Fitxa de la 1ª Etapa Sitges – Olesa de Bonesvalls

Uns 17 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5.

Etapa mitjana sense cap dificultat especial. Cal tenir en compte però, que al Garraf el terreny és molt pedregós i cal anar ben calçat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC.

1ª Etapa.: Sitges - Olesa de Bonesvalls
Hivern del 2009, dia 8 de febrer

    La nostra travessa del GR-5 comença aquest matí fred d’hivern a la platja de Sant Sebastià. És un moment molt simbòlic i especialment bonic. Les primeres passes per la sorra de la platja, el soroll de les onades i el sol naixent, donant aquesta llum freda i neta. Al fons, el Baluard, amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Aviat trepitgem els carrers del Cau Ferrat i del Museu de Maricel. Hem de reconèixer que és una bona manera de començar el GR-5! A poc a poc anem enfilant carrers que ens porten a la sortida del poble, aquesta ja molt més prosaica: polígons industrials, grans magatzems, autopistes, fins que arribem a les afores, on una pista s’enfila dreta cap als primers contraforts del massís del Garraf. Perquè avui, sens dubte, el protagonista de l’etapa serà el paisatge del Garraf.

    El Garraf és la porció terminal de la Serralada Litoral, l’últim tram de la qual, s’enfonsa literalment al mar creant una “costa brava” pròpia que trenca amb les platges lineals del Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat. El Garraf és una gran massa calcària, un massís compacte, gairebé sense depressions interiors. No hi ha terres conreables, és un paisatge desèrtic i pedregós que no dóna moltes possibilitats als assentaments humans. La pluja llisca sobre la roca nua, la rascleja i s’endinsa per les fissures calcàries tot produint nombroses coves i avencs.

    El mar, que ha estat el protagonista en començar l’etapa, va quedant enrere. Lentament comencem a endinsar-nos en aquesta terra eixuta, desproveïda gairebé d’arbres i on la vegetació està formada per un matollar dens de garric i llentiscle i on apareix el margalló, l’única palmera autòctona dels Països Catalans. Les panoràmiques comencen a ser molt àmplies i amb aquest dia tan clar podem observar com aquest massís queda intercalat entre la plana fèrtil del Penedès i la franja litoral densament poblada. Una autèntica illa deserta enmig de les comarques més poblades del país. Dins el nostre itinerari es van succeint el Coll de la Fita, el de l’Entreforc, el de la Pota del Cavall mentre anem guanyant i perdent alçada d’una manera relativament suau.

  La xarxa hidrogràfica del Garraf és pobre, està formada pels anomenats “fondos” on l’aigua corre excepcionalment. Aquí, gràcies a la morfologia càrstica, és la xarxa subterrània la que està més desenvolupada. Nosaltres creuem la riera de Jafra i ens trobem una llera seca i pedregosa, fa temps que no plou i es nota. En aquest indret el GR-5 es creua amb una variant del GR-92 (el GR-92-4) i amb el PR-C 37, tot molt ben senyalitzat.

 

  Els germans enfilen el costerut camí que els porta a Can Grau, l’Escola de Natura del Parc del Garraf. L’edifici és tancat però l’emplaçament privilegiat convida a contemplar les dilatades panoràmiques. Els germans reflexionen en veu alta sobre l’atracció que exerceixen els paisatges inhòspits i la innegable bellesa d’aquests deserts, on tot és difícil. També comenten l’encert de fer aquesta excursió a l’ hivern i en un dia clar i lluminós com avui. Imaginar aquestes caminades a l’estiu es fa gairebé impossible!

    A mesura que penetrem a l’interior del massís la vegetació va variant i apareixen fragments d’alzinar i pinedes de pi blanc. Ens acostem al final de l’etapa i el paisatge es va obrint. Apareix de fet un “polje” que dins la morfologia càrstica són petites depressions, illots acollidors on són possibles els conreus i per tant hi trobem els pobles. Olesa de Bonesvalls (fixem-nos en el nom) ocupa una d’aquestes zones. En arribar a les primeres cases ens crida especialment l’atenció l’Hospital  d’Olesa, un enorme casalot medieval molt ben conservat que servia per allotjar vianants i pelegrins que passaven per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca.

  

Al poble no ens costa gens de trobar el bar-casino-societat, el punt neuràlgic on es reuneixen joves i grans. L’edifici per fora és modern i sense massa encant, però a l’interior hi ha aquell escalf humà que tant s’agraeix després d’una bona caminada.

    Els germans contemplen encuriosits una pantalla de televisió que mostra una imatge estàtica del que sembla una mena de niu situat entre roques i matolls. Preguntant ens expliquen que es tracta d’un programa de seguiment de parelles d’aligots del Parc del Garraf. Un darrer exemple de com la vida s’aferra desesperadament a aquesta terra tan aspra.