Fitxa de la 8ª Etapa : Sant Joan de les Abadesses – Ripoll

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa mitjana, amb força desnivells però sense cap dificultat especial. La senyalització és correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC. 

Etapa 8 : Sant Joan de les Abadesses – Ripoll

Primavera de 2014, dia 23 de març

    Els Germans comencem l’etapa d’avui amb un matí assolellat i esplèndid. La via verda, que hem de seguir uns metres, és un autèntic passeig ple de gent de tota mena i bicicletes que van amunt i avall. És curiós constatar que aquestes vies verdes tenen molt èxit com a reclam turístic però també com a espai d’oci per a la població local. Realment fa goig de veure. El GR però, es desvia aviat i comença fer una sèrie de dreceres difícils enmig dels camps. La panoràmica sobre la Vall del Ter, des d’aquí estant, és magnífica.

    De fet ara ens trobem a l’anomenat Baix Ripollès, amb cims més modestos i valls més àmplies. Els massissos muntanyencs tenen formes relativament suaus perquè l’empremta glaciar és poc intensa. Aquí el curs del Ter entre Ripoll i Sant Pau de Segúries durant uns quinze quilòmetres, forma una de les poques valls longitudinals que hi ha al Pirineu. Al fons d’aquesta vall s’hi ha instal·lat, al llarg del temps, un rosari de colònies fabrils. Al Ripollès l’activitat industrial sempre ha estat important, des de la famosa farga catalana ja al segle IX fins a indústries més modernes com la tèxtil, la paperera o la química.

    Abans d’enfilar-nos cap als vessants del Solei Avall contemplem un cop més la vall amb aquestes ondulacions suaus i amb totes les masies i caserius que clapegen el paisatge. S’entén que aquest país es consideri més aviat un Subpirineu que no pas un Prepirineu. És amable i acollidor.

    El GR s’allunya de la vall i sembla voler enfilar-se cap a les muntanyes assolellades. Passem per les masies de la Tolosa, Can Sau i, força més amunt, el Cortal. El camí travessa un bosc molt bonic amb tonalitats d’un verd suau, apagat. Aquí la vegetació és molt diferent de la vegetació mediterrània pròpia de l’Alta Garrotxa. Aquí hi ha herba pertot i el bosc dominant és la roureda amb boix i pi roig, vegetació submediterrània més pròpia de climes continentals i freds. Seguim amunt per un senderó que fa ziga zagues enmig del bosc fins arribar a El Cortal. Aquest és sens dubte un emplaçament privilegiat malgrat el seu isolament. L’indret respira una pau i un equilibri difícils d’explicar. Les vistes sobre els boscos de l’entorn i sobre la vall són magnífiques. És un bon lloc per viure-hi, per edificar una casa. El cirerer florit, d’un blanc intens, vetlla el silenci de la casa tancada.

    El sender puja fort ara i ens porta a una pista important que ve de Sant Martí d’Ogassa i més enllà, molt més enllà, de Bruguera a tocar de Ribes de Freser. Aquí ens creuem amb el GR-3 que és un sender una mica misteriós (sempre ens el creuem però no sabem mai d’on ve). Estem al punt més alt de l’etapa d’avui, a uns 950 m. , i tots aquests paratges tan elevats gaudeixen d’àmplies panoràmiques. Fins i tot veiem allà baix, al fons de tot de la vall,  la torre del monestir de Ripoll amb la seva senyera inconfusible. Són paisatges feréstecs, solitaris però que tenen un punt amable, acollidor. A partir d’aquí tirarem cap avall, cap a trobar, una altra vegada, la Vall del Ter que hem deixat al matí.

    El Ripollès ha estat sempre una comarca molt important dins les comunicacions del país. Ha estat un eix de pas obligat entre el litoral, Barcelona i la Catalunya pirinenca del nord-est. Aquí no hi ha massissos amb un relleu abrupte ni passos difícils a les capçaleres dels rius. Així l’eix Freser-Ter-Congost a través de l’ampla Collada de Tosses ha estat el camí natural de pas ( hi circula el ferrocarril transpirinenc) També cal ressaltar la importància d’una altra via de comunicació a través del Coll d’Ares.

    En un temps relativament breu, baixem fins al fons de la vall i el GR es situa paral·lel a la carretera  i al riu. Observem que, a grans trets, el sender segueix el traçat d’un camí ramader.

    Observant la ubicació estratègica d’aquestes valls s’entén que Ripoll, a la confluència dels dos grans eixos Ter-Freser, jugués un paper important durant la Reconquesta, quan la vida al país estava centrada a les altes valls pirinenques. Ripoll, vila monacal, va ser el centre espiritual de la Catalunya medieval. Des d’abans de l’any 1000 el monestir comtal de Ripoll tenia possessions que anaven del Vallespir al Vallès, de l’Urgell a Barcelona, del Conflent a Montserrat, Besalú, Vic i Berga. La vila va esdevenir un símbol de la unitat politico-religiosa del país. I a mitjans del segle XI Ripoll estava en el seu apogeu, amb la seva famosa biblioteca. Personatges de primer ordre del món cristià consagren la importància d’aquests centres pirinencs, protegits per les muntanyes contra les ràtzies però a la vegada en contacte amb la civilització cordovesa.

    Avui, creuant a peu aquests paisatges, costa fer-se una idea del paper clau que ha tingut aquesta vila en la nostra història però el que si que és cert és que tots tenim, en el nostre imaginari col·lectiu, una idea intuïtiva, gairebé instintiva del que ha representat Ripoll. I ara tornem al món d’avui, més prosaic, més funcional.

     El nostre camí passa pel costat d’un parell de restaurants d’aquests que estan al peu de la carretera i que quan hi passes pel costat fan olor de carn a la brasa. Més endavant apareixen, al fons de la vall, les fàbriques de la zona industrial d’Estamariu. Nosaltres fem el nostre camí a mig aire, pel vessant de la muntanya i, abans d’arribar a la població, creuem un cop més, els nombrosos horts urbans de fora vila.

    Els Germans arribem tard a Ripoll, a l’hora de dinar, els carrers són deserts i l’ambient és una mica somnolent. Cansats de la caminada ens dirigim al restaurant on ens esperen per dinar. Avui ha estat, sens dubte, una bona jornada senderista.  

    

Aquarel·la de Maria Serrahima (2014) El quadre reflecteix molt bé el paisatge de la Vall del Ter, amb les masies edificades als vessants assolellats de la vall

Epíleg  a la 8ª etapa

   Acabada l’etapa d’avui i mentre els Germans conversem tot prenent una cervesa, surt a tomb la novel·la d’en Pep Coll “ Per les valls on es pon el sol”. El protagonista d’aquesta història empren un viatge per les valls pirinenques, una mica com el que estem fent ara nosaltres caminant per aquests verals. El recorregut que ell fa no és ben bé igual que el nostre ( més aviat es correspondria amb el GR-11, el sender transpirinenc) però en aquest tram concret on som ara si que hi ha algunes coincidències : Oix, Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.

  

   El llibre val realment la pena, sobretot per als amants de les bones històries i de la muntanya

   Us oferim a continuació el resum de la contraportada del llibre :

Pep Coll

Obra 

Per les valls on es pon el sol.
Barcelona: Edicions 62, 2002.

Si Richard Wagner no hagués situat el castell-santuari del Graal a les muntanyes dels Pirineus, aquesta història seria impossible d'imaginar. El geni alemany, però, a l'inici de l'òpera Parsifal, va deixar escrit que Montsalvat es troba "a les muntanyes septentrionals d'Espanya", i aquesta localització feia covar il·lusions a bona part dels melòmans barcelonins que a finals del segle XIX idolatraven el músic. En aquest context, l'estudiant Ramon Bofill, obligat pel seu protector, emprèn un viatge per les valls pirinenques a la recerca de la mítica muntanya. Al llarg del trajecte, l'heroi s'haurà d'enfrontar a tota mena de perills, entre els quals no hi falten bandolers emboscats, guerrillers carlins, ni pirineistes sonats. Per les valls os es pon els sol és un recorregut iniciàtic i carregat d'intriga a través dels castells, els santuaris i els monestirs en ruïnes dels Pirineus catalans i aragonesos, en el qual el protagonista compta amb companys de viatge tan excepcionals com els escriptors Verdaguer i Maragall.