Fitxa de la 10ª etapa Campins – Sant Martí del Montnegre

Uns 15 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5

Etapa força tranquil·la sense cap dificultat especial, llevat que de Sant Celoni a Sant Martí la pujada és constant.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

10ª Etapa: Campins - Sant Martí de Montnegre

Hivern del 2011, dia 30 de gener

    El camí avui l’iniciem a Campins, en una barriada enlairada i força apartada del poble. Només començar ens topem amb el Mas “Frederich Soler”, Can Pitarra, on s’estatjà el gran comediògraf per fruir de la pau i del silenci del Montseny. La resta de cases són també d’estiueig i a aquesta hora del matí resten tranquil·les i silencioses. La baixada cap a Sant Celoni és suau i agradable i la vista, la panoràmica, és àmplia i dilatada. 

     Quan arribem al poble ens cal creuar la cabalosa Riera de Pertegàs. Ha sortit el sol i malgrat que el fred és encara viu, podem gaudir d’un bon esmorzar asseguts als bancs d’un petit parc. Tot seguint el GR travessem les barriades més orientals de la Vila, properes a la zona industrial, sempre empudegada per les fàbriques de productes químics. Enfilem un pont que travessa la Tordera (amb aquell curiós efecte òptic que et fa pensar que l’aigua corre en sentit contrari) i la transitada autopista AP-7. Els germans ens aturem un moment i, recolzats a la barana, contemplem l’intens trànsit de cotxes i camions. Per un moment, ens situem en la pell d’un conductor que, avorrit de la monotonia de la conducció, de sobte veu un petit grup travessant un pont i pensa: “aquesta gent...qui són? què fan? cap a on van?”. Doncs bé, avui nosaltres som aquest petit grup anònim i volem anar al Montnegre.

  El massís del Montnegre, a diferència del seu veí Montseny, pertany a la Serralada Litoral i n’és el sector més elevat, assolint els 757 metres. El nom de la muntanya ve del color fosc, tant dels materials geològics (sòcol granític) com de la vegetació, amb un clar predomini de l’alzinar. A la vessant interior del massís el clima és força plujós i la riquesa vegetal és remarcable. A les parts més baixes les alzines sureres s’alternen amb els pins, a partir dels 500 metres hi viuen els alzinars i als punts més alts apareixen els roures i alguns testimonis residuals de fageda. Com al Montseny, l’home també hi ha introduït les perxades de castanyer. Al vessant marítim, molt més assolellat, la muntanya llueix el verd intens de les pinedes de pi pinyer.

    El GR travessa,tot enfilant-se, les cases d’una urbanització breu. Als senderistes no ens acaben d’agradar aquestes pistes més pensades per als cotxes que per als caminants.

   

   Per sort ben aviat el sender es desvia i pren un camí que, travessant un bosc d’alzines, va orientant-se a poc a poc cap al fons de la vall fins arribar a la masia de Can Riera de Vilardell. La casa, envoltada de solituds, respira la tranquil·litat d’aquest dia gris i silenciós. No es veu ni una ànima. Els germans continuem amunt, sempre amunt seguint el curs de la Riera de Montnegre. L’ambient és molt humit i caminem envoltats pels arbres d’aquest bosc de ribera: plàtans, avellaners, freixes, trèmols, gatells, oms, verns. És el paradís de les molses, dels líquens, de les falgueres, dels fongs de tota mena. És una delícia poder-s’hi entretenir com fem nosaltres.

   

Al Montnegre, en contrast amb el seu veí el Corredor, el relleu és força accentuat i per pujar a Sant Martí cal suar de valent. A mesura que ascendim comencem a trobar cases aïllades que es veuen fermes, sòlides. En un d’aquests punts elevats retrobem la pista principal i a partir d’aquí, en suau davallada, arribem a Sant Martí del Montnegre que ens apareix sobtadament després d’un revolt pronunciat. Ens acostem al mirador des d’on es pot contemplar la vista cap al mar. Hem canviat de vessant i ara, de cop i volta, l’horitzó s’eixampla. En silenci els germans mirem la successió de muntanyes i turons que, esgraonadament, van baixant cap al mar. Ningú diu res però tots pensem que, després de tantes hores de marxa, l’objectiu ja és ben a prop, gairebé a tocar. Ja falta poc.

    Aprofitant que a Sant Martí hi ha un restaurant i veient que s’ha fet l’hora de dinar els germans aprofitem l’avinentesa per a fer un dinar de “germanor” i celebrar aquest nostre petit èxit: trobar-nos de tant en tant, caminar i veure món i el que és més important, fer-ho amb il·lusió.