Fitxa de la 10ª Etapa : Alpens – Lluçà

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és correcta.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 10 : Alpens – Lluçà

Primavera del 2014,  dia 15 de juny

    Després d’un bon esmorzar al Casino d’Alpens els Germans ens disposem a començar l’etapa d’avui. El dia és radiant i després de les pluges se senten les olors i les fragàncies de la terra humida, de les herbes aromàtiques, dels pins. Una manera ben estimulant de començar el dia i eixamplar els pulmons. Abans de sortir del poble anem a visitar l’escola per veure la tanca que varen fer els forjadors de la XII Trobada de Forjadors de Catalunya de fa un mes. I el cert és que quedem gratament sorpresos.

    Sortir dels pobles sempre és difícil i cal estar atent per no equivocar-se només començar. I avui no n’és un excepció. Però aviat trobem el corriol correcte i ens enfilem fort, seguim un parell de pistes i arribem fins al Graell, conjunt d’edificis enormes situats en un enclavament privilegiat. Ens quedem una bona estona bocabadats contemplant l’enorme graner. Però el que és realment espectacular d’aquest indret és la vista cap al nord, cap a les muntanyes del Berguedà. Distingim, emocionats, la blanca ermita de la Mare de Deu de la Quar i recordem aquell lluminós i fred 29 de gener de 2012 quan recorríem el GR-4.

    Els Germans tornem a trepitjar el Lluçanès, aquests comarca natural de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, en contacte ja amb el Prepirineu. Administrativament és una subcomarca, el territori de la qual pertany majoritàriament a Osona però que també té una part de terres al Bages i al Berguedà. Els habitant del Lluçanès sempre han reivindicat que es converteixi en comarca oficial i des del 2011 hi ha engegada una campanya reivindicativa amb el lema: “El Lluçanès és comarca”

    El GR continua endavant per una àmplia pista que davalla suaument. Passem pel costat de l’Ermita de Sant Cristòfol de Borrassers, una petita joia del romànic del Lluçanès. A l’ombra dels xiprers i els lledoners del minúscul cementiri (només hi ha una tomba comuna pels homes i una per a les dones) els ocells piulen agradablement i passa un airet suau. I aquí el temps s’atura per uns moments.

  Més endavant el panorama torna a obrir-se i podem veure, de lluny, el Pedraforca, el Cadí i moltes més muntanyes. Avui la llista és força llarga.

    La impressió general que tenim quan contemplem el paisatge del Lluçanès és que és un territori humanitzat, amb àmplies zones de cultiu de cereals, farratges i prats de pastura entremig dels boscos. Les masies que han promogut la humanització d’aquesta comarca puntegen el territori i te les vas trobant regularment al llarg del camí. Els boscos naturals del Lluçanès serien els alzinars i les rouredes però l’actuació de l’home ha contribuït a la formació de boscos mixtes de roure amb pi roig i alzina amb pi blanc. Així doncs, a grans trets, els paisatge vegetal del Lluçanès és diferent al sector nord, més fred i humit, on hi trobem formacions de roure martinenc amb boix, que al sector sud, més sec, on predominen els alzinars de carrasca, les garrigues i els boscos de pi blanc.

    Arribem al poble de Santa Eulàlia de Puig-Oriol i la calorada del migdia ens predisposa a fer un beure reparador. Cal aprofitar les ocasions que  es presenten en el camí.

    El Lluçanès forma part de la Depressió Central i totes les roques que formen part d’aquest altiplà són d’origen sedimentari com gresos, argiles, conglomerats. Els geògrafs consideren que un dels anticlinals que separa la Depressió Central del Prepirineu comença precisament aquí, a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, a la Costa dels Gats amb el Santuari del Munts al seu punt més elevat. Aquest anticlinal continua cap a l’est en direcció a la Serra de Bellmunt.

    Sortint del poble el GR enfila un corriol planer que voreja el cementiri i algunes cases. Enfront, com si es tractés de veure el destí final de l’etapa d’avui, tenim la silueta del Castell de Lluçà, retallada dalt d’un turó. Després d’una àmplia collada baixem cap a la pista que porta a la casa de colònies de Cortius. Abans però, creuem la Riera del Lluçanès i passem pel costat del Molí. Malauradament l’aigua baixa força tèrbola i dóna tota la impressió que a prop hi deu haver una granja. Després d’embardissar-nos una bona estona arribem per fi a la casa de colònies. Hi ha força cotxes aparcats i de lluny sentim la cridòria inconfusible que fan les colles d’adolescents banyant-se a la piscina.

   

 Aquests són paratges coneguts pels Germans perquè ens hem allotjat a la casa i hem fet excursions fins al Castell i fins al poble de Lluçà. Ja falta ben poc doncs i caminar per llocs coneguts sembla escurçar el final d’aquesta etapa d’avui: la travessa dels prats de pastura, el caminet entre roques enmig del bosc, el Coll Nord del Castell, l’era de pedra enfront del Mas del Castell i la baixada final fins a Lluçà. Com si estigués esperant la nostra arribada el dia s’ennuvola sobtadament i comença a fresquejar. Deixem el monestir a la nostra esquerra i ens dirigim al restaurant per fer un dinar que ens l’hem ben guanyat!