Fitxa de la 3ª etapa Gelida – Can Parellada

Uns 14 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa molt plàcida i planera, no té cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

3ª Etapa: Gelida – Can Parellada

Primavera del 2009, dia 31 de maig

    L’etapa d’avui és curta i tot ens fa pensar que serà una amable travessa per l’oceà infinit de les vinyes del Penedès. El sol implacable però, la farà una mica dura i cansada: més enllà en el calendari, cap a l’estiu, ja es fa difícil plantejar-se aquestes caminades.

    Sortim de Gelida i prenem els carrers que baixen dret cap a la petita barriada de les Cases Noves. Un cop a baix de tot, ens cal travessar a gual les fresques aigües del riu Anoia, un afluent de la riba dreta del riu Llobregat que s’aiguabarreja a Martorell després de recórrer la comarca  a la qual dóna nom. Després de refrescar-nos els peus comencem a pujar i aviat les vistes sobre les vinyes i la vall de l’Anoia són dilatades. Quan pensem en el Penedès gairebé automàticament associem el nom de la comarca a l’especialització vitícola del país. Històricament però, aquesta especialització és relativament recent, no comença fins el 1760 i no es consolida fins el segle XIX. Avui en dia però, malgrat que la realitat de la comarca és complexa, el Penedès és conegut arreu per la producció de vins i caves.

       Estructuralment la comarca del Penedès és una petita unitat constituïda   per moltes subdepressions. Forma part de la Depressió Prelitoral Catalana. Aquesta Depressió és una unitat natural, un enfonsament situat entre les Serralades Litoral i Prelitoral. Constitueix una gran franja que travessa el Camp de Tarragona, el Penedès, el Vallès, la Selva i per fi el Gironès en transició ja cap a l’Empordà. La Depressió Prelitoral no és ni una plana ni una vall pròpiament dites. És un gran corredor entre dues línies contínues de muntanyes.

   Històricament, aquesta ha estat la gran via de pas del país, la que ha canalitzat, i encara avui canalitza, els corrents de circulació, els moviments històrics de la població. Una mena de “Carrer Major” de Catalunya en paraules del geògraf Pau Vila. Per aquest llarg corredor han passat les migracions prehistòriques, la Via Augusta romana, les invasions sarraïnes, la Reconquesta, ...i avui hi passen les grans vies de comunicació amb Europa i amb la resta de la Península (ferrocarril, carreteres, autopista AP-7).

    Sota un sol de justícia, els germans continuen avançant per la inacabable successió de vinyes interrompuda, de tant en tant, per la presència d’unes enormes masies d’aspecte pròsper. Cal reconèixer que a peu pla costa fer-se una idea d’aquests grans conceptes geogràfics de la “gran via de pas”, del “gran corredor” de Catalunya. Necessitaríem una visió  enlairada, amb més perspectiva per veure-ho clarament. Però tot caminant, ens trobem  un pont que passa per damunt una moderna línia de ferrocarril. I just en aquell moment passa, rabent, un tren d’alta velocitat. Els germans es queden uns instants contemplant pensatius, com s’allunya el comboi a tota velocitat. I inevitablement comparen el seu pas de formigueta amb aquesta velocitat de vertigen. Tot continuant amb els raonaments arriben a la conclusió que el nou tren de gran velocitat també passa “precisament” per aquest gran passadís de circulació. De les migracions prehistòriques fins al tren d’alta velocitat: una pila de segles passant sempre pel mateix lloc!

  Els quatre germans arriben a l’hora d’esmorzar a Sant Llorenç d’Hortons. Els carrers del poble són tranquils en aquesta hora de diumenge i no ens costa gaire de trobar un bar amb les taules situades sota l’ombra fresca de les moreres. A les taules veïnes uns homes, caçadors potser, fan un esmorzar de forquilla. El lloc és tant agradable que no et faria res allargar l’estona llegint tranquil·lament un d’aquells diaris plens de suplements. A Sant Llorenç podem captar bé el batec d’un petit poble: el so de les campanes, el soroll del motocultor d’aquell veí que treballa incansable, la mirada atenta de dos vells al nostre pas, la gent sortint de missa d’onze. Després de travessar el poble els germans baixen pel camí que porta al torrent de Can Serra tot comentant que en aquests pobles s’hi deu viure bé i força tranquil.

    A partir d’aquí en el nostre recorregut, podem gaudir de belles vistes sobre Sant Llorenç d’Hortons amb el massís d’Ordal darrera i, més endavant, sobre Masquefa, amb la muntanya de Montserrat com a teló de fons. La prosperitat de la masia de Can Esteve fa pensar, un cop més, que l’explotació de la vinya és un dels motors econòmics principals de la comarca.

    Després de creuar la petita població de la Beguda Alta, el GR es dirigeix cap a la urbanització de Can Parellada on acaba l’etapa. Els germans entren en els carrers buits d’un paisatge urbanitzat que no té res a veure amb el que acaben de veure fins ara. A les urbanitzacions sempre acabes tenint una sensació estranya: no hi ha punts de referència clars, la trama de carrers sovint és anàrquica, desordenada i sempre et perds amb molta facilitat.

  Les urbanitzacions varen proliferar per tot el país de manera massiva els anys setanta i vuitanta. En un principi estaven pensades per a les vivendes de segona residència però amb el pas dels anys això ha anat evolucionant.  Moltes urbanitzacions s’han convertit en barriades dels pobles propers amb residents que hi viuen tot l’any. Però per als municipis donar serveis a aquestes urbanitzacions tant disperses, és molt més car que fer-ho en els nuclis històrics, generalment més compactes. Avui hem de conviure amb aquesta realitat que afecta bona part del nostre territori. En alguns casos les urbanitzacions han estat més o menys respectuoses amb l’entorn però en força ocasions la ferida que han deixat en el paisatge ha estat severa.

  Cansats, els germans caminen silenciosos pels carrers de Can Parellada. Al cim d’un turó es veu la masia magnífica que dóna nom a la urbanització. És migdia, tot és desert i costa de trobar un lloc on prendre una cervesa que acompanyi els entrepans del dinar. Finalment, els germans poden acabar l’etapa asseguts en una mena de terrassa d’un bar impersonal. Un ventet suau ens refresca i fa remoure les capçades d’uns pins exemplars que tenim davant. Torna a ser un bon moment.