Perfil de la Etapa 1 GR-96

Etapa 1 :  Barcelona – Rubí

Primavera de 2013, dia 27 de maig

    El GR – 96 té el seu punt d’inici a l’estació del Peu del Funicular, al començament de la carretera que va de Barcelona a Vallvidrera. Aquí hi ha l’anomenada “drecera de Vallvidrera”, unes escales que ja no deixarem fins al capdamunt del poble. El dia és gris i tapat i esbufeguem de valent perquè hi ha una bona pujada. En arribar a dalt creuem la populosa plaça, sempre transitada i encarem un carrer que baixa en direcció al pantà. Quan hi arribem l’espectacle és insòlit: quietud, boirines, silenci i unes aigües encalmades reflectint l’espessa vegetació del voltant. Sembla mentida que estiguem a quatre passes de la gran ciutat contemplant aquest paisatge verd i frondós!

    Creuem el Pantà de Vallvidrera i enfilem cap a la muntanya entre les cases de Mas Sauró que aviat s’acaben. Una pluja fina i inoportuna ni tan sols ens fa parar per protegir-nos: gairebé ni ens mulla! El sender segueix una ampla pista que aviat deixem per enfilar-nos per camins careners i pedregosos. Hem deixat les cases enrere i amunt, cada cop més amunt ja podem contemplar el mar i les planes del Baix Llobregat. Arribem a la zona dels Turons de Can Pasqual on les pistes esdevenen més amples i algunes cases aïllades ens indiquen que estem arribant a la barriada de Can Castellví. Són cases molt senzilles del districte de les Planes, algunes gairebé barraques d’autoconstrucció. En els darrers anys però aquests barris han millorat molt i tenen un nivell de serveis acceptable.

    Seguint el llom d’una carena baixem per una pendent pronunciada en direcció a la Floresta. Ens dirigim a Can Busquets que és un paratge força solitari i envoltat de boscos (quina sort que de moment s’ha salvat d’una urbanització imminent!) Rodegem la magnífica masia i, per sorpresa nostra, veiem que el GR ens envia cap amunt, cap a les cases de Vallpineda en comptes de seguir la riera, arribar fins a La Rierada i després pujar amunt cap a la Serra de Can Julià i Can Cabassa. És una llàstima perquè el primer itinerari té molts més atractius naturals (de fet el GR abans passava per allà tal i com indica encara la guia!) mentre que el segon té poc interès  perquè només travessa els carrers de la Floresta que s’enfilen fins a la carena. En arribar a dalt tombem per la carretera en direcció a la Colònia Montserrat, ja al terme de Valldoreix i anem a trobar la pista que va per la Serra de Can Julià i Can Cabassa.

   

    Com ja havíem dit en alguna ocasió, els Germans vivim a Sant Cugat del Vallès (concretament n’hi ha uns quants que som de Valldoreix) i per tant aquests paratges formen part del nostre escenari quotidià de passejades i caminades habituals. Som a casa i tot això ens ho coneixem com la palma de la mà. Es fa estrany doncs travessar-ho ara tot formant part d’un recorregut més ampli: un sender que va de Barcelona a Montserrat. Seguim doncs aplicadament la pista que ens porta a l’Ermita de la Salut, reconeixent cada revolt, cada camí, la panoràmica sobre el Vallès tantes vegades contemplada, fins i tot els pins i les alzines de les vores! L’ermita resta silenciosa i solitària enmig dels pins batuts pel vent. Ens hi quedem una estona descansant contemplatius: tornem a estar aquí però avui és diferent.

    Baixem fins a Can Montmany (ara ja sempre per camins coneguts) i travessem  alguns carrers de Valldoreix per anar a trobar el camí que mena a Can Domènech i Can Barba. Sense arribar-hi, ens desviem cap a Rubí, cap a les cases de la Urbanització Polis Alfa. La remor de l’autopista AP-7 es fa present perquè ara la tenim just al costat. Hem deixat fa poc la muntanya, els seus silencis i solituds i ara ens endinsem en un paisatge urbà intensament poblat i transitat. Autopistes, carreteres, vies de tren, fàbriques, línies elèctriques d’alta tensió, ...entrem a Rubí.

   El final de l’etapa d’avui transcorre pels carrers de la població, dirigint-nos cap al centre, cap a l’estació de tren dels Ferrocarrils de la Generalitat. A la Plaça de l’estació trobem un restaurant força interessant que ens permet acabar la jornada senderista d’una manera molt gratificant.