Fitxa de la 9ª Etapa : Ripoll – Alpens

Uns 23 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa llarga, amb alguns desnivells però sense cap dificultat especial tret de la llargada. Cal assenyalar però que una bona part del recorregut és fa per pista encimentada. La senyalització és correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 9 : Ripoll – Alpens

Primavera de 2014, dia 17 de maig

    Els Germans comencem l’etapa d’avui a Ripoll. El dia és assolellat i a l’aire net, s’hi respira una agradable sensació de benestar. És diumenge i a aquesta hora del matí la ciutat es va despertant amb parsimònia: comença un nou dia. Com que Ripoll està ben bé encaixada al fons de la vall, només ens cal fer uns pocs metres i ja som fora, enfilant una pista que ens porta, en poca estona, fins a l’Ermita del Remei. A sota l’ermita hi ha una font amb ombra i taules de pedra. Aprofitem doncs per esmorzar a la fresca sota uns pollancres enormes. Poc després arribem fins a un conjunt de cases (El Puig, El Mir) que formen una mena de barriada dispersa de la ciutat, però aquí la tranquil·litat és absoluta: no se sent cap mena de brogit provinent de la vall. Després de creuar la Riera de Vilardell la pista comença una ascensió suau que ens endinsa a l’amplia Vall de les Llosses.

    A l’Oest del Ripollès, en contacte amb el Nord d’Osona (Lluçanès) i amb l’Est del Berguedà hi ha l’extens terme de Les Llosses que avui travessarem. És un terme força accidentat limitat al Nord per les muntanyes pre-pirinenques que segueixen una alineació E-O. Són les serres de Matamala i el Catllar. I pel Sud hi ha la Serra de Sovelles amb les muntanyes de Comià, Puig Cornedor, Santa Margarida de Vinyoles i Masagalls. Tots ells són relleus eocènics suaus coberts principalment per boscos de pi roig i roure martinenc. Es forma així un ampli corredor (la Vall de les Llosses) que té un poblament molt dispers. Els “nuclis” més importants d’aquesta vall serien: Les Llosses, Sovelles, Matamala, Vinyoles de Portabella, Vallespirans i Viladonja.

    Deixem enrere les ruïnes de la casa de Vallespirans i arribem al Coll de Sant Esteve de Vallespirans. Aquest és un punt elevat i una cruïlla de camins amb pals indicadors. El nostre GR tira avall seguint una pista encimentada que va paral·lela a un petit rierol anomenat de la Font del Perer. El paisatge és verd i frondós i els marges del camí, coberts d’herba, estan entapissats amb tota mena d’orquídies silvestres. Caminar per ciment es fa llarg i pesat. Els Germans pensem que, probablement, aquestes pistes que abans devien ser de terra, es van acabar pavimentant perquè resulta més còmode i pràctic per a la gent que viu en aquestes contrades. Respecte a això res a dir, sempre cal donar prioritat a la gent que viu al territori. Ara bé, potser caldria replantejar en aquests casos l’itinerari del GR i fer-lo passar per altres camins o corriols alternatius. Concretament aquesta etapa 9 del GR-1 transcorre en bona part per pistes encimentades i això és una llàstima perquè l’etapa és realment preciosa.

    El GR creua la carretera C-26 a l’alçada de l’Hostal Cremat i els Germans, assedegats, aprofitem per fer un beure i recuperar forces. Sempre s’agraeix un petit recés a l’ombra!

    Quan reprenem la marxa  els núvols han començat a cobrir el cel i l’escalforada disminueix. La pista ara planeja per amplis sectors de la vall. Les panoràmiques es dilaten en grans planes cobertes de conreus de secà: cereals,farratge, blat de moro, patates, ... S’aprofiten els replans i els fons de la vall i la resta està coberta pel bosc. Quan per fi deixem la pista de ciment i prenem un camí de terra ja ens falta ben poc per arribar al petit nucli de Portavella, amb l’església de Sant Martí de Vinyoles. El lloc és enlairat i magnífic i, per primera vegada, podem gaudir d’una bona vista sobre el Lluçanès. Aprofitem per dinar a l’era d’una antiga masia amb una robusta torre al costat que ara fa de casa de colònies. Després de menjar ens permetem de fer una reparadora migdiada.

    A la tarda canvia tot. Deixem de cop les pistes i ens enfilem per un corriol molt aeri que de seguida s’endinsa per boscos ombrívols. A les obagues podem caminar enmig de denses fagedes. Com les trobàvem a faltar! No cal dir que el color també ha canviat totalment. També van aflorant de tant en tant al costat del camí uns magnífics estrats margosos. El corriol s’enfila de valent fins a atènyer la magnífica talaia de Santa Margarida de Vinyoles a 1.205 m. d’alçada. Aquí si que hi ha unes bones vistes sobre el Lluçanès veí. La visibilitat no és molt bona però ens sembla distingir el Santuari dels Munts i enllà, molt més enllà, s’intueix el perfil del Montseny i Montserrat.

    Santa Margarida de Vinyoles ja té molta relació amb el poble d’Alpens al Lluçanès. Se’n tenen notícies des del segle XIII i es creu que hi havia l’antiga capella  del Castell de la Guàrdia de Ripoll. L’edifici actual, del 1854, va ser restaurat gràcies a un vot popular per donar gràcies per salvar la població de la pesta. Efectivament, els Germans llegim amb atenció la inscripció que hi ha damunt la porta de l’església: “ La por de la pesta me ha edificat”.

    A partir d’aquest punt el sender segueix unes pistes i camins més amples que baixen fort (fins a Alpens hi ha uns 400 m. de desnivell) Estem animats i aquests quilòmetres finals no se’ns fan gens pesats i, a la fi, a les envistes d’Alpens, parem a descansar una estona a l’oratori de Sant Antoni. Del poble proper ens arriba una remor, com si hi hagués una gran gentada. Quan entrem al poble veiem que tots els carrers són plens d’una gernació que visita la XII Trobada de Forjadors de Catalunya. Els Germans encuriosits, ens confonem enmig de la gent mentre sentim, de fons, els cops compassats sobre les encluses.