Fitxa de la 4ª Etapa : Besalú – Santa Pau

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa amb dues parts ben diferenciades: la primera part, de Besalú fins la plana del Torn, és molt muntanyenca, amb força desnivells. A partir de El Torn però és força planera fins a Santa Pau. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. No és recomanable fer-la a finals de primavera-estiu.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR-2 Etapa 4 

Etapa 4 : Besalú – Santa Pau

Primavera de 2017, dia 11 de juny

    Avui sortirem a caminar i ja hem entrat al mes de juny. El mes de juny al nostre país seria una mica el límit raonable per a fer les caminades. Més enllà del juny, si exceptuem l’alta muntanya, no és massa recomanable sortir a caminar. Fa massa calor i el sol està molt alt. Si decidim sortir però, hem d’estar preparats físicament i, el que és més important, conèixer els propis límits. Perquè en etapes llargues com la d’avui, inevitablement haurem de caminar durant el dia, durant les hores en que el sol crema. Per tant avui en alguns moments patirem però segurament l’esforç valdrà la pena. Caminant podrem pensar i preguntar-nos sobre les coses i sobre el món. Perquè caminar, ho hem après durant tots aquests anys, és també una forma de coneixença.

    Sortim de Besalú i durant una breu estona encara es desplega davant nostre el panorama de les muntanyes de l’Alta Garrotxa. Ens resistim a perdre-les de vista. Continuen estant aquí, al lloc de sempre, esperant que, un dia o un altre, hi tornem. Però el nostre camí entra de seguida dins el bosc i desapareixen les vistes. El corriol serpenteja ombrívol muntanya amunt. Tot és bosc. Bosc mediterrani, bosc de secà, de sentors fortes i càlides. Les alzines baixes i robustes estan acompanyades per un sotabosc de marfulls, galzerans, algun boix grèvol i pertot arreu pengen lianes d’arítjol i vidalba. L’heura parasita els darrers pins que queden en aquesta vessant.

 Fa calor. Creuem una carretera i després d’uns metres de pista arribem a l’ermita de Sant Fruitós a Ossinyà. Al costat de l’edifici, un lilà enorme està cobert per un núvol immens de papallones. L’espectacle, ple de vida, impressiona.

    
    Després de Sant Fruitós tornem a baixar fort per un corriol verd i tupit. Arribem al fons del barranc, ara sec però que conserva encara falgueres i molsa verda arrapada als troncs i a les pedres. Situats ben bé al llit del torrent, notem un airet prim, fresc, com si baixés encara un fil llunyà del fred de la neu de les muntanyes.

  Comença ara un llarg flanqueig pel vessant sud de la Serra del Torn. Durant quilòmetres i quilòmetres només veiem bosc i més bosc, res més. El paisatge és monòton, indiferenciat, però a la vegada bell i atractiu. Si no fos per la calor creixent, aquest camí seria una delícia. Després del Coll de Salom el corriol baixa en picat cap a la plana, cap a la vall. Allà al fons veiem, minúscules, les figures dels companys que se’ns han avançat caminant per la pista. El sol bat els camps de blat amb força. Sort que, una mica més endavant, veiem unes arbredes importants. Això voldrà dir ombra i aigua. Efectivament al cap d’uns pocs centenars de metres ens refugiem sota l’ombra d’una plataneda monumental. Als nostres peus el riu Ser refresca l’aire reescalfat pel sol. Una mica més endavant arribem al poble de El Torn i aquí podrem dinar.

   Els Germans sempre hem comentat que, moltes vegades, a les etapes que fem, no veiem ningú, no ens creuem amb ningú. Avui és diferent. Aquesta vall està molt humanitzada i al poble de El Torn podem xerrar amb algun veí. Com que no hi ha cap plaça pública on poder dinar a l’ombra, un senyor molt amable ens ofereix la terrassa de casa seva que dóna al riu. Un detall esplèndid que agraïm amb sinceritat. I així, sense haver-ho previst, passem una estona molt agradable.

   Perquè avui és un d’aquells migdies en que ens costarà arrencar. Allà fora ( a “l’espai exterior” diem en broma) fa una calor i un sol que estavella les pedres. Unes pedres volcàniques que comencem a trobar en profusió. Efectivament, el tram que passa per la Torroella, el Sallent i Can Batlle es fa especialment dur i posa a prova la nostra força de voluntat. Barret, crema solar i aigua, molta aigua. I un caminar tranquil, sostingut. Sort que a prop de Can Batlle tenim una sorpresa en forma de bany improvisat: la Riera de Sant Martí es precipita per un petit salt d’aigua que crea un gorg apte per al bany. Això ens retorna a la vida: probablement mai un bany haurà estat més gratificant!

   Ara ve el tram final de l’etapa. Un tram que no tindria cap dificultat especial si no fos per aquesta calor excessiva de la tarda. Efectivament, el sol pica de valent i a camp obert com estem ara, no hi ha ni una sola ombra que ens protegeixi. Al nord les muntanyes de Sant Julià del Mont emmarquen la calorosa travessia.

    Ja fa estona que hem entrat al Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa i, encara que avui no ens ho sembli, estem a la subcomarca de la Plana d’Olot o comarca d’Olot. Aquesta regió té la màxima pluviositat i humitat atmosfèrica de Catalunya. És un paisatge suau, amable amb boscos abundants i una catifa contínua de vegetació. En alguns punts aquests boscos semblen atlàntics. A diferència de l’Alta Garrotxa gairebé no hi ha roques calcàries si no més aviat gresos, margues i els materials volcànics de la zona del Parc Natural. Tots aquests materials més tendres i poc afectats pels plegaments estan dividits per una sèrie de falles que permeten l’aparició d’unes planes prou àmplies per als conreus. En aquesta regió els materials volcànics fertilitzen la terra i l’agricultura hi és força pròspera a diferència de l’aspror de les terres de l’Alta Garrotxa.

   Però avui, repeteixo, aquesta suposada frescor no la veiem per enlloc i arribar a Santa Pau ens costa Deu i ajuda. Per sort però, som gent experimentada i el mecanisme del “pilot automàtic” i reduir al màxim totes les divagacions mentals sobre la situació ens permet arribar sans i estalvis a les primeres cases del poble. Només tenim set i ganes d’estar a l’ombra i per tant la visita avui la farem visual còmodament asseguts en una terrassa d’una Plaça del carrer Major. Tòniques i cerveses apaivaguen aquesta set que s’ha anat acumulant durant tot el dia. Hem acabat l’etapa.