Fitxa de la 7ª Etapa: La Figuera – Garcia

Uns 15 Km. Itinerari que pertany al GR – 171. 
Etapa molt plàcida i sempre en baixada suau i constant. No té cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

7ª   Etapa : La Figuera – Garcia

Tardor 2008  dia 9 de novembre

   Sense cap mena de dubte, la Figuera està situat en un indret privilegiat. El poble, aturonat i compacte, ja existia en temps de la dominació àrab. Emmurallat i fortificat, encara conserva algun tros de l’antiga muralla. L’Església de Sant Martí, desproporcionadament gran, ocupa el punt més enlairat del poble (575 m.), damunt del que havia estat l’antic castell.

   Començar l’excursió a la Figuera voldrà dir que gairebé tot el camí cap a l’Ebre serà de baixada. Efectivament, després d’una suau pujada cap al cementiri i el serradet proper, apareix de cop, l’espadat de la Serra de Llangossets. Els germans podem gaudir, un cop més de formidables panoràmiques sobre un Priorat que, a poc a poc, anem abandonant.

   Quan caminem enlairats, els horitzons són amplis i podem eixamplar la nostra visió. És aleshores quan estem en el domini de la geografia general. Podem situar-nos i fer reflexions sobre el territori referides als rius, al relleu de les muntanyes, a les vies de comunicació. Són moments intensos i gratificants mentre anem dient-nos : “ ha valgut la pena d’arribar fins aquí per poder gaudir d’aquesta vista tant magnífica”. Després, els camins baixen i se’n van cap al pla o s’encaixen al fons de les valls. Aquest és el cas d’avui.

    La pista inicia un continuat descens i s’endinsa en una àmplia i amable vall. Aquest dia clar dóna una llum neta als camps d’oliveres, ametllers i vinya. En aquest paisatge de secà, la tardor és poc aparent i no podem gaudir de la policromia de colors dels boscos caducifolis. Aquí només els pàmpols de la vinya ens donen una mica de cromatisme tardoral. Però la tardor es percep per molts altres detalls. L’airet fi que es respira, l’olor de terra humida, la claror, la fragància de les plantes aromàtiques. Es agradable aquest tros del camí.

   Al fons de tot de la vall trobem la carretera T-730 i la seguim fins arribar al Molar, situat en un serradet que domina la vall del riu Siurana. Passegem breument pels carrers tranquils del poble en aquest diumenge assolellat. Per uns moments podem imaginar-nos la vida plàcida i dura a la vegada d’aquestes contrades. Conten que al llarg dels segles XIX i XX aquest poble agrícola va sofrir una sèrie de malvestats importants : la fil·loxera de la vinya i una calamarsada i una assecada memorables. El Priorat té, sens dubte, un paisatge eixut i auster però a mesura que el coneixes et va captivant el seu innegable atractiu.

    Sortint del Molar el camí continua, en un descens sempre suau, per una altra vall una mica més encaixada pels contraforts escarpats de la Serra de Gobians. Tot el paisatge està solcat per murs de pedra seca situats en zones planeres però també en pendissos costeruts. Malauradament aquestes parets centenàries apareixen esfondrades en molts indrets del nostre camí. El món ha canviat. Molts dels oficis que existien en el passat s’han perdut i avui ja no queda ningú que refaci aquests murs centenaris que donen caràcter i personalitat al nostre país.

    Abans parlàvem de la visió dels grans espais contemplats des de llocs elevats. Ara, quan caminem pel fons de la vall, canviem d’escala i adoptem una dimensió més humana, fixant-nos en els petits detalls i en les coses més properes. I tenim la sensació d’estar trepitjant una terra que ha estat treballada des de la nit del temps.

  El dinar transcorre amb placidesa instal·lats al fons d’una àmplia clotada emmarcada per parets de roca. Sota els pins, la bonança del dia convida als quatre germans a fer una generosa migdiada.

   Continuant el descens, l’horitzó es va obrint. Ja fa estona que hem canviat de comarca. Els primers passos per la Ribera d’Ebre ja ens fan intuir la presència, propera, de “lo riu”.

   A diferència de les conques d’altres grans rius mediterranis europeus que s’obren generosament cap al litoral assegurant així unes bones relacions de circulació, tot el curs inferior de l’Ebre constitueix un conjunt d’obstacles. El delta a la desembocadura i els congostos finals han representat sempre una dificultat important per a la comunicació. Així la gran depressió interior resta aïllada de les comarques litorals. Si els rius acostumen a tenir una vocació de continuïtat, d’esdevenir vies fàcils de comunicació, aquí l’Ebre juga més aviat el paper d’obstacle. Tot el tram final del curs del riu és ple de castells i de pobles fortificats, demostrant així el caràcter de frontera que ha tingut aquesta part del país. Des d’aquest punt la reconquesta cristiana, després de prendre Tortosa, va tardar vuitanta-cinc anys a arribar a València. El 1938 l’ofensiva de les tropes franquistes també es va encallar a l’Ebre. El tram final del riu ha representat sempre una frontera física entre Catalunya, Aragó i València.

   

  
   Arribant a Garcia, la pendent del camí es fa més pronunciada. Sembla ben bé que els carrers del poble es precipitin, en una baixada sobtada, cap al riu. A aquesta hora de la tarda el poble resta silenciós i les darreres passes dels germans es dirigeixen, instintivament, cap a l’embarcador. Quan hi arribem trobem un indret tranquil i solitari. Un espai de lleure on els vilatans hi poden pescar i fer berenades. Ens quedem una bona estona contemplant la gran franja del riu. L’aigua verdosa baixa amb força velocitat i la llum de mitja tarda dóna a la superfície amplis reflexes platejats.

   Arribar a l’Ebre era l’objectiu final de la travessa dels germans. Ara que ja ho hem assolit sentim una barreja d’emoció, il·lusió i també, perquè no reconèixer-ho, una mica de desconcert quan veiem que, per fi, s’ha acabat. Però hi ha una cosa  que tots tenim molt clara : quan un viatge s’acaba, just en aquell moment ja n’acaba de començar un altre. Volem saber més coses d’aquest món, d’aquest país que tenim al costat de casa i que coneixem ben poc. I això és per a nosaltres un pensament reconfortant : el començament dels començaments.

 Just abans de Garcia, l’Ebre acaba de superar un congost estret i a partir d’aquí s’obre cap a Móra, cap a aquesta llum càlida d’un sol que va cap a la posta. Arrepenjats a la barana del transbordador, els quatre germans contemplen com les aigües del riu s’escolen, indiferents, cap al mar.  



BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopèdia Catalana (25 vol.) 1988

Guia del Sender de Gran Recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174 (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya - Senders de Catalunya) 1998

Catalunya Verda – Guia de Turisme Rural . Col.leccionable de la Vanguardia i Ventall Edicions S.L. (Generalitat de Catalunya) 1988

Deffontaines, Pierre  Geografia dels Països Catalans .   Ariel, Barcelona 1978

Solé Sabarís, Lluís (director) Geografia de Catalunya (3 vol.)  Aedos, Barcelona 1958-1968

Tort, Joan  Perquè Catalunya és com és ? ,  Edicions 62, Barcelona 2002

Tort, Joan  Viatge a la frontera de Ponent , Pagès editors, Lleida 1998

Varela, Joan R. i altres autors, Geografia de Catalunya , Columna, Barcelona 1990

Vila, Pau  Resum de Geografia de Catalunya , Barcelona 2003 , Societat Catalana de Geografia – Institut d´Estudis Catalans

Vilar,Pierre , Catalunya dins l´Espanya moderna , Edicions 62, Barcelona 1964 (4 vol.)