Fitxa de la 5ª Etapa: Cornudella de Montsant – La Morera – Escaladei

Uns 16 Km. (un dia) En aquest itinerari fem una combinació del GR – 174, el GR – 174-1 i el GR – 171.

Etapa que si bé no és llarga és molt muntanyenca i cal superar desnivells considerables, sovint per graus. Cal estar acostumat a  anar per la muntanya.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 174, GR – 174-1, GR – 171”  editat per la FEEC.

5ª   ETAPA :  Cornudella de Montsant – La Morera de Montsant – Escaladei

Hivern del 2008 , dia 17 de febrer  

   Sortint de Cornudella refem una part del camí que porta a Sant Joan de Codolar, aquesta vegada pujant. Aquest trajecte és conegut però ara l’enfilem a primera hora del matí i tot és ben diferent: la llum, la temperatura, el nostre estat d’ànim. Els cinc germans contemplem, esbufegant després de les primeres pendents, la magnífica panoràmica sobre la vall del riu Siurana.

   Arribem fins al punt d’encreuament del GR 174 amb la seva variant GR 174-1. Aquesta derivació enfila directament cap a la Serra del Montsant passant per l’anomenat Grau del Montsant. Ens anem acostant lentament cap a l’esvelta verticalitat de les parets grises de la muntanya. A mesura que ens apropem a tots ens balla pel cap la mateixa pregunta: “per on dimoni podrem pujar allà dalt? “  La gent que té un mínim d’experiència excursionista sap que, per difícil que pugui semblar, sempre hi ha un pas. Els anomenats “graus”, són aquests passos a través d’una costa abrupta, imprescindibles per a poder travessar aquests relleus tabulars, força abundants al nostre país. En els temps antics un grau sempre havia de permetre el pas d’homes i bèsties de càrrega. Així es diferencia de la canal o la via, on és necessari grimpar o escalar per a superar-les. Els germans comprovem, amb satisfacció, que el Grau del Montsant ens porta al capdamunt de la Serra, amb una certa facilitat.

   Un cop deixat el cingle enrera, notem un canvi molt brusc en el paisatge. Estem entrant en un món fred i desolat. La vegetació és escassa i està arrapada al terreny abrupte i pedregós. Una boira espessa emmascara totes les siluetes i així ens serà difícil orientar-nos, haurem de consultar el mapa i la guia cada dos per tres.

   Aquest entorn hostil i erm del Montsant produeix però, una fascinació que atrapa, que sedueix. Tots els que hagin conegut la solitud i el gran silenci dels cims de les muntanyes saben de què estem parlant. I també saben que és difícil poder-ho explicar.

   Realment és complicat orientar-se en aquestes vastes superfícies solcades per barrancs per tot arreu. Per aquest motiu hi ha molta senyalització (principalment del Centre Excursionista de Reus) a totes les cruïlles de camins. Unes fletxes metàl·liques indiquen les direccions i això, en dies de boira com avui, és una autèntica benedicció.

   Les muntanyes del Montsant, com Montserrat o Sant Llorenç del Munt, no són altra cosa que dipòsits d’al·luvions fluvials abocats pels rius mediterranis de l’era terciària, i aixecats a gran alçada. El resultat són aquestes siluetes tabulars tan característiques. El Montsant concretament forma una línia axial d’Albarca fins a Cabassers. Són uns disset quilòmetres lineals a 1000 m. d’alçada, d’estrats horitzontals disposats en graonada. Els graus i les cingleres de caires arrodonits li donen aquesta fisonomia montserratina.

   Els germans caminem lentament pels camins i corriols d’aquesta muntanya salvatge. Bufa un vent gelat i a poc a poc, de fita en fita, ens anem acostant al Grau de l’Agnet. Fa estona que hem connectat amb el GR 171. Ara estem trepitjant la Serra Major i és nota perquè a mesura que ens acostem a les vores del cingle, veiem que l’alçada sobre la vall és impressionant. Traiem el cap pel caire de l’abisme i ens envaeix una intensa sensació de vertigen. La Morera de Montsant queda just sota nostre, molt avall. Inevitablement tornem a fer-nos la mateixa pregunta: “per on podrem baixar?” L’impressionant Grau de l’Agnet en serà la resposta. Fins que no el veus i comences a baixar-lo no t’ho acabes de creure.

   Sempre he pensat que hi ha molta saviesa acumulada al llarg de la història en aquests camins que travessen les muntanyes. Són una obra de l’home simple i a la vegada admirable: predomini de la marxa en diagonal o de flanc damunt la marxa frontal i guany continu d’alçada, sempre amb un mínim de pèrdues de desnivell. Així, encara que passem per indrets realment complicats, sempre tenim una sensació de seguretat que ens fa pensar que anem pel bon camí i que ben segur que arribarem al poble. I això, quan camines, no és una cosa banal.

    La Morera de Montsant és un poble petit, situat en un lloc privilegiat per a fer tota mena d’excursions al massís del Montsant. Les cases abandonades, les cases restaurades, el silenci i una solitud palpable són característiques que veiem repetides en molts pobles del Priorat. Els nostres passos ressonen en els carrers deserts d’aquest migdia de febrer. Un cafè ben calent a l’Hostal “El Balcó del Priorat” ens sembla imprescindible per encarar la caminada de la tarda amb garanties.

   El camí d’Escaladei és un amable descens per un paisatge cada cop més humanitzat, on la presència dels conreus, i en concret la vinya, prenen el protagonisme. Aquests darrers anys el sector vitivinícola ha experimentat un fort creixement a la comarca i amb la mecanització progressiva s’han pogut el.laborar prestigiosos vins. Al sector central es situa la Denominació d’Origen Priorat però també trobem l’anomenada D.O. Montsant, més localitzada.

   La comarca del Priorat s’originà també a partir d’un element religiós: la Cartoixa d’Escaladei. La vida del Priorat històric va girar al voltant d’aquesta Cartoixa, la primera que es va fundar a la Península Ibèrica. Cap al 1203 es va bastir l’actual edifici i les cel·les annexes. Els cartoixans posseïen llavors els pobles de Porrera, Poboleda, La Morera, Torroja i Gratallops, origen del Priorat pròpiament dit (el nom s’aplica modernament a tota la comarca). A partir de 1835, amb la desamortització dels béns de l’Església, la Cartoixa s’abandonà i acabà en un estat completament ruïnós.

   Avui, als peus del Montsant, en un paratge solitari, trobem les restes del que va ser el cor espiritual del Priorat. La Generalitat de Catalunya té engegat un projecte de restauració a gran escala, amb la intenció de recuperar aquest recinte històric i poder explicar com era la vida dels cartoixans.

   El gris de les roques del Montsant que deixem a la nostra esquena, s’alterna amb els colors de la terra roja de sang i ferro. Un ventet suau agita els pins de la carena i les vinyes del fons de la vall, mentre els germans fem les darreres passes del dia, camí de la Conreria d’Escaladei.