Fitxa de la 8ª Etapa : Pantà de Sau- Sant Julià de Vilatorta

Uns  18 Km.  Etapa que pertany al GR-2 ( de fet hi ha una part que és de l’etapa 7 i una altra de l’etapa 8 )

Etapa mitjana, muntanyenca i atractiva. Cal anar ben calçat. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil de la etapa 8ª

Etapa 8 : Pantà de Sau – Sant Julià de Vilatorta

Primavera de 2018, dia 13 de maig

   Avui el dia està totalment tapat i el pronòstic no és bo, anuncien pluges. Com ja hem comentat en alguna ocasió, els Germans mai ens hem fet enrere per un pronòstic meteorològic desfavorable i fins ara ens n’hem sortit prou bé, això sí, amb alguna remullada puntual. Però avui la cosa serà diferent.

   Comencem a caminar des del mateix pantà de Sau. Cau una pluja molt fina i el silenci i la solitud de l’indret són impressionants. Per pujar al mirador cal superar un bon tros d’escales ben dretes. Els esglaons rellisquen de tan xops com estan : aquí ja fa dies que plou. En arribar al capdamunt ens trobem una mena d’urbanització de cases totes iguals, la meitat de les quals abandonades, només alguna treu una fumarola per la xemeneia. El quadre és d’una desolació indescriptible. Seguim endavant i, ara sí, comença a ploure intensament. Ens cobrim com podem amb les capelines i seguim les traces del GR. El camí en si no té cap dificultat però la boira baixa i la pluja constant no ens deixen veure res. No cal dir que, en aquestes condicions, no pots gaudir de la caminada perquè només estàs pendent d’on poses els peus.  Com que la pluja d’aquests dies s’ha anat acumulant, els camins s’han convertit en cursos d’aigua, en torrents improvisats. No podem parar enlloc : endavant, endavant amb l’únic objectiu d’arribar a Vilanova de Sau i allà, probablement, plegar veles.

   Quan arribem a Vilanova deixa de ploure i, sense pensar-nos-ho dues vegades, fem cap a un bar amb la idea de prendre alguna cosa calenta i assecar-nos una mica. Caldrà que decidim què fer. Al cap d’una estona es veuen les primeres ullades de sol i és aleshores quan decidim tirar endavant, continuar.

    

    Ens enfilem tot fent ziga-zagues per un corriol costerut que, enmig del bosc, ens porta fins al capdamunt dels Cingles de Vilanova. Ha sortit el sol i comencem a caminar per un ample camí, molt aeri, que ressegueix el cingle.

  

    Ens trobem dins l’Espai Natural anomenat “Les Guilleries – Savassona”. El dia és clar i la vista de què gaudim és espectacular. Veiem tot el que hem deixat enrere : Collsacabra i totes les seves cingleres. Però també veiem, enfront nostre, l’enorme extensió de les Guilleries, concretament el seu vessant occidental. Les Guilleries són un massís muntanyós situat a l’extrem NE de la Serralada Prelitoral Catalana. Aquest massís paleozoic està coronat per calmes dilatades ( o superfícies d’erosió) entre els 1000 i els 1200 metres d’altura, en les quals s’ha anat encaixonant la xarxa hidrogràfica del Ter. El resultat són unes valls profundes cobertes per una densa massa forestal de pins, alzines i castanyers que, degut al fort pendent, són difícilment transitables. La densitat de població és molt baixa i no hi ha poblacions importants. Els masos, isolats, han viscut més aviat de l’explotació forestal que no pas dels conreus.

   Aquesta carena rocallosa està coberta bàsicament per vegetació mediterrània (alzines, roures, pins, argelagues i plantes aromàtiques) i és un magnífic mirador perquè tenim vista cap als dos costats : a la nostra dreta la Plana de Vic amb la ciutat al fons i a l’esquerra la panoràmica impressiona. Mirant enrere, Cabrera, Collsacabra, el Far, el Puig del Far i Vilanova de Sau al fons de la vall. Enfront el massís de les Guilleries i, més endavant, els contraforts del Montseny que apareixen coberts per nuvolades. I aquests núvols, una vegada més, sembla que vulguin venir cap a nosaltres.

   Quan arribem als Munts (862 m.) el dia s’ha tornat a tapar i comença a plovisquejar. Dinem al costat del mirador del Salt de la Minyona, un indret espectacular amb una vista impressionant sobre l’abisme. Torna a ploure i hem de seguir endavant. Els camins s’han convertit en rius i has de parar molta atenció a no caure, a no relliscar. Després del Coll de Pedrís arribem al Monestir de Sant Llorenç de Munt. Per als que som del Vallès, se’ns fa estrany trobar un monestir que es digui igual que el de la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir o castell és molt antic i al segle X tingué jurisdicció a tot l’antic terme de Vilatorta. Al segle XII es va convertir en un monestir agustinià i va viure la seva època d’esplendor. Actualment l’edifici és d’un particular i ha sofert importants obres de restauració. Enmig de la boira, el casalot té un aspecte estrany, un mica fantasmagòric.

   Anem baixant pel Serrat de les Alzines i la pluja amaina, deixant entreveure alguna ullada de sol. Al cel es formen uns castells de núvols blancs formidables, altíssims. Arribem a Sant Julià de Vilatorta i un cop acabada l’etapa ens sentim, finalment, satisfets. Ha estat un dia dur però ho hem aconseguit. Al bar de la plaça recuperarem les forces perdudes durant la caminada.

LA CONFERÈNCIA

    Avui la sala d’actes del Centre Excursionista de Terrassa és plena a vessar. La conferència que hi havia prevista sobre “ Senderisme i itineraris a peu per la comarca d’Osona” ha estat canviada a última hora per una altra de títol més enigmàtic: “ Una nova comarca al Cabrerès ? “. Aquest canvi ha generat una gran expectació i avui ha vingut gairebé tothom. En Marc i en Pol, situats al costat de l’escenari, poden distingir, formant tot de grups que xerren animadament, als seus companys del Club Muntanyenc de Sant Cugat però també veuen els del Centre Excursionista de Rubí, els de la Unió Excursionista de Sabadell, també els de Vic, de Torelló... Fins i tot els ha semblat veure gent del CEC i de la UEC de Barcelona! Mai havien tingut tant de públic a les seves xerrades, només venien els quatre  de sempre!

    En Pol i en Marc palplantats davant la tarima de l’escenari no saben ben bé quina cara fer. Encara que ho intenten dissimular se’ls veu una mica aclaparats. Al cap d’una estona arriba en Carles tot atabalat, que se’ls acosta i els diu:

-       Ei, hola! M’ha semblat veure la premsa local, periodistes...

-       Què dius ara? – respon incrèdul en Marc.

-       Si, crec que si... estan allà a l’entrada. He vist càmeres i un que duia una carpeta del “Diari” – comenta en Carles.

-       Mmmh... em sembla que això s’ha fet més gran del que ens pensàvem. Algú ha esbombat la notícia! – diu en Pol

-       Que fort tu! A veure com ens en sortim ara! – es lamenta en Marc

-       Bé, anirà bé! Hem d’estar tranquils – en Carles intenta treure ferro a la situació.

-       Esteu bé nois? – crida l’Ester des de la segona fila, segurament perquè veu la cara que fan.

-       Si, si, no passa res. – li respon en Pol somrient

-       Ets molt gran tio! – bromeja en Pere.

I aleshores tots riuen i això rebaixa una mica la tensió. La resta de la colla la Maria, en Pere, l’Ester i les parelles respectives s’han assegut a les primeres files de la sala. Tenen un posat neguitós però també intenten dissimular-ho.

    Ja s’ha fet l’hora i en Robert sense aparèixer! Nerviosos i impressionats perceben l’expectació que plana damunt la sala i senten la remor de totes les converses creuades. Tothom es reconeix, tothom es saluda i els fa ben bé la impressió que tots estan comentant la jugada.

    Finalment arriba en Robert tot suat i els diu:

-       Perdoneu pel retard nois, és que m’he quedat tirat amb el cotxe...justament avui! I he acabat venint a peu perquè no estava gaire lluny – s’atura un moment, els mira amb complicitat i els diu – Ho teniu tot a punt? Comencem?

En Marc, intentant superar el neguit esbossa un somriure i respon:

-        Comencem!

    Pugen els quatre a la tarima i s’asseuen darrera la taula allargada que presideix l’escenari mirant cap al públic. Quan la gent veu que allò va a començar deixen de xerrar i es van asseient a les cadires. Encara hi ha una estona d’enrenou fins que tothom s’ha assegut i dirigeix la seva atenció cap a la taula. En Robert pren el micro i fa les presentacions. És un gat vell i en això hi té la mà trencada. Sempre sap donar el to adequat, sempre troba aquella complicitat amb el conferenciant que fa que s’hi trobi bé, còmode. Fins i tot avui que el “tema” és d’allò més singular també se’n surt i al cap de pocs minuts la sala resta en un silenci expectant. Finalment en Robert acaba la seva introducció i presenta els conferenciants: parlaran en Marc i en Carles alternadament i en Pol anirà il·lustrant les explicacions amb imatges, amb fotografies que varen fer ell i en Pere.

    En Marc agafa el micro i es disposa a començar la xerrada. Està nerviós, sent un nus a l’estómac i nota com una gota de suor li davalla per la templa tot fent-li pessigolles. No els veu però nota tots els ulls del públic de la sala clavats damunt seu. Baixa un moment la mirada i veu, asseguts a la segona fila, els seus amics i la Bet. Somriu i, ara si, comença a parlar.

---

 En Carles ha acabat fa una estona la seva exposició i en Pol projecta a la pantalla les darreres imatges d’aquella suposada “Comarca”. El públic de la sala observa, en silenci, aquelles estranyes fotografies una mica descolorides. Finalment quan tot s’acaba i a la pantalla surten les icones típiques de l’ordinador, la tensió acumulada es desborda i tothom comença a comentar en veu alta sobre allò que acaba de veure i de sentir. S’han obert els llums de la sala i el terrabastall és eixordador. En Robert agafa el micro i s’esgargamella per a aconseguir  una mica de silenci. En Carles i en Marc, exhausts, contemplen el rebombori de la sala i en Pol distreu la seva atenció desconnectant el projector, l’ordinador, els cables. Al cap d’una bona estona en Robert aconsegueix que es faci un silenci relatiu a la sala i aleshores demana si algú vol fer alguna pregunta. Intenta donar torns de paraules però no se’n surt, molta gent del públic comença a fer preguntes, tothom a l’hora i es torna a muntar un guirigall fenomenal i el volum és eixordador. En Robert es dóna per vençut i els diu:

-       Nois, molt bé. Ho heu explicat molt bé. Però millor que ho deixem aquí, ja veieu el panorama! – i amb la mà fa un gest ampli que abasta la sala.

    Efectivament la gent ja s’aixeca, es mou, alguns s’acosten a la tarima per preguntar-los, uns altres ja tornen a formar grupets. Atabalats, els tres conferenciants decideixen plegar veles i comencen a marxar. A baix els espera la colleta i tot són petons i abraçades.

-       Molt bé, molt bé! Ho heu fet molt bé! Almenys jo ho he entès força – diu la Bet abraçant en Marc.

    I, a poc a poc, tots enfilen el passadís central i van cap a la sortida. La gent en passar els somriu, els felicita o simplement se’ls miren encuriosits. A mesura que avancen els sembla veure una parella de Mossos d’Esquadra drets al costat de la porta d’entrada.

-       Merda! – exclama en Marc en veu baixa

-       Ei, que no serà res! – li respon la Bet que l’ha sentit.

    Efectivament, quan arriben a la seva alçada un dels agents, el noi, se’ls adreça:

-       Ens haurien d’acompanyar a la comissaria, no hi hauran d’estar molta estona.

-       Que passa res? – pregunta en Pol amb cara d’amoïnat.

-       No es preocupin, només els han de fer unes preguntes. És un procediment habitual – respon la noia.

-       Però estan detinguts o no? – pregunta l’Ester amb insistència.

-       No. No s’han de preocupar – replica el noi.

-       Aviat tornaran a ser a casa – ara l’agent es dirigeix a les persones que dedueix que són familiars o les parelles respectives.

-       Doncs va, som-hi! Acabem amb això d’una vegada! – respon en Carles impacient.

    Els tres amics surten per la porta principal acompanyats pels dos agents dels Mossos. Uns metres més enrere els acompanya la resta de la colla. A fora, aparcat just davant de l’entrada de l’edifici, un cotxe patrulla els espera. En Pol, en Marc i en Carles s’acomiaden breument de la colla i segueixen els dos mossos que els esperen pacients. Tots cinc es fiquen dins el cotxe, arrenquen i se’n van.

     La Maria i l’Ester contemplen com el cotxe s’allunya carrer enllà i per un instant, de manera instintiva, s’agafen la mà. Ha començat a ploure i tots han de recular uns metres per poder-se aixoplugar sota el porxo. S’ha fet fosc.