Fitxa de la 8ª etapa Sant Feliu de Codines – Aiguafreda

Uns 21 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa llarga i força dura. Cal estar entrenat perquè és molt muntanyenca i hi ha força desnivells.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

                 

8ª Etapa : Sant Feliu de Codines – Aiguafreda

Tardor del 2010, dia 03 d’octubre

    A primera hora del matí, als carrers de Sant Feliu encara s’hi veu poc moviment: són aquelles hores plàcides dels matins de diumenge, quan la gent encara no s’ha llevat. Passem pel costat de l’església de Sant Feliu molt antiga i esmentada per primer cop pels volts de l’any 1000 com una església sotmesa també a Sant Cugat, sector del Fai. Els carrers de la Sagrera, estrets i tortuosos, ens menen a poc a poc a la sortida del poble on podem veure algunes cases modernistes i nombroses cases d’estiueig.

    Per la carretera ens enfilem cap al Cim d’Àligues i continuem per un camí que davalla suaument cap a la Riera de Vallbona. Prenem un corriol que s’enfila per un atapeït bosc d’alzines fins a  l’Alzina de la Creu. Estem ja força alts i veiem que aquest dia ennuvolat, té una atmosfera clara que ens permetrà tenir bones vistes. Després d’una baixada per una zona força humida, plena de falgueres i avellaners, desemboquem a un camí de cornisa, el primer del dia, que davalla cap a Sant Miquel del Fai que ja veiem enfront nostre. Fem la primera parada del dia per contemplar la Vall Blanca que s’estén, ordenada, sota nostre amb Riells del Fai al fons.

  Els germans passem ben bé a tocar de Sant Miquel del Fai. Coneixedors de la fama d’aquest indret no podem deixar d’admirar la singularitat d’aquest paisatge deguda sobretot a l’efecte de l’aigua sobre l’espai. Els rius Rossinyol i Tenes creen salts d’aigua, petits llacs i balmes enormes. A l’angle de la cornisa sedimentària del Fai, el riu Tenes s’aboca per un fall (o caiguda) de prop de tres-cents metres, dividit en tres salts, sobre la vall. Per sota del primer salt està situat el singular monestir de Sant Miquel. L’espectacle és magnífic i paga la pena aturar-s’hi una estona. Quan pugem al Turó de l’Ullar, ja a l’altra vessant de la cinglera, podem contemplar una panoràmica espectacular sobre el Vallès Oriental, amb Montserrat, Sant Llorenç del Munt i Collserola al fons. Aquest sol espantat dóna una llum neta que ens apropa les coses, que torna aquests paisatges imponents més pròxims i assequibles.

   

   A partir d’aquí el GR. Es va allunyant progressivament de la cinglera. En general es poden apreciar encara els efectes del gran incendi forestal de l’any 1996 que va arrasar la zona. Els camins, més o menys costeruts estan molt embardissats i acabem amb les cames plenes d’esgarrinxades. Arribant a la masia de l’Ullar (en runes però dempeus encara) trobem el control d’avituallament d’una cursa de muntanya. Alguns participants, amb evidents símptomes de cansament, devoren amb fruïció galetes maria.   

         

   Nosaltres ja fa estona que anem perdent el senyal del GR. I tenim la idea de preguntar pel camí al responsable d’aquest control. L’home es desfà en tota mena d’explicacions plenes de detalls de la toponímia local, però molt local: que si aquell torrentot, que si aquelles runes, que si aquelles feixes. A vegades aquesta mena d’orientacions, malgrat la bona fe amb que es fan, acaben despistant més que cap altra cosa. Els germans senderistes per fer via, en tenen prou amb indicacions generals. Així doncs, pugem pel Torrent de Puigfred cap a Sant Pere de Bertí sense cap mena de senyal, per intuïció. Finalment i més per sort que per cap altra cosa, retrobem les traces vermelles i blanques ja ben a prop de Sant Pere. El conjunt de cases que envolten l’església estan situades en un punt alt, un indret privilegiat que marca un canvi de vessant: ara ens encarem decididament cap a la Vall de Congost, amb àmplies panoràmiques sobre el Tagamanent, La Calma i el Montseny.

    

    A partir d’aquest punt el camí voreja sempre el cingle i ens dóna el plaer de caminar per una de les parts més espectaculars i aèries dels Cingles de Bertí. Aquests cingles formen part també de la Serralada Prelitoral i estan formats pels característics costers de retrocés més o menys abruptes. Aquestes cingleres estan formades per roques calcàries i gresos eocènics i tota la zona és coberta per denses pinedes mediterrànies.

    Els germans arribem cansats a una mena de plataforma abocada sobre l’abisme. Decidim dinar i recuperar forces en una jornada que està resultant prou dura. El lloc és privilegiat. Als nostres peus s’estén, atapeïda de vegetació, la Vall del riu Congost, artèria important que comunica el Vallès amb la Plana de Vic, la Depressió Prelitoral amb les darreres planícies de la Depressió Central. Sabem que per aquestes fondalades, a prop, hi ha tots aquests indrets mítics de l’excursionisme català: El Sot del Bac, Els Sots Feréstecs, El Sot de Montmany. L’estona passa sense pressa, gaudint de la tranquil·litat, de la companyia i d’una conversa distesa, gairebé balsàmica. Una llum fugissera es filtra per les agulles d’aquest pi que ens cobreix.

    

 

 A estones només sentim la remor del vent constant. Possiblement és un d’aquells moments que no tenen preu i que són irrepetibles. Quina sort doncs ser-hi!

    Després de dinar reprenem la marxa i ben aviat tornem a perdre el senyal, aquesta vegada definitivament. Comença ara aquell procés de discussions, de mirar el mapa del dret i de l’inrevés, de llegir les explicacions de la guia sempre una mica prosaiques: “a la dreta es deixa un camí que baixa...”, “ es deixa un camí a l’esquerra i es continua  cap a la dreta, nord...”, “ bifurcació...”. El cas és que en un moment o un altre caldrà baixar per un grau i aquí cal no fer broma perquè podem prendre mal.   

      

   

    Després de molt buscar en trobem un que baixa fort però que ara ja no sabem si és el Grau de les Avellanedes o un altre. Però perduts com anem no ens queda altre remei que tirar avall. Avui els germans estem indignats: hem perdut el senyal del GR-5, que és un dels senders més importants del país! Farem arribar la nostra queixa a la Federació per a que en siguin coneixedors: la decisió és unànime.

    A partir d’aquí tot ho farem per intuïció. Sabem on està Aiguafreda i la direcció que cal prendre però el sender ja s’ha acabat, ara tot són pistes de desembosc, camins forestals i corriols desdibuixats. Em vénen a la memòria les excursions de joventut, en una època en que els camins tradicionals començaven a perdre’s i encara no hi havia la tradició actual de senders i camins senyalitzats. Aleshores, molt sovint, les sortides a la muntanya acabaven en unes marrades impressionants que malmetien l’encant de la pròpia excursió.

    Fins a prop de l’Oller no recuperem el GR-5 i des d’aquesta gran masia, Aiguafreda ja és a tocar. Entrem cansats al poble, amb aquella sensació agredolça d’haver-nos perdut algun tros final, probablement més interessant del que hem fet. Però com que això no ho sabrem mai decidim no encaparrar-nos-hi i acabem el dia com ja és habitual: amb una cervesa ben fresca baixant gola avall!