Fitxa de la 9ª Etapa : Sant Julià de Vilatorta - Seva
Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa mitjana atractiva. Cal anar ben
calçat. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de
fons. Senyalització correcte.
No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem
trobat cap plafó informatiu del recorregut.
Perfil de la etapa 9ª
Etapa
9 : Sant Julià de Vilatorta – Seva
Primavera
de 2018, dia 17 de juny
Enguany la primavera ha esta molt plujosa ( que és tal com haurien de
ser les primaveres al nostre país !) i això ha fet que la calor d’estiu
s’endarrereixi una mica. Així doncs encara podem fer una darrera sortida abans
de l’estiu.
El GR-2 travessa la part més oriental de la comarca d’Osona. Sota la
influència de Vic, les poblacions d’aquesta àrea ( Sant Julià de Vilatorta,
Taradell i Seva) són pròsperes i els pobles respiren un cert aire de benestar.
Taradell tindria un component més industrial i a Seva i, sobretot, a Sant Julià
hi trobem edificis notables i barris residencials importants
Comencem a caminar amb bon sol però amb una temperatura agradable.
Després de travessar el Parc de les Set Fonts i una urbanització amb cases
luxoses el GR enfila per un corriol que ens porta de dret al Castell de
Bellpuig. De fet del castell només en queda una paret però l’indret és magnífic
i té una bona vista, amb Vic al fons.
Comença ara una travessa per un
terreny abrupte, trencat per barrancs i turons però el recorregut és atractiu,
sempre amb bones vistes. Hem observat que el GR-2 sempre que pot opta per
itineraris molt aeris i això és d’agrair perquè gairebé sempre gaudeixes de
bones panoràmiques. Avui a estones caminem per dins el bosc i la sensació de
frescor és agradable i altres vegades sortim a terrenys més despullats, amb
enormes lloses de gresos batudes pel sol. Passem molt a prop de l’Eix
Transversal, la C-25, i la seva remor constant es deixa sentir i molt. Aquest
eix viari ha estat molt important per a equilibrar el territori i connectar
Girona amb Manresa i Lleida sense haver de passar per Barcelona. Aquesta
carretera es va projectar durant la Generalitat Republicana dels anys trenta però no va ser fins a la Generalitat
autonòmica dels anys noranta que es va construir. Evidentment aquesta
infraestructura té un impacte ambiental molt important en travessar aquesta
zona muntanyosa de Montseny–Guilleries però, en aquests casos, ens movem sempre
en el difícil equilibri entre desenvolupament econòmic, equilibri territorial i
preservació del medi natural.
El fet de no disposar d’una Guia de Sender té els seus inconvenients i
és que moltes vegades hi ha coses que et passen desapercebudes o, senzillament,
no les veus. Així en aquest tram abans d’arribar a Puig l’Agulla hauríem
d’haver passat pel costat del Bolet del Gegant i pel Coll de la Costa. Però cap
de nosaltres hi ha parat atenció i a vegades és una llàstima. Què deu ser això
del Bolet del Gegant?
El Santuari de Puig l’Agulla és una capella gran construïda al segle
XVIII i d’estil barroc. Apareix de sobte al nostre camí com una invitació a fer
una breu parada, un petit descans. El restaurant que hi ha al costat de
l’església té unes quantes taules a l’ombra i els Germans no ens ho pensem dues
vegades i aprofitem per fer un beure. S’hi està bé.
Després de Puig l’Agulla el GR enfila una pista polsinosa ( i encara més
polsinosa si van passant motos!) que a grans trets segueix carenejant. Ara a mà
esquerra hi tenim els contraforts verds i tupits del Montseny, del seu vessant
més obac. Sabem que enfront hi tenim Espinelves i Viladrau però no els podem
veure, ocults per les nombroses valletes que solquen aquestes vessants. Fa
realment goig de veure aquesta enorme massa forestal davant nostre. La nostra
carena de pedres roges és més pelada però té racons molt atractius. A la
Collada de Mansa es gaudeix d’una bona vista sobre el Castell de Taradell,
camuflat en el serrat proper. Una darrera ascensió fins al Puig Grifó (848 m.)
i després ja tot farà baixada fins a Seva. Ara però el sol pica de valent i ens
cal trobar un lloc a l’ombra per a poder dinar. Una pineda una mica
esclarissada ens farà el paper.
Havent dinat i amb el sol ben alt anem baixant per la pedregosa Serra de
Montmany. Aviat sentim el soroll familiar de l’aigua que corre i quan el sender
tomba per pujar per l’altra vessant veiem el deliciós Pont del Molí dels Sorts
travessant el riu Gurri. Ens hi quedem una estona veient els salts d’aigua i
els petits gorgs que es formen. Una petita estoneta de frescor imaginada.
INTERROGATORIS
Al menjador de casa la Maria endreça la roba d’un parell de rentadores
que s’ha anat acumulant. Va plegant samarretes i pantalons mentre pensa que a
aquestes camises ja els convindria un cop de planxa.
En aquestes sona el timbre de la porta i la Maria de seguida pensa: “
Són ells “. Se’n va fins el rebedor i obre la porta. Efectivament, dos agents
de paisà s’esperen al replà de l’escala, un noi i una noia. Li ensenyen la
placa i pregunten:
-
Bon
dia, la senyora Maria Comes? – pregunta la noia
-
Si
soc jo. – respon la Maria amb calma
-
Som
agents de la policia i veníem a fer-li unes preguntes respecte els
esdeveniments que varen passar el dia vint-i-cinc d’octubre. No es preocupi, no
l’entretindrem molt de temps. – diu el noi amb un somriure amable.
-
Passeu,
passeu, ... – els diu la Maria tutejant-los en veure’ls tan joves. Passen a la
sala i els fa seure al sofà.
-
Maria,
volíem fer-li una sèrie de preguntes sobre el que va passar aquell dia, d’una
manera més informal que a comissaria. Ho fem per poder comparar totes les
versions ... – comenta el noi.
La Maria se’ls mira de fit a fit i curiosament passa de la sensació
inicial de recel en veure la policia a una sensació diferent: té ganes
d’explicar-los què va passar, donar la seva versió dels fets. Sent la
necessitat de buidar el pap, com si això l’alliberés, li tragués una càrrega
del damunt. I mira que tots aquests dies n’ha anat parlant, ara aquí, ara allà,
ara amb aquest i ara amb l’altre. Però ara, amb aquests dos nois, veu la
oportunitat de fer-ho bé, d’explicar-ho tal i com ella ho va viure. Abans però,
no pot estar-se de fer una pregunta directa:
-
Per
quin motiu ens interrogueu a tots?
-
Es
el procediment habitual ... – comença a respondre el noi
-
Si,
això ja ho sé, però crec que hi ha d’haver un motiu per a que tingueu tan
interès a interrogar-nos.
Els dos agents es miren un moment i el noi assenteix lleument amb el
cap. Aleshores la noia respon:
-
A
veure, justament en aquest lloc, el Puig de la Força tocant a Tavertet, en el
passat s’han produït una sèrie de successos estranys. Concretament estem
parlant de desaparicions de persones. Nosaltres tenim notícia d’un parell
d’expedients, un dels anys vuitanta i l’altre de principis dels seixanta. En
ambdós casos va desaparèixer gent. De totes aquestes persones no se’n va saber
mai més res i els casos es varen arxivar. Ara vostès expliquen aquests fets que
els van passar precisament allà i la nostra obligació és investigar el cas.
Es produeix un silenci una mica tens. Tots tres es miren sense saber ben
bé com acabarà aquella situació. Finalment la Maria decideix trencar el gel i
intentar donar un to més amable a la conversa
-
D’acord
us explicaré el que ens va passar aquells dos dies. Poseu-vos còmodes. Us
vindria de gust un te? – els agents assenteixen agraïts – Doncs espereu un
moment que vaig a preparar-lo. “Uf !” pensa “ Potser no calia això del te, però
mira, ara ja ho he dit. És igual !”
La Maria s’aixeca i va cap a la cuina per a preparar les infusions.
Mentrestant els dos agents es relaxen i es miren amb complicitat com dient-se:
“Perfecte, això serà més fàcil del que ens esperàvem” Treuen una llibreta de
notes i una gravadora i ho deixen damunt la taula.
La Maria torna de la cuina amb una safata amb les tasses fumejant, la deixa
damunt la taula i s’asseu enfront d’ells. Se’ls mira somrient i els diu:
-
Què,
comencem?
---
Ja fa uns quants dies que la policia va interrogar a
comissaria en Pol, en Marc i en Carles. Els varen retenir unes quantes hores
perquè els interrogatoris varen ser força llargs i d’un en un, però en cap
moment es varen viure situacions tenses o difícils. Els agents encarregats dels
interrogatoris varen ser amables i pacients amb ells. També cal dir que tots
tres varen demostrar, en tot moment, una predisposició a col·laborar i a
explicar-ho tot tan bé com sabien. Com si repetissin la conferència vaja!
Després però, els Mossos d’Esquadra també van acabar interrogant a casa seva a
l’Ester, a en Pere i a la Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada