arrodonides. Estem ja molt amunt i l’aire es torna prim i fred.

    

    Les panoràmiques s’eixamplen a la nostra esquerra: La Collada de Tosses, la carena de la Coma Ermada i el Puigllançada. Comencem a sentir aquella sensació d’amplitud i d’enlairament que dóna l’alta muntanya. Deixem la carretera asfaltada i entre prats, enfilem els darrers metres en direcció al coll. Travessem un paisatge desèrtic, pelat, batut pel vent i pel sol. A l’hivern, sens dubte aquest és un indret inhòspit. Unes desferres d’antics vehicles pertanyents a l’estació d’esquí parlen per si soles de la duresa del clima.

    Al Coll de Pal no hi ha res. Només un cartell a la carretera indicant-ne l’alçada (2.105 metres) i un parell d’esplanades de terra per aparcar els vehicles. És un pas important però perquè comunica la comarca de la Cerdanya amb el Berguedà. La vista és doncs magnífica: al nord tenim el Puigmal, Font Romeu i la carena pirinenca, a l’est el Puigllançada, a l’oest la Tossa d’Alp i al sud el Pedraforca i totes les muntanyes de Berguedà. La visió és extraordinària i els germans ens quedem una bona estona muts davant de tanta bellesa.

 Finalment, arrecerats al solet, fem un dinar frugal mentre esperem els cotxes que ens han de venir a buscar. Per circumstàncies que no vénen al cas, l’espera es fa més llarga del compte i uns núvols apareixen sobtadament. Un fred viu i penetrant ens dóna a entendre que aquí quiets no ens hi podem quedar gaire estona i decidim començar a baixar tranquil·lament per la carretera que va a Bagà. Al cap d’uns pocs revolts veiem, lluny, dos puntets que pugen per la carretera i, sense dir-nos res, tots pensem el mateix: “Ja vénen”.