Fitxa de la 6ª Etapa: Escaladei – La Figuera

Uns 20 Km. Itinerari que pertany al GR – 171.
Etapa prou llarga amb desnivells suaus durant tota la jornada si exceptuem la pujada final a La Figuera (uns 350m. de desnivell) que cal pujar-la de cop quan ja estàs cansat. Per aquesta caminada cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells  a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

6 ª    Etapa : Escaladei – La Figuera

Primavera  2008, dia 8 de juny

    Començar a caminar amb la visió de les ruïnes d’Escaladei i el teló de fons de les parets verticals del Montsant impressiona. Podríem dir que en aquest cas l’escenari imposa. Els germans doncs, fan les primeres passes en un silenci contemplatiu. Un cop aquesta visió va quedant enrera comencem a xerrar, a fer broma, a encarar el nou dia. Tornem a començar.

    Aviat el camí serpenteja i s’enfila costerut. Encara estem sota l’aixopluc del Montsant, que es dreça esvelt damunt nostre. Enfilant-nos per corriols arribem fins a la Pietat d’Escaladei, un vast edifici en un estat d’abandó considerable. A sota una gran arcada neix una font d’aigua fresca i clara. L’ambient és fresc i humit i ens convida a fer un petit recés, a respirar profundament i a agafar forces. Penso en la rehabilitació i en el possible ús d’aquest enorme casalot i em ve una mica de vertigen. Hi ha tant i tant patrimoni que es podria recuperar o rehabilitar ! A cada passa que donem en trobem exemples.

   Seguim pujant cap al Collet de l’Hort. Encara estem sota el domini de “ lo Cingle”. El Montsant sembla resistir-se a deixar-nos. Però ara la nostra pista es torna àmplia i encara decididament la direcció S.O. cap a l’Ebre. De fet avancem pel vessant d’una gran fondalada limitada per les darreres estribacions del Montsant i per la línia formada per les serres del Pradell i l’Argentera. Aquesta terra és força solitària, no es veu ni una ànima, i si bé el Mas Forçans no està abandonat com el Mas de Sant Antoni que hem deixat enrera, si que es veu tancat i silenciós. Al seu costat les vinyes impecables i ben arrenglerades ens fan veure, un cop més, que el vi és el motor de l’economia del Priorat.

   Arribats al Coll de l’Ermengol, podem gaudir d’una bona panoràmica sobre la Figuera (final de l’etapa) i la Depressió de l’Ebre en un sentit ampli. La Depressió Central Catalana (que hem travessat en diverses etapes) està situada a l’extrem N.E. d’una unitat territorial molt més àmplia : la Depressió de l’Ebre. Es tracta d’una gran depressió de  forma triangular situada al N.E. peninsular. Està limitada pels Pirineus, per la Serralada Ibèrica i pel Sistema Mediterrani Català i el seu relleu és fruit de l’acció erosiva de l’Ebre i de llurs afluents. En general, és una regió força àrida i de clima marcadament continental, característiques que nosaltres hem viscut de primera mà en les nostres caminades per una bona part de la Depressió Central.

   

    La veritat és que avui la vista dels germans no pot abastar tant lluny perquè la calitja dóna a l’aire una consistència una mica pesada i espessa. Malgrat tot, convenim que mai és sobrer situar-se i orientar-se sobre el territori. El que si que fem des del Coll de l’Ermengol és un curiós exercici.  La Figuera es veu molt llunyana damunt una serra. Amb el potent zoom de la càmera de filmar acostem la imatge del poble de manera que en podem apreciar els carrers, les cases, els fanals. És  una mena de visió anticipada del que serà el final de l’etapa. Un cop esvaïda aquesta visió, la Figuera torna a veure’s lluny, molt lluny, ara a distància real.

    Camí de Cabacés canviem de vessant i el sender comença a enclotar-se per barrancs. En una d’aquestes raconades trobem la Font de Cavaloques, amb aquella simbologia entranyable de marededeus, figuretes, cartellets i rams de flors. Un culte a l’aigua a mig camí del paganisme i la religiositat. El que és cert és que malgrat l’aparent aridesa del terreny, no hem deixat de trobar fonts puntejant el nostre camí. Tot un luxe per al caminant.

     Molt a prop del poble, el camí davalla bruscament i mentre el paisatge s’eixampla entrem a l’anomenat “Racó de les Valls”. Hem pogut constatar que cada etapa té el seu lloc singular, entranyable. Aquest Racó de les Valls és un indret magnífic amb unes terrasses esglaonades plenes d’ametllers. Les muntanyes que encerclen aquesta petita vall són rocoses i escarpades. Hi ha també algun vell edifici en runes, un antic pou, un caminet, una figuera. El conjunt forma un tot recollit i harmoniós.

  

    Decidim dinar a l’ombra dels ametllers. Estem absorts per les imatges i els silencis que ens envolten, com si ens trobéssim en una pel·lícula preciosista. El temps transcorre plàcidament mentre més amunt, la geganta i el gegantó, roques immòbils i de formes capricioses, vetllen aquests moments de tranquil·litat.

    Aviat arribem a les envistes de Cabacés però el sender no entra al poble, el voreja. Després d’un collet el camí davalla  cap al fons de la vall. Aquest descens és una mica difícil perquè el camí està partit i travessat per nombrosos escòrrecs. Són petites excavacions del terreny produïdes per l’escorriment de les aigües de la pluja. Així ens cal mirar molt bé on posem els peus per tal d’evitar desagradables relliscades.

    En consultar el mapa veiem que estem sortint de l’Espai d’Interès Natural del Montsant (els anomenats PEIN). A diferència del Parc Nacional i la Reserva Natural, les zones PEIN no estan protegides però pel seu valor científic, ecològic, paisatgístic, cultural, social, didàctic o recreatiu, mereixen una protecció mínima basada en una sèrie de normes (sòl no urbanitzable, limitació de les activitats extractives, ...). La Serra de Prades i el Montsant estarien dins d’aquesta tipologia. Els germans segueixen el seu camí confortats per la certesa que, d’una manera o d’una altra, aquests magnífics paisatges que travessen, gaudeixen d’una protecció especial.

  

    Lentament arribem al fons de la vall del Riu Montsant. Aquest riu és el riu del Priorat per excel·lència. Neix però, a la Serra de Prades a 1200 m. i en aquest primer tram s’anomena Riu de Prades. En el seu llarg recorregut (uns 40 km.) divideix la Serra del Montsant en un estret congost de parets verticals. El Montsant és un afluent del Riu Siurana per la dreta i aquest, a la vegada és un afluent de l’Ebre.

    Deixem les aigües del riu escolar-se tranquil·lament  al fons de la vall. La remor dels arbres de ribera (àlbers, trèmols, freixes) és acollidora i contrasta amb l’aspror del paisatge que hem deixat enrera. Ara però hem d’encarar la pujada per una carretera que té força pendent. Damunt les parets verdes i abruptes d’aquesta muntanya sabem que hi ha la Figuera i per tant intuïm que el final d’etapa serà dur. A més, ja fa estona que hem perdut els senyals del GR i, per molt que consultem la guia i el mapa, no en trèiem l’aigua clara. Sembla que algunes obres han desdibuixat els camins i les fites (un dels eterns problemes de la senyalització excursionista). Després de donar-hi moltes voltes decidim anar per aquesta carretereta que mena segur, al poble. El problema de les carreteres és que no estan pensades per als caminants sinó per als cotxes i, en aquest cas la pendent és inhumana. A aquestes alçades de la jornada els germans estem força cansats i aquest final d’etapa amb aquest suplement de pujada és desmoralitzador. Cada ú de nosaltres serra les dents i es concentra, en silenci, en el darrer esforç. El soroll apagat de les nostres passes damunt l’asfalt ens acompanya fins les envistes del poble.

    Tenim davant nostre la imatge nítida del poble, ben enfilat damunt la carena. Dalt la vila la vista és magnífica i tots pensem que certament aquest ha estat un final d’etapa diferent. Els germans podem eixamplar la vista i els pulmons mentre ens refresca l’agradable ventet que bufa pels carrers i les places de la Figuera.