Fitxa de la 4ª etapa Can Parellada – Monestir de Montserrat

Uns 21 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa força dura, amb desnivells pronunciats, gairebé tots de pujada i acumulats a la segona meitat de l’etapa. Cal estar mínimament entrenat per poder fer-la sense dificultat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

4ª Etapa: Can Parellada – Montserrat

Tardor del 2009, dia 15 de Novembre

    El dia s’aixeca inusualment càlid i clar per l’època de l’any en que estem. Travessem de bon matí els deserts carrers de Can Parellada baixant ràpidament en direcció al torrent de Masquefa. La part més baixa i obaga de la urbanització ens mostra la seva cara més sòrdida, algunes construccions són gairebé barraques i les tanques estan fetes amb qualsevol cosa, fustots, ferralla i somiers de llit esbatanats. Ens sembla que aquestes imatges són pròpies d’una altra època però el cert és que encara les podem trobar avui en dia. Queda encara feina per endreçar el país.

    Després de creuar el gual, el panorama canvia radicalment. La carretera puja suaument entre vinyes i ametllers en direcció cap a les Cases Noves de Can Gras. Aquesta pujada és molt agradable, amb una bella vista sobre el massís de Montserrat enfront mentre un sol matiner ens escalfa l’esquena. Només hi ha un inconvenient: tot el que trepitgem són pistes asfaltades, circumstància que es repetirà força en la primera part de l’etapa d’avui. No ens cansarem de reivindicar que els GR haurien d’intentar  passar per camins, corriols, senders de terra! En una carretera asfaltada el caminant sempre està en inferioritat de condicions.

    Els trets de les batudes de caçadors ressonen encara al nostre voltant quan deixem el tram de carretera de Piera a Esparraguera per endinsar-nos en el llit de la riera de Pierola. Els germans celebrem aquest tros tant agradable i silenciós del recorregut. Caminem enfonsats entre els canyissars i les parets de terra altíssimes que la riera ha anat modelant amb paciència geològica. Ens agrada pensar, com deia l’escriptor Pau Romeva, que “A Catalunya tots els camins menen a Montserrat. Onsevulla que aneu trobareu gent que hi va i gent que en torna” I aquest és doncs un bell camí per anar-hi.

   Després d’una bona tirada el sender es desvia i entra a la urbanització Serra Alta, encarant els seus carrers més costeruts. Aquesta pujada és realment implacable i el que impressiona força és l’aïllament en que es troben aquestes cases encimellades amb unes vistes, això si, espectaculars. Al capdamunt els germans ens asseiem esbufegant, al banc d’una parada d’autobús. Somrient se’ns acosta un veí que ens comenta que ja podem anar esperant, que d’autobús només en passa un al dia i a no sé quina hora!

    Tota una imatge de com és la vida a la urbanització, o tens un cotxe, o la vida se’t pot complicar molt. Després dels carrers de la Serra Alta el GR, més planer, entra en una mena de “terra de ningú” (terrenys degradats que serveixen de circuits de motocròs, finques agrícoles abandonades, bosquines esclarissades) en transició cap a les properes urbanitzacions, més desdibuixades i que van baixant en direcció a Collbató.

    Des d’aquesta alçada tenim davant, ara ja molt proper, l’impressionant  massís de Montserrat amb la seva forma característica i inconfusible. Ja fa dies que els germans el tenim al nostre horitzó, però ara, per primer cop, tenim la sensació que el tenim a tocar. De fet Montserrat és al centre materialment del territori català, força equidistant entre el litoral, els altiplans de l’interior i els primers contraforts pirinencs. S’aixeca com una mola que es veu de lluny; i des de qualsevol altre cim, sempre acabarem girant la vista fins a trobar la seva singular silueta. 

   També exerceix un paper de “muntanya-fita”, de partió entre territoris veïns (les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat però també les properes Vallès Occidental i Alt Penedès) i entre el Sistema Mediterrani i la Depressió Central.

    Fa milions d’anys al lloc on és ara emplaçat el massís de Montserrat, s’acabava la terra ferma i començava el mar. Aquest mar primitiu s’anà reblint de sediments, les anomenades pudingues que són les roques característiques de l’actual massís i que al país en diuen roca de pinyolet. La composició específica que tenen a Montserrat aquests conglomerats, ha afavorit els particulars processos d’erosió  que han donat lloc a la forma certament singular que té el relleu d’aquesta muntanya.

    Collbató bull d’activitat aquest diumenge lluminós de novembre. A mesura que anem deixant enrere els carrers de la perifèria amb les seves cases benestants i ens acostem al centre, comencem a veure molta gent pel carrer. Les terrasses són plenes de gent fent el vermut i als Poliesportius la canalla juga partits de futbol, bàsquet, handbol. Aviat descobrim que és dia de mercat. Una gentada passeja amunt i avall per les parades, envoltada de soroll i cridòria anunciant preus econòmics. Els germans passem amb gana pel costat de les paradetes de menjar: embotits i formatges artesanals, pastissos casolans i verdures que venen les pageses. Vencent la temptació d’una compra impulsiva enfilem cap als carrers del nucli històric de la població, amb les cases construïdes amb la pedra vermella de la contrada. Com és lògic, d’aquí en surten molts itineraris excursionistes i tot és ple de cartells indicadors. Nosaltres fem cap a les properes Coves de Salnitre, un reclam turístic de primer ordre pel poble. Una gernació impressionant omple a vessar una àrea de lleure plena de taules de picnic, barbacoes i improvisats camps de futbol. Els germans ens aturem un moment a l’ermita de la Salut i contemplem l’espectacle. Estem cansats perquè la primera part de l’etapa ha estat llarga, amb molt d’asfalt i una calor impròpia de l’època. Ara comença de cop la muntanya, gairebé brutalment, amb una verticalitat sense concessions. Fins ara sempre hem vist Montserrat al nostre horitzó però a partir d’aquest moment mirarem el món des de l’aire, des de la pròpia muntanya. Sobtadament ens canvia el punt de vista.

    El camí de les Canals va planejant pel flanc de la muntanya, arrapat al cingle i amb un tallat impressionant a mà dreta. A Montserrat cada camí té un nom propi i els excursionistes els han recorregut assíduament des de fa segles, descobrint-ne els racons més insospitats. Després dels excursionistes, els escaladors han acabat fent seves totes les agulles i cims de la muntanya. A mesura que anem pujant, les nostres passes cansades ens endinsen cada cop més al cor del massís fins que ens sentim envoltats, per fi, pels silencis i la solitud. El viatger i escriptor anglès Arthur Young descrivia el 1787: “L’ull es perd, confós, enmig d’un desordre cada cop més gran de formes, de colors, entre els quals no sap quin triar.”

        Si de Montserrat n’admirem la singularitat del seu relleu, la riquesa de la vegetació també és remarcable perquè amb sòls poc potents, escassa pluviometria i les condicions meteorològiques molt diverses que es donen en un desnivell de 1.000 metres, s’han catalogat més de 1.600 espècies, una mostra variadíssima. El boix i el romaní són les espècies més característiques de la flora de tota la muntanya, amb les virtuts de duresa, constància i en el cas del romaní, flaire.

    Al Pla dels Soldats hem assolit el punt més alt de la jornada (850m.). A partir d’aquí el camí, ja convertit en pista, davalla suaument cap al Monestir passant per l’ermita de Sant Miquel. A mesura que ens hi acostem comença a créixer una remor que embolcalla aquesta vall tancada. Efectivament, els diumenges el Monestir i tots els serveis que l’envolten són un formiguer humà. En aquest espai relativament reduït s’hi concentra una multitud impressionant perquè apart de la devoció, s’hi poden desenvolupar activitats d’allò més variades.

    Montserrat ha jugat un paper de muntanya sagrada, de centre religiós i intel·lectual. El seu valor folklòric, sentimental, nacional per als catalans, ultrapassa de llarg, el pla estrictament confessional.

    També ha tingut significacions històriques importants exercint de límit en la Reconquesta, les guerres civils de l’Edat Mitjana i la desfeta dels francesos al Bruc.

    Amb les darreres clarors del dia els germans, rebentats, pugem als cotxes que ens duran a casa. Els ulls volen tancar-se, però malgrat el cansament, conserven intactes a la retina totes es imatges viscudes durant el dia. Tots tenim una visió pròpia de Montserrat. Aquesta muntanya s’idealitza perquè la veiem sempre de lluny i ens surt al camí, visible i tangible des de tot arreu. Montserrat sempre torna al nostre pensament com una guia.