Fitxa de la 7ª Etapa : Sant Pau de Segúries – Sant Joan de les Abadesses

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa força planera i fàcil. És gairebé una passejada llarga. La senyalització és correcta però atenció no coincideix amb les indicacions de la Guia ( segons el llibre el sender comença seguint la carretera i després per la  riba nord, i les senyals van per la riba sud només sortir de Sant Pau)

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC. (cal tenir en compte aquesta consideració però)

Etapa 7 : Sant Pau de Segúries – Sant Joan de les Abadesses

Primavera de 2014, dia 22 de març

    Per aquest cap de setmana els homes del temps han pronosticat xàfecs dispersos per totes les comarques del nord properes al Pirineu. Una consigna que sempre hem tingut els Germans és que (dintre del sentit comú) un pronòstic meteorològic advers no ens fa anular una sortida projectada. Cal dir que generalment ens ha funcionat força bé i hem pogut fer allò que teníem previst. Si, alguna vegada hem entomat algun xàfec, però res que impedeixi dur a terme la caminada. Cal anar preparat per la pluja, mentalitzat i poca cosa més.

  Arribem a Sant Pau a l’hora de dinar i fa sol però venteja i grans nuvolades s’aixequen cap al Pirineu. Havent dinat sortim seguint els senyals del GR que ens porten a la sortida del poble, a creuar la carretera i a enfilar un camí que porta cap a Puigsacreu. És a dir que el sender seguirà la Vall del Ter però pel vessant sud (contràriament al que indica la guia) Tant bon punt hem començat a caminar el cel s’ha tapat i quan ens desviem per tal d’anar paral·lels al riu i a la carretera, des d’un prat que està una mica més avall, una dona ens diu : “ Us muiareu ! “ . “ Potser si o potser no! “ li responem riallers. El camí s’endinsa dins un bosc espès i embardissat de castanyers primer i faigs més endavant. El silenci forestal només el trenca el soroll de les nostres passes i les converses escadusseres. Se sent espetegar un tro i, ara si, comença a ploure.

    Els Germans estem caminant per l’Alta Vall del Ter, a la comarca del Ripollès. A diferència de la Garrotxa veïna, aquí no hi ha ni congostos ni cingles. Els desnivells són notables entre els cims i el fons de les valls però els vessants de les muntanyes són suaus, amables.. El fons d’aquesta vall que seguim és força dilatat, amb nombroses valletes afluents. Aquesta manca de carenes i crestes agudes dóna al conjunt del país un aspecte més acollidor que a la resta del Pirineu. El relleu i també el clima fan d’aquesta vall pirinenca, un món diferent de la Garrotxa i de les valls del Segre i del Llobregat.

    Quan sortim a la carretera plou de valent i ens refugiem uns moments a sota un porxo al Mas Repunxó. Per sort es tracta d’un xàfec de curta durada i el sol de seguida vol tornar a sortir tot fent brillar les gotetes fines de pluja que suren a l’aire. Girem la vista enrere, cap a Sant Pau, i podem contemplar un espectacular Arc de Sant Martí sencer.

    El GR creua la carretera i ens porta cap a l’altra riba del Ter. Travessem el riu pel Pont de Perella construït el segle XX per accedir a unes mines de petroli properes. Seguim però per la pista principal i entrem en una àmplia zona de grans planes agrícoles i de pastura. Ens trobarem primer el Mas El Marquès i, una mica més endavant, el Mas El Grau. Unes cases magnífiques.

    El Ripollès és una comarca que té les característiques típiques de la Catalunya humida. Una vida agrícola centrada al fons de les valls amb cereals, blat de moro, patates, farratges i una ramaderia força important. El clima és continental humit i força fred perquè ja no li arriba la influència marítima. El poblament és dispers repartit per les vessants suaus i les clarianes obertes al bosc. Els nuclis de població importants, en canvi, estan centrats a l’eix de la vall.

    Ha sortit un agradable sol de tarda i la pluja ha deixat aquella sensació tan reconfortant de terra mullada. És un privilegi gaudir d’aquesta vesprada tan magnífica. Davallem cap al Torrent del Coll de Pal i després de creuar-lo passem pel costat d’una central hidroelèctrica amb una arquitectura antiga i entranyable. Tots els elements que formen l’itinerari d’avui : el Pont del Reixac, els Plans de Llastanosa, les runes de Mas Pujol, les baranes de fusta al costat del camí herbat, els arbres de ribera, els prats, les cases, el sol de tarda ... semblen formar part d’un conjunt harmònic, equilibrat. La d’avui és sens dubte una passejada molt recomanable. Una ruta d’alt interès paisatgístic que ressegueix la Vall del Ter des de Sant Pau de Segúries fins a Sant Joan de les Abadesses.

  Després de pondre’s el sol els Germans arribem a l’impressionant salt d’aigua del Molí de Malatosca, un paratge envoltat pel horts i per les primeres cases del poble. Estem arribant a Sant Joan. Sortim a la via verda que comunica Ripoll amb Ogassa i només ens cal seguir-la fins al nostre destí d’avui: l’Alberg de la Ruta del Ferro. Tant bon punt es fa fosc torna a caure un xàfec important, amb llamps i trons, però nosaltres ja estem calentons i aixoplugats. Demà serà un altre dia.