Fitxa de la 5ª Etapa : Besalú - Oix

Uns 21 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa força llarga i dura. Té dues parts ben diferenciades: de Besalú fins a Tortellà és més aviat planera, amb poca pujada però torna a tenir el problema de la molt deficient senyalització del GR. Cal estar a l’aguait per no perdre’s. De Tortellà a Oix hi ha molt més desnivell i és molt més muntanyenca. La senyalització en aquest tram és però excel·lent. Cal anar ben calçat i es necessita estar entrenat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 5 :  Besalú – Oix

Tardor de 2013, dia 24 de novembre de 2013

    Avui el dia s’ha llevat amb el cel ben ennuvolat però, a diferència del que ens esperàvem, no fa gaire fred. Sortim de Besalú, l’antiga vila comtal de la comarca, avui explotada turísticament de manera intensiva. A mesura que sortim del poble anem deixant enrere els carrers i edificis monumentals i entrem als barris normals, on hi viu la gent normal, on no tot sembla una representació. Travessem el Pla de la Margenera primer i el Pla d’en Güell després, extenses zones de conreu a tocar del Fluvià. Les terres de la zona de Besalú són fèrtils, el substrat està format per conglomerats i per terrasses d’origen fluvial que segueixen els corrents d’aigua.

    La primera embardissada la patim al voltant de Can Güell on, un cop més, els senyals del GR són escassos, molt escassos! Per sort la direcció és força clara i en aquests casos la Guia de la FEEC és prou útil. Tot aquest tram no és massa atractiu perquè el sender va per trossos asfaltats i bàsicament paral·lel a l’autovia. Aquesta infraestructura té bastant impacte sobre el paisatge i, com el riu Fluvià, podríem dir que divideix la Garrotxa en dues parts ben diferenciades, dues regions o subcomarques: al nord est l’Alta Garrotxa i al sud oest la Plana d’Olot.

    Els Germans caminem encara per la Plana d’Olot. Aquesta subcomarca és la més humida de la Garrotxa. Les formes del paisatge són suaus, amables, amb força boscos i una catifa de vegetació gairebé contínua ( de fet és una vall atlàntica a 45 quilòmetres de la costa mediterrània!) Aquí el substrat està format bàsicament per margues, gresos i conglomerats que són menys permeables la qual cosa permet una circulació i un millor aprofitament de l’aigua de la pluja. A grans trets el relleu consisteix en un sistema de falles i horsts que permeten la formació d’unes planes extenses fertilitzades pels productes dels volcans extingits. El poblament d’aquesta regió és dispers però sens dubte té la densitat de població més elevada de la Garrotxa amb Olot, la capital, al centre.

    Després de creuar el Borró, una pista asfaltada ens va elevant a poc a poc per damunt de la vall del Fluvià. A banda i banda de la carretera anem deixant aparcats cotxes de caçadors: avui hi ha batuda del senglar. En arribar a Can Banyils, un agradable sol de tardor ens escalfa l’esquena. Sense cap senyal de GR a la vista (seguim amb la mateixa tònica!) la guia ens indica que cal entrar a la finca per tal d’anar prenent la direcció de Tortellà. Ens endinsem doncs als dominis d’aquesta luxosa propietat tot intentant seguir al peu de la lletra les indicacions.

    Però a vegades això és força difícil i, a prop de la casa, ens tornem a despistar. Moltes vegades al costat d’una casa luxosament restaurada (com és aquest cas) hi ha problemes per a seguir el rastre del sender. Costa poc imaginar que són els propietaris qui n’esborren les traces perquè no volen que la gent els passi per davant la casa. Finalment ens en sortim i prenem uns corriols que baixen primer cap a unes torrenteres i després cap a la Riera de Sales. Aquest bosc és molt humit, amb plàtans ufanosos al costat dels cursos d’aigua. Ara la presència esporàdica d’algun senyal escadusser més aviat ens desorienta i ens fa anar per on no toca. Finalment agafem un camí prou clar que ens ha de dur indefectiblement a Tortellà. En fi, la senyalització de GR – 1 ha estat un desastre des de Serinyà fins a Tortellà!

    A Tortellà parem una estona a esmorzar, més decebuts que cansats. La veritat és que sap greu perdre temps i fer marrades innecessàries d’aquesta manera. Aquí s’incorpora en Carles, bon coneixedor de l’Alta Garrotxa, amb qui compartirem la resta del camí.

    Sortint de Tortellà travessem unes extenses planes de conreu anomenades les Calàncies i seguim endavant fins que el camí s’enfonsa cap al Clot de l’Infern. A partir d’aquest punt tot comença a pujar i el terreny esdevé pedregós i aspre (recordem que les “garrotxes” són terres aspres i de mala petja) Ens elevem una mica i, mirant enrere, podem contemplar la Vall del Fluvià ben assolellada. Hem entrat de ple a l’Alta Garrotxa.

    L’Alta Garrotxa està formada pels contraforts calcaris de l’extrem oriental del Pirineu que, des del Coll d’Ares, es projecta cap al sud en elevacions abruptes (destaquen els cims del Mont Falgars, Coma Negra, Bassegoda i la Mare de Deu del Mont entre altres) i un laberíntic i intricat sistema de cingleres, engorjats i superfícies estructurals. En aquest relleu complicat predominen doncs les calcàries i les formacions càrstiques si bé hi ha intercalades bandes margoses (presents sobretot als colls i als escassos planells conreables).

    Els Germans arribem per fi al pont romànic sobre el riu Llierca, gairebé sempre ple de turistes i visitants. Però és que val realment la pena contemplar aquesta joia de l’art romànic del nostre país! Travessem la carretera de Sadernes i després de l’àrea de lleure comprovem que aquí la senyalització és molt bona i molt recent. Comparteix l’itinerari del GR-1 un sender local de la xarxa anomenada Itinerànnia que s’estén per l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

   A partir d’aquest punt comença la pujada forta seguint un corriol que serpenteja pel mig del bosc. A l’indret de Planseslloses hi trobem l’oratori de Sant Roc amb una arquitectura deliciosament ingènua i popular i tots en sortim protegits contra la pesta i no sé quantes malures més! La vegetació del bosc que ens envolta és plenament mediterrània, concretament correspon a un alzinar muntanyenc amb sotabosc de boix. Nosaltres en el nostre camí ens anem trobant alzines, garrics, pins blancs i de tant en tant alguna blada de fulla petita amb les fulles d’un color groc lluminós. També trobem aromàtiques, ginebrons, llentiscles, cirerers d’arboç, boixos, arítjol, ... fins i tot alguna falguera en els llocs més ombrívols!

    Anem alternant els corriols amb trams de pista més oberts i aquí la panoràmica que tenim de l’Alta Garrotxa és espectacular. En Carles ens il·lustra amb els noms de totes aquestes muntanyes que tenim al davant: el Puig de Bestracà, El Coma Negra, el Pic de les Bruixes, El Puig de Sant Marc, el Faig gros i el magnífic Puig de Bassegoda sempre presidint aquest escenari muntanyós. També ens queden gravats els noms d’altres indrets amagats rere aquestes fondalades: Guitarriu, Hortmoier, Talaixà. Els Germans quedem captivats per aquesta terra tan aspra i dura però al mateix temps, intensament atractiva.

    Al Coll de Palomeres el paisatge es suavitza i encara ens queda una estoneta de sol per a fer un dinar frugal asseguts a l’herba d’un prat. Quan reprenem la marxa, ja de baixada i amb la visió del poblet d’Oix davant nostre, el sol de tarda dóna uns colors vius i càlids a les coses. Continuem tenint una panoràmica esplèndida, ara encarada cap a la comarca de la Selva (Puigsacalm, el Far, Guilleries) La successió de perfils  de les muntanyes sembla no tenir fi.

    Amb el sol acabat de pondre entrem a Oix, un poble recollit i endreçat. Hem arribat cansats però sens dubte avui l’esforç ha valgut la pena. Ben segur que tots recordarem aquesta jornada durant molt de temps.